ARA I ADÉS

Sant Jordi amb els llibres de Francesc Canosa (i de pas amb mi)

2010-04-21T04:48:00.000-07:00

Benvolguts,

El dia 23 d'abril estaré signant a Barcelona: República TV. La Catalunya de la primera televisió i L'anecdotologi de Francesc Pujols

SIGNATURES

11-12 h.
Llibreria Catalònia
Ronda Sant Pere, 3

12-13 h.
Grup del Llibre – Gent de la Terra
Rambles (Liceu / carrer Unió)

13-14 h.
Llibreria Ona
Gran Via de les Corts Catalanes, 654

16-17 h.
Llibreria Bertrand
Rambla Catalunya, 37

17-18 h.
Catimperium (parada)
Rambla Catalunya/Consell de Cent

18-19 h.
Llibreria Proa Espais
Rosselló, 212 (parada)

19-20 h.
Llibreria Alibri
Balmes, 26

Entrevista a Toni Aira

2010-04-21T04:25:00.000-07:00

Entrevista a Toni Aira al butlletí de Sobirania i Justícia arran de la traducció, en format llibre, de la mítica sèrie de televisió britànica Sí, ministre.

Com deia el profeta: “España no la va a conecer ni la madre que la parió”

2010-04-21T04:12:00.001-07:00

Article publicat al Singular Digital

No passa res. No passa res bondadós lector quan surts al carrer i ja no saps si un home és una dona, o una dona un home, o un pollancre tartamut un pop a la gallega, o una aspirina incandescent una hiena pre jubilada, o... el que sigui. No passa res perquè les paraules que el profeta Alfonso Guerra va llençar durant la yihad de 1982 s’han complet: “Vamos a poner España que no la va a conocer ni la madre que la parió”. Alá és gran. De genolls.
Ja ho hem dit bé, rebé, i beeeee, de matança santa. El periodista Agustí Calvet (Gaziel) -amb la lucidesa d’estar més en un altre món que en aquest- ja ens va dir en ple franquisme que Espanya i l’Islam s’assemblaven per ser imperis religioso-militars. Espanya és un Déu, diga-li Alà, o diga-li Olé. I fots una puntada i surten profetes com formigues begudes de sota una pedra injectada de Soberano. Diga-li Conde Duque de Olivares, diga-li Franco, diga-li ZP. Espanya és terra de profetes. I els profetes han rotat.
És cert: Espanya està irreconeixible. Com la víctima d’un accident que li han de reconstruir la cara i el pandero. Espanya deformada, Espanya amorfa. Espanya... que viva España! Això, ja veurem si viurà. Per això dubta el Tribunal Constitucional perquè, en el fons, ja no sap que caratxos és Espanya. Un cogombre? Una alzina surera? És així. Potser Catalunya no serà independent però Espanya tampoc. Espanya té més problemes que una adolescent amb un camp minat de grans a la cara el primer dia que ha d’anar a la discoteca i sap que hi haurà el xaval que la posa a dos-cents quaranta en un segon i mig . Espanya lletja, Espanya insatisfeta.
Espanya es desmantella com una fàbrica comunista després de la caiguda del mur de Berlín. Espanya no és. Espanya se n’adona que mai ha estat, per això està desorientada. Que Espanya estigui perduda no vol dir que Catalunya s’hagi trobat. No ens equivoquem ni una fulla de farigola. No, però sí. Ara, ara, que Espanya ja no serà mai més el mateix ens queda el que va deixar escrit el gran periodista Eugeni Xammar: “La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitat per a Catalunya”. Sabrem fer-ho? No ho sé.
Sí que sé que Catalunya no pot ser autonomista, ni federalista, ni autoestopista, ni autista. No. Tot això és ejaculació precoç. Els federalistes s’haurien d’auto il.legalitzar, per farsants, per creure que satisfan quan l’únic que fan és donar-se plaer a si mateixos. Federalista, fes-te onanista. No sé si Catalunya serà independent, però sí que sé que no serà federalista, autonomista, ni res. Potser no serà res. Millor ser no res que ser ni carn ni peix. No és pot ser català i espanyol. A veure... un gat és gat i rata? Un gat és gat. Vagi gat, o te l’hagin regalat.
Espanya ja no la coneix ni sa mare. Espanya camí de l’orfenat. Espanya qui ets?: “Correo comercial”. Doncs, no, no obrim a desconeguts.

Per què van assassinar Manuel Carrasco i Formiguera?

2010-04-21T04:11:00.000-07:00

Article publicat al Singular Digital

No sé, però penso que poques vegades es diu, es recorda, però és així: Catalunya és un país ocupat. Oi tant! Veuran, jo, que sóc un miserable, dono tombs com una baldufa drogada i a tot arreu veig els mateixos excrements: rotondes, adossades, quillos, quilos de formigó, de ruqueria, de imbecil•litat, de vegetalisme... Un país de ciment, un país de merda, un país ocupat. És així, o no? És així, és així. Vés, és que sóc ruc, però no mentider i sí, sóc hipermetrop, però no cec. Però mira, mentre ens fotem uns bistecs i un traguet de salfumant. I rota i rebota pilota.
Hem venut el país per quatre rotondes. Ves quin negoci. Si només fos això. Dos desgraciats i mig tenen mig paralitzat el Canal Segarra Garrigues perquè volen salvar un ocell que és addicte a les migdiades. Abans el pardal, després l’home: Benvingut a Catalunya. Abans els altres, mai nosaltres. Jo em medico, i cada dia més, ja em foto fins i tot plastidecors triturats pel nas, l’orella i per on faci falta. Tot sigui per veure un món de colors. Estic fins als orificis de sentir tota aquesta cantarella rovellada, enrogallada i ventríloqua de tot humà i bestiola que es pixa i es caga damunt el país i després diu que és fabricant de perfum ecològic.
Veuran, surt un paio de Silvania Aszanistan o Nabarillo del Esternón i que si Catalunya, i que sí no sé què. Surt un mandril, Tom&Jerry, o un moc liofilitzat i reclama tots els drets. Sempre reclamen els altres. Vull sentir, vull sentir l’home, la dona, el nen, la nena, el gat, la gata, la puça, el cabell d’àngel, el préssec, el raïm... Vull sentir el país que un dia va veure com l’inundaven el poble, la ciutat, de bloc de pisos, d’adossades, de desossades. Vull sentir el país que li van cobrir els camps de blat de ciment. Que no ha patit el veí de Lloret de Mar, Hospitalet, Salou, la Cerdanya... que ha vist com el seu poble es convertia en un holocaust de ciment i mala educació?
No sentiran, no explicaran mai la història de tota aquesta gent. Dels que hem vist com el nostre paisatge, com la nostra terra s’ha convertit en un vòmit. Nosaltres no comptem. Compta l’immigrant fet heroi. El que va venir de Aceitunero del Tulipán, o del que ve de Ashjikaj. Treballa molt, diuen. Ves, bada, perquè aquí resulta que no hem treballat mai! Sisplau!!! Escolti, que això de les vuit hores és un invent. Aquí treballem i aquí patim molt. Ahir, avui i sempre. Ja ho entendrà això del país ocupat. Per això treballem el doble, i el triple. Ja se n’adonarà... o no.
Perquè uns se n’adonen, d’altres no. Aquest país és així: he conegut gent que porta més de quaranta anys aquí i no és que no parli català, és que no l’entén. Això no es diu, però és així, és així. He conegut gent que du cinc anys aquí i és independentista. Aquest país de bogeria superlativa és aixines. Un país que la seva màxima aspiració és minar qualsevol metre quadrat de rotondes, de ciment franquista, empegar Catalunya com una gran femer. Tots junts, grans i lliures. I mentre juguem a dòmino o a la botifarra.
Hem progressat. Fa uns anys per escriure això m’haguessin dut a la presó, o a la cuneta amb una amanida de trets, però jo no em quedo tranquil ni amb un cabàs d’ansiolítics. Alguns diem, direm, tot això perquè no suportem que no puguem estimar i viure al nostre país. No suportem que ens hagin destrossat la terra. No suportem la mentida, i no suportem que ens matin i neguin que ens han matat. No suportem que, divendres, que feia 72 anys de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera, ningú sàpiga qui és, ni per què el van assassinar. Per estimar el seu país, per voler viure al seu país. El volien assassinar el 1936 anarquistes i comunistes i va marxar de Catalunya. I el van assassinar els franquistes el 9 d’abril de1938.
Carrasco i Formiguera és Catalunya: com ens volen matar uns i uns altres, com ens maten uns i altres. Com ens menteixen uns i altres. El certificat de defunció diu: “Hallado muerto en un descampado a consecuencia de un tiro”. L’humor espanyol. I la veritat és que ell va morir, escrivint abans una carta demanant que no es prenguessin represàlies per la seva mort. No va voler que li embenessin els ulls, va voler mirar endavant, de cara (el seu botxí va dir: “me parece que he matado un caballero”). La veritat és que el van assassinar per ser català, per estimar la terra. Per això les seves últimes paraules van ser: “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure!”
Per cert, aquella Catalunya lliure que ell va defensar a les Corts espanyoles lluitant per l’Estatut de 1932. Sí, aquell que ja van foradar i destruir... ui, ja veus, com ara, i són els mateixos. Per tant, ja se sap qui som els rucs. Per tant, ja se sap com acabarem, de nou: el ciment és una senyal de la creu clavada al país.

LA CATALUNYA PEIX: ENTRE L’ARENGADA I EL LLUÇ

2010-04-21T04:08:00.000-07:00

Article publicat al Singular Digital

A vegades, quan arreplego quatre rals, vaig a sopar. Fem això: quatre llesques de pa amb tomata, dos talls de pernil del país, uns vasets de vi i un sarpat d’ametlles garapinyades. Bon profit. Som feliços. Més feliços que tornavisos. Paguem i la fem petar. Sempre ens posen unes copetes de mata rates. Però del bo, d’aquell que et fot escanyar.
-Són 10 per cap –diu la mestressa
-Poca gent avui
-No hi ha un duro
-Vos dir?
-No hi ha un duro. Creu-me
-Està fotuda la cosa
-No hi ha un duro.
-I com ho fotrem?
-Ah! Això dic jo
-Pinten bastos
-Per nosaltres sí! Per ells no!
-Què vos dir?
-Los polítics! Quina empestada!
-Dona...
-Ni dona, ni llangardaix. Si tothom ho veu!
-I què vos veure?
-Que vagin les coses bé, recony!
-Ja
-Una altra copeta?
-Posa, posa
-És que estic molt emprenyada!
-Amb qui?
-Amb lo tripartit
-Què els havies votat?
-Si ja no voto
-No votes?
-Bueno... voto als ecologistes
-Votes al Saura?
-Als ecologistes
-Saura?
-No! als verds, aquests que són verds!
-Quins vos dir? Els enciams?
-No diguis rucades! I no te’n fotos que ens estan escanyant!
-No va bé el negoci?
-No hi ha un duro! Ja us ho dic!
-Dona! Però això no és culpa del tripartit!
-Una altra copeta?
-Posa
-Lo que jo us digui. Que sé del que xerro.
-Tu diràs
-Clar que us diré! No veus que mon pare va ser socialista.
-Firmes
-Si fins i tot va anar a llistes per les eleccions a la Generalitat de 1980.
-Caratxos
-Res, res, fer bulto, per acabar d’omplir la llista per Lleida.
-I que mos vos dir amb això?
-Homes! Que ja deia que les esquerres s’estaven equivocant.
-Per què?
-Què no teniu estudis vosaltres?
-Dona, algun que altre, però no el duem a sobre. Au, conta i apropa l’ampolla.
-Va, teniu! Doncs això, que els socialistes només tenien al cap la “Catalunya oficial” i no veien la “Catalunya real”
-Doncs mira que ara diuen defensar la “Catalunya real”
-És que... el que ara diuen “Catalunya real” és la “Catalunya oficial” dels vuitanta. Mira quin trilerisme de les Rambles de Barcelona han fet. Pareu compte, eh?
-No sé si et seguim massa...
-Porteu l’ampolla! A veure totxos reconsagrats... la “Catalunya real” dels vuitanta era l’atur, la crisi industrial, el descens del nivell de vida... I l’altra la del despatx i la retòrica. Em seguiu?
-Sí, sí, i si cal fins al final de la barra.
-Carallots! A veure si apreneu perquè hi ha més coses. Escolteu-me. Perquè tot això lliga amb que el PSC va cometre un pecat original que fins que no l’esborri...
-I quin és?
-Doncs que no ha estat mai un partit sobirà respecte al PSOE. No és creïble. No se’l creu ni el Pinotxo ni la Pinotxa. I això els electors ja ho ensumen el 1980 i... ara
-Pel que dius et veig cansada. En fas cara i veu.
-No sóc l’única. Hi ha una pesta d’esgotament
-Tu creus?
-Surt al carrer, xiquet, que no ho veus?
-Doncs... som més d’interiors
-Home! Això que en diuen la Catalunya real és la Catalunya irreal, surreal i a sobre el que falta és molt i molt ral
-Ja tens raó, ja.
-Però amb raó i sense raó el català a la presó
-I ton pare què diu ara?
-Doncs que més val ser cap d’arengada que cua de lluç
-.... Crec que no pesquem res
-Ja aneu ben peixos! Com el país! Nens, que mon pare ja no vol més ficcions. Ja està fart d’anar al cine després de trenta anys.
-I què vol ara?
-El que ja volia aleshores, com altres socialistes catalans, que els van callar, que els continuen callant.... Vaja, com qualsevol català: la llibertat de Catalunya. Això sí que és real, es pot masegar. I mira que fa anys!!!I així, anar donant peixet al llucet i al tauronet
-Ja entenc tot el cansament
-Xiquets, som cap d’arengada lliure, no vulguem ser la pesada i indigesta ficció d’una cua de lluç. Una altra copeta per acabar de fer net?
-Sí, clar i català.

LA VERITAT SOBRE LA GUERRA CIVIL

2010-04-21T04:07:00.000-07:00

Article publicat al Singular Digital

Se’ns moren. Se’ns moren i no fem res, ni tampoc sabem res. S’ha mort Núria Folch i em fa ràbia perquè l’havíem d’entrevistar fa mesos però va caure. Potser per aquells escales endimoniades per les quals pujava i baixava com una col.legiala amb trenetes. Tenia un posat de fada que vivia a la terra. Cosia mons. Encara recordo com va punxar l’aire quan va començar a recitar aquell poema d’en Màrius Torres que a tots ens pertoca: “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual...”. I ho feia fins al final: “I gairebé donaria, per morir ara —morir per sempre—, una ànima immortal”. Bufa, rebufa i esbufega.
Tenia una memòria del més enllà. Per això ara penso en la “Confessió de l’autor” que encapçala Incerta glòria, l’obra immortal d’en Joan Sales, el seu marit: “Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimes i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre. Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi”. Això li escau a la Núria Folch, ens escau. Crec que per això és una de les dones que més m’ha impressionat: diu la veritat. Com la meva padrina.
La meva padrina és pastada a la Núria Folch, per això ho entenc tot. I ho entenc tot tant clarament. I no tinc problemes de identitat ni de ruqueries de metafísica de PVC. Ni tinc depressions low cost, ni sóc un gandul, i detecto els farsants a deu mil quilometres a la rodona i a l’octogonal. Tots els que hem estat educats en la veritat patim l’exèrcit de la mentida que ocupa aquest país.
El dia que morin totes les Núries Folchs veurem veritablement fins on ha arribat el drama de la Guerra Civil. Sorgirà la veritat, ni que sigui cruel i mortífera. Caurà tot. Els mentiders juguen a explicar-nos una Guerra Civil que no és veritat, que no és real, per això Núria Folch, Joan Sales, o la meva padrina no existeixen. Ni voldran que existeixen mai. Però tampoc ni els fills, ni els nets. No ens enganyem. A les persones se les pot matar de moltes maneres. Hi ha genocidis de bomba i baioneta i hi ha genocidis de paraules, silencis i ombres.
La mentida, les mentides, són tant desorbitants que cada dia es rebenta un nou botó. Vegin, per exemple, un dels temés més negats i ocultats de la Guerra Civil (Però n’hi ha tants!!!!). L’incansable Miquel Mir acaba de treure un nou lllibre, El preu de la traïció. La FAI, Tarradellas i l’assassinat de 172 maristes, on explica, això: l’assassinat d’aquests maristes a mans de les patrulles de la CNT-FAI. L’ordre religiosa va pagar el rescat que exigien els anarquistes, però la delinqüència organitzada va incomplir el pacte: es van quedar els diners i els van assassinar. Una CNT-FAI que estava al Govern de la Generalitat. En fi. Com escriu l’escriptor a la introducció:
“La persecució religiosa indiscriminada és un dels aspectes més vidriosos i conflictius de la Guerra Civil espanyola, amb un tràgic resultat de 6.832 morts: 4.184 capellans diocesans, 2.365 religiosos i 283 religioses. Aquestes xifres són una part representativa de les 55.000 víctimes de la violència desencadenada a la zona republicana. Cap altra organització o grup social, no tan sols l’exèrcit insurrecte, no va patir una repressió semblant”.
La veritat és aquesta. La veritat és que inclús una persona que no sigui religiosa ha de saber aquesta veritat. No és la única. És una de tantes. De tantes que se’ns han negat, que ens neguen, que ens maten. Perquè sempre hi ha un denominador comú que ve de fora, inclús quan ve de dins. Diuen, et diuen: Catalunya no és veritat. Catalunya mai és veritat. Catalunya sempre és mentida.
Cal que totes les Núries Folchs que encara queden vives lleguin la veritat del nostre país. Potser és urgent que moltes de les coses que encara no s’han revelat de la Guerra Civil, del franquisme, de la transició, de la democràcia esdevinguin veritat. Cal fer la crida a totes les persones, a les anònimes, a les que han tingut resposanbilitats polítiques, socials. Cal que rumiïn i que s’expliquin i ens expliquin. Cal que no tinguin por, els que tenen por, perquè la por és el triomf formiguejant de la mentida. Perquè només ens salvarà, i ens farà lliures, la veritat. Aquesta serà la darrera batalla. La que dura anys i panys: un poble, un país, uns persones atrapades entre el roig i el negre. Entre la seva mentida, mentre nosaltres morim de veritat.

FINIS MONTILLAE?

2010-04-21T04:05:00.000-07:00

Publicat al Singular Digital

Francesc Canosa Farran

Si vostès i vostesses em fan el favor passin pel carrer Nicaragua de Barcelona. Va, va. Ho veuen? La vorera feta sorra, el laberint de tanques grogues, uns plasticots protectors vermells i blancs... Més que un carrer sembla una sargantilla esventrada a una migdiada d’agost. Disculpin les molèsties, però si volen entrar a la seu del PSC (núm. 75-77) per fer-se el carnet ho tenen difícil. Volen una imatge més clara: tot potes enlaire.
Mentre, dins, José Zaragoza, l’arquitecte dels socialistes, ja fa dies i redies que no diu ni mu. Mentre, a fora, els matats piquen el terra amb un entrepà de sardines olioses. Treguin-se el llapis de l’orella i prenguin nota. Mentre el PSC més intel•ligent emmudeix, ergo ensuma, IC i ERC juguen al garrotí i al garrotà lo ridícul lo fem notar. Cucanyes, putxinel•lis de l’auca d’un tripartit descolorit. Però, cabelleres, cavallers, i cacauets deshidratats, algú ha parlat.
Aquesta setmana tractava de fer-li entendre al meu sofà que havia d’arribar a un armistici amb els coixins. Els meus mobles tenen debats d’aquests: qui sosté a qui? Qui ha de pagar més impostos? Coses domèstiques. Però ens vam posar tots firmes com un manat d’espàrrecs. El President Montilla surt a la televisió. Ja ho saben, ja ho saben tot. No sé si mentre escric aquestes ratlles ja han deportat Mònica Terribas a Vladivostok, o a Caracas. No sé. Només sé dos coses. Una, després de l’entrevista, el meu sofà i els meus coixins es van abraçar, es van morrejar, es van estimar. Han decidit viure la vida, fer les paus i muntar un partit polític per defensar els drets dels sofàs i els coixins catalans al Parlament.
Dos. Ja ho vaig dir en el mateix moment. Sóc criatura de pressentiments. L’entrevista em va semblar ras i curt un: Finis Montillae. He vist un final. He vist una ombra d’un Richard Nixon que no sap ni on està davant d’un Kennedy, aquell 1960 que va marcar per sempre més la política i la televisió. Hi ha en l’entrevista al President Montilla la imatge d’una generació de polítics catalans que senten cantar les absoltes i es pensen que sona Paquito el chocolatero. Hi ha en la post entrevista una generació de polítics educats en la cultura de culpar als demés. Avui és Mònica Terribas, demà un cactus jubilat. Però la culpa és sempre dels altres. Hi ha en l’aire de l’entrevista una generació de polítics que es pensa que el periodisme és beneir la palma i el palmó per Setmana Santa. Hi ha una generació de polítics que no sap res, res de res. Ni què és, ni què significa TV3. Res.
Fixeu-vos qui ha disparat amb bala. Soldats del socialisme. Banzai, banzai. Bena al front. I allà vaig. Allà vaig. Suïcides del no res. Ja ho diuen: fets, no paraules. Fets. El PSC ha de prendre nota d’una cosa que he viscut aquests darrers dies. Anant amunt i avall del país. Sense dir res, però res de res. M’ha sorprès, m’ha deixat astorat la quantitat de gent que amb una facilitat de pixera infantil es declarava farta del tripartit. Curiosament, la majoria, votants del tripartit. Un dia ho explico amb ets, uts i turututs.
Cada dia n’hi ha més que s’ensumen el final. Cada dia n’hi ha més que al matí obren el diari per la secció de necrològiques. Però, la veritat, la veritat, això no és important. Gens. El més important de les properes eleccions és què es farà a partir del dia següent. Ho faci qui ho faci. Importa perquè Catalunya i els catalans tenim el compte enrere posat. No ens queden molts anys, no ens queda massa temps. Avui potser és Finis Montillae, però demà potser sí que serà cert aquell Finis Cataloniae que, com una obra en permanent construcció, aviat es pot acabar.

"No trigarem a veure una pel.lícula catalan als oscars"

2010-03-18T04:33:00.000-07:00

Entrevista a Valentí Sanjuan, director de cine.cat Parlem de cinema i sobretot de la indústria cinematogràfica del país i de les seves possibilitats, immillorables, per enlairar-se. Tot, la darrer butlletí de Sobirania i Justícia.

Realitat i ficció d'una altra Guerra Civil

2010-03-18T04:20:00.000-07:00

Aquí teniu l'article que hem fet l'Elena Yeste i jo "Atrapats entre Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres. Realitat i ficció d’una altra Guerra Civil" i que a partir de l'obra real i de ficció del gran escriptor Joan Sales mostra un dels relats invisibles de la Guerra Civil. Relat atrapat pels realats hegemònics del roig i del negre.
L'article forma part del monogràfic sobre memòria històrica La lluita de la memòria. Dolor, oblit i el passat a revisió de la revista Trípodos.

Catalunya al búnquer de Hitler

2010-03-18T03:56:00.000-07:00

Catalunya al búnquer de Hitler

Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital

Un dia. A un país molt i molt llunyà. Un paio em diu: “Vostè és català?, oi?” Doncs... sí. I com ho ha endevinat criatura? “Miri, es veu d’una hora lluny...el seu posat salvatge, primitiu, bàrbar, ignorant, inculte”. Gràcies, senyor, és molt amable, cortès, i considerat, però no entenc res. “El que li dic: és burro, ruc, ase”. Ihà-ihà.. Només els pollins no saben que la mega-súper-hiper nevada de dilluns havia d’arribar. Ihà-ihà.
Com tothom coneix L’Apocalipsi és una revista d’esports que devoren des de els mocs de la bata de parvulari fins als bastons ergonòmics de la llar de juliverts. És com un himne nacional. Dempeus, burros: “Tocà la trompeta el quart àngel, i quedà ferida una tercera part del sol i de la lluna i una tercera part de les estrelles: així es van enfosquir en un terç, i van quedar sense llum un terç del dia i també un terç de la nit. Llavors vaig veure encara, i vaig sentir una àguila volant damunt de mi, al centre del cel, i dient amb veu forta: “Ai ai ai dels habitants de Catalunya, pels altres tocs de trompeta que els tres àngels estan a punt de fer!” Està clar, no?
Si tu llegeixes L’Apocalipi, tot fent una copeta de salfumant, saps el què ha de passar. És una profecia. Tot quadra. Té una estructura septenària... set grups, set subgrups... com la proposta de set vegueries. Ah! Mira, el quart àngel són les elèctriques. Tururut violes . Clar, ara no veus res. Doncs, a les fosques, els tres àngels són el tripartit. Ah! L’àguila no em quedar massa clar, però, bé, potser qualsevol saltimbanqui d’aquesta punyeta de país, ja que com va dir el talp del cap del carrer: “Si els malparits volessin el cel s’ennuvolaria”. Cal llegir, entre línies i si cal entre bitlles, o entrecuixes. Diguem-ho clar i català. Oi tant! Caragol treu banya i puja a la muntanya, caragol treu bri que em vull penjar d’un pi.
Vaig viure la nevada del 2001. Aturat abans d’entrar al Túnel del Bruc. Impressionant. Des de les cinc de la tarda d’un divendres fins a les tres de la tarda del dissabte tancat al cotxe. Inimaginable. Puc entendre com se senten les persones que encara està vivint la barbàrie. Que ningú s’equivoqui: això és l’Apocalipsi. Ens va avisar el 2001, el 2007 amb l’apagada de Barcelona, i ara, 2010. Ens avisa amb el salvatgisme dels tres de rodalies, amb el sobrepès de l’atur, amb la gestió de la immigració, amb la bogeria col•lectiva. I espera’t, assentat. Aquest país se’n va a la merda. I t’avisa: com un intermitent, com una bombeta fent pampallugues. Com pot ser que tot pugui caure: la Sagrada Família, l’AVE; Colón, la bastida del carrer d’avall, o el gin tonic que m’estic mamant?
El rebost s’acaba. La Catalunya que en guanya un i mica en mica en fa un munt desapareix. La Catalunya que en guanya dos, en gasta tres i li’n roben tres més és el futur. Catalunya no va morir entre 1936-1939. Catalunya s’està morint des de aleshores i ara ja veiem l’àguila fúnebre que sobrevola la casa. Quan se’n va la llum què et queda? Els llençols? El vàter? Fins on arribarà l’àguila?
No dubto ni una crosta de pa de pagès que el país se’n va a la merda. La raó és bàsica. Catalunya sempre ha estat pionera en infraestructures. El país del primer terç de segle XX i la resta de l’estat no tenen res a veure: són dos mons, dos països diferents. Ara ens falla tot i tot està basat en el país de principis de segle passat. El país peta ara, i no pararà de petar, però perquè fa molts i molts anys que tot va començar. És la Guerra, i a la Guerra sempre falla lo més bàsic. Primer hem menjat les mentides de la Guerra Civil, del franquisme, de la transició i de la pseudo democràcia destructiva dels Governs espanyols d’esquerres i de dretes. I ara les mentides s’estan fent realitat. Tants anys sembrant! Com un conte de Pinotxo que treu un nas real, torturador, i ens atonyina la cartera, la pebrotera i ens deixa sense llumenera.
Avui Catalunya és com Hitler tancat al seu búnquer el 1945. Boja, delirant, irreal, pensant que pot guanyar la Guerra. I al voltant oficials, soldats, secretàries emborratxant-se, cavalcant, sagnant en un Cabaret suïcida. Perquè s’ha de ser molt i molt ruc per no veure que la culpa és nostra. Paraula de pollí que només se li acut una rucada: estarem a temps quan no ja tenim temps? Mirem a veure què diu el rellotge de l’Apocalipsi.

EL PAÍS PUYAL

2010-03-18T03:54:00.000-07:00

EL PAÍS PUYAL

Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital

Aquest és un article diferent. Perquè, a vegades, només a vegades, les coses poden ser diferents. És un article dolent, ja els aviso. Em sento totxo. Més esquerrer i esquerrer arrítmic del que ja em pertoca per genètica. Ho sento.
Fa una setmana el Mestre Joaquim Maria Puyal em va entrevistar a la ràdio en directe. I aquesta setmana, mentre en Josep Cuní l’entrevistava als Matins de TV3, va tornar a parlar de mi. Quan era petit jo volia ser Puyal i que ara ell parli de mi em sembla extraterrestre, marcià, selenita, estratosfèric. Per això, tornem a la terra, i millor a sota terra, al xalet de l’amic Talp.
Sóc un drapaire. Apilo tantes coses que no em caben ni als forats dels nas, per això hi ha dies que ni respiro. Tinc desada una entrevista que el setmanari Presència li va fer a en Puyal a mitjans dels vuitanta. Osti, vibrava quan deia que, de petit, jugava amb les agulles d’estendre la roba. A mi aquestes coses ja m’al·lucinaven als vuitanta i continuen fent-ho ara. I les guardo com un cuc de seda. No tothom sap que en aquesta vida tot és vida.
Jo sóc fill d’en Puyal. Dels seus partits a la ràdio. Mentre jugava amb musaranyes. Mentre em vestia amb les samarretes de l’Artola, l’Urruti (en Zubi ja no). Quan somiava des de les finestres un futur que ja ha arribat. Vaig créixer amb els seus programes a la televisió. Sempre voldré viure a la Granja i fer-li un petó a la cuina a la Laura Barrufet. I segurament sóc un Mercader: “No sé si m’entén?”. Sempre voldré viure als divendres. Els divendres de La vida en un xip. I el Vostè Jutja, i en Rafeques, i la Jutgessa; i Un tomb per la vida i Tres pics i Repicó i el Joc del Segle.... I tot. Sense en Puyal jo no seria jo.
Algú pensarà que és el meu ídol, el meu referent: no, és una altra cosa. En Puyal és el meu país. A mi m’agrada en Puyal com els agrada als meus pares, els agradava als meus padrins i a tanta i tanta gent. En Puyal som nosaltres. Tot el que aprenia a casa ho veia en ell. Tot: el picar pedra, la feina ben feta, l’honestedat, l’esperança. Déu! Aquesta manera de parlar! Senzilla, directa. Pim, pam. Al pa, pa, i al vi, vi. És de casa. En Puyal. Sí, tots li diem “En Puyal”. Érem nosaltres, som nosaltres.
Han passat tants anys. Han passat tantes coses. Ja ho saben: Jo volia ser Puyal i ell avui parla de mi. Però... ell. Ell continua. I això, en un país que cada cinc minuts hi ha un coitus interruptus, em sembla un miracle. M’agenollo. Aquesta setmana l’han investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i fa poc va llegir la seva tesi doctoral. I el mestre ha dit això de “O ens arremanguem o perdem la llengua”. I ha assenyalat les obvietats que per òbvies s’obliden, o no es volen veure: lo malament que parlen els personatges públics, aquest menyspreu cap al català; la situació crítica dels mitjans de comunicació i dels professionals... Ha parlat en Puyal, ha parlat el país. El país Puyal, el meu.
Ell ha dit el que sento, el que molts sentim i vivim. Ho ha dit ell, que el 1976, va ser el primer en retransmetre en català un partit de futbol. I ho torna a dir el 2010. Què passa? Què ha passat? Que és el que mai ha deixat de passar? (repeteixin fins a escanyar-se). I quan ho diu tot això sabem que ens estem morint una mica. Sí, som els que ens morim. Ningú ens vindrà a salvar. Ningú. El país Puyal s’acaba? Ens apaguem? No ho dubtin ni un segon. Sí í sí.
És així perquè el problema de Catalunya, dels catalans, és de comunicació. No ens entenem. No sabem res. Per això ens agrada en Puyal, perquè amb ell sempre ens hem comunicat (a la ràdio, a la tele). Ell és nosaltres. Nosaltres som ell. Ara, Catalunya no es comunica, Catalunya no se sap explicar. Catalunya no parla, no es coneix. Res de res. El problema és que estem deixant de ser en Puyal. Estem deixant de ser nosaltres.
Per això, a vegades, només a vegades -mirin l’entrevista amb en Cuní- al mestre, li espurnegen els ulls. A vegades hi una bri d’il·lusió. Torna l’emoció, el sentiment, la força. Tornem a ser nosaltres. Torna el país. Només a vegades. Sometimes. A vegades, a vegades. A vegades aquelles agulles d’estendre la roba fan soroll. Nyec-nyec. Es mouen es belluguen, festegen amb l’aire. Volen mossegar la roba, la vida, fins al final, fins a punt de... Perquè, jo, de petit, volia ser en Puyal. I no sóc l’únic.

Consulta sobre el funcionariat. Sí. No. Potser. No sap. No hi és. No vindrà

2010-03-18T03:52:00.000-07:00

Consulta sobre el funcionariat. Sí. No. Potser. No sap. No hi és. No vindrà

Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular

Desgraciadament sóc una criatura que no pot deixar de pensar. A mi m’agradaria ser pedra, o farigola, però vés, surts home. Els ésser humans pensem. Uns més, uns altres menys, però tots ens gratem el cap. Ja és trist. Rumio i.. coi veig que potser la consulta que hauríem de fer és si canviem el sistema funcionarial d’aquest país. Independència!
Xsssstttttttttt! Lector, lector funcionari, lector recol•lector, coleòpter, tranquil mandril. Com va dir l’astronauta del vers sideral: quan assenyalem a la lluna els necis miren al dit. No parlo de tu que fas la teva feina, que la fas bé, molt bé, parlo de dropos, ganduls, farsants, males persones i... coses que no puc dir perquè em penjarien i de moment tinc ganes de viure. I també parlo sobretot d’un sistema més tòxic que l’aiguarràs nuclear i més irrespirable que el tuf de taüt. Ho explico, tot desitjant amb ganes terrícoles, de ser farigola i exiliar-me al país de la farigola.
De primer. Quan es recupera la Generalitat, després del franquisme, el que es copia és el sistema de funcionariat espanyol. És a dir, comencem endreçant-nos com espanyols però amb una bandera catalana. Ciment, grisor, i galeta rància. La frase de Unamuno, “Que inventen ellos!” ens l’hem fet públicament nostra: Que nos ordenen ellos!
De segon. Clar! No m’estranya, no m’estranya que al 2010 Catalunya ja no vulgui ser Catalunya i vulgui ser Extremadura. Avui el somni català és ser Extremadura, Castella, etc. Ells han guanyat: han passat a ser comunitats autònomes, han fabricat classes mitges amb la indústria de la socialització funcionarial. Han canviat radicalment. Qué bello es vivir! Si abans ells ens miraven ara nosaltres els mirem a ells. Em sembla gravíssim. I motiu de cese.
De tercer. Que mitja Catalunya, que molts joves, es tallarien les venes per ser funcionaris a la terra que, eternament, s’ha espavilat, que perpètuament ha estat pagesa i pescadora (mar i muntanya), fet que vol dir sotmesos a l’atzar de la meteorologia, de la vida, al neguit, al nervi... Vol dir que ens hem deixat pispar les estovalles. Sí, hem passat del brillo! (i qui no entengui l’expressió vol dir que és un zombi) a les muntanyes de pols. Pot tirar endavant un país sense emprenedors? Sense persones que tinguin foc interior? Sense il•lusió? Sense viure atrapats per la ficció letal de les 8 hores?
De quart. Estic molt emprenyat, molt. Quan veig tots aquests funcionari que foten la culpa de tot als polítics, als bancs, al Vaticà, als Estats Units, a l’ànec Donald, al pastisset de crema, o a sa tia orelluda... I si la culpa fos teva? Tu, tu, tu, tururú! Tu que robes paquets de folis. Tu, que deixes els ordinadors engegats tot el cap de setmana i durant la setmana, i la llum, i tot. Tu, que arribes tard a treballar. Tu que et deprimeixes i demanes baixes. Tu, tu, tu. Tot això tu paguem a tu. Qui compatibilitza tot això? De qui és la culpa so cogombre florit?
De cinquè. Per què? Per què permeten que els funcionaris (i, ei! També empreses privades!) jubilar a la gent als 55? Que estem bojos? Per què matem a les persones abans d’hora. Per què permetem aquesta desigualtat, camarada? Per què desendollem de la societat a totes aquestes persones? Per què no apostem per una societat inter generacional? Vull gent gran al meu costat, vull gent jove. Us vull a tots.
De sisè. Sindicats. Els sindicats ajuden als treballadors o són només clubs d’amics per ajudar-se entre ells? Sindicats.. Regnes totalitaris dins de la democràcia. Controlen les empreses grans. I les petites? Tot això del sindicat –i parlo de l’actuació- no és donar pagueta i tot callats? Volem diner. El sindicat és la base de les dictadures dels extrems (comunisme, nazisme, feixisme...). Curiós. Sindicat realment per a què? Ningú discuteix els drets dels treballadors però... aquest poder invisible dels sindicats? Aquest gat per llebre. Ummm, no és això, companys, no és això.
N’hi ha més. Molt més. Un dia explicarem casos que esgarrifen. Però, els vull dir una cosa. Si no canviem el sistema funcionarial d’aquest país mel val no ser un país independent, perquè de fet cada cop som més dependents. I el que volem és llibertat i la llibertat és assumir riscos les 24 hores del dia. La vida no tanca mai. La vida. Recorden? Suar, patir, esllomar-se... Mirin i remirin la mítica sèrie britànica Sí, ministre (per cert, aviat l’editorial Acontravent la publicarà en llibre amb àgil traducció d’en Toni Aira). Se’n recorden? La lluita constant entre el ministre Jim Hacker i el secretari funcionari del ministeri Sir Humphrey. Ja la veu clara el ministre: “Els funcionaris tenen un talent extraordinari per embolicar una idea senzilla de manera que sembli extraordinàriament complicada”. O... aquest diàleg magistral:
-Els edificis governamentals no necessiten un permís de segureta contra incendis.
-per què no? –va continuar en Frank
-Potser –va proposar en Humphrey- perquè els funcionaris de Sa Majestat no són fàcilment inflamables.

Prenguin nota: A Anglaterra –i als països civilitzats- almenys el sistema funcionarial fa riure.

A QUI REPRESENTA IC?

2010-03-18T03:50:00.000-07:00

A QUI REPRESENTA IC?

Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital

L’altre dia vaig veure un home que volia ofegar-se dins d’un cafè amb llet. Era votant d’Iniciativa per Catalunya. No ho faci senyor, no val la pena. Deixi que li somrigui el sucret. Podem ser feliços sense decret llei. Podem embotir-nos la boca de taronges i treure-li suc a la vida. Ai, que m’escatxigo! Netegi’s, netegi’s. Ara ho veu clar. Vostè creu que Iniciativa el representa? Tic-tac. Tic-tac... Així, a qui representa?
No sé. No sé. Tampoc sé si recorden. Però fa un temps vaig escriure sobre un bon amic meu, votant d’IC. Bé, sento dir-los-hi que encara no li han donat l’alta del centre de desintoxicació. Tranquils. Se’n sortirà. He parlat amb els metges i els micos que el tracten. Pobre. Snif, snif. Diagnòstic definitiu: un vot menys. Però quants en portem ja? Qui vota IC? Tic-tac. Tic-tac.
Ei, que tic-tac, que s’admeten respostes. Encara existeixen els votants d’IC, o són tots al Govern, i a la galàxia d’administracions públiques del país i de la confederació intersideral del pistatxo vegetal? Estem davant d’un partit on tants càrrecs tants votants? Per quan un concurs que es digui Impossible Conèixer-lo (IC)?
Ens ha de preocupar que un partit que Governa no es vegi al país i el pitjor de tot: ni l’entengui ni el vulgui entendre. IC és un microbi metropolità que gestiona, com una plaga llagostera, el país. Això és greu. Què saben del país? Res. Diuen no al Transvasament de l’Ebre només per morralla política i el del Ter? Del Ter no en parlen, perquè beneficia Barcelona i abandona Girona. I un dia en parlarem més i més del Ter (i de la indigestió líquida d’IC) i de Lleida, i de Tarragona.. Perquè Catalunya no és Barcelona. Catalunya no és IC. Perquè IC vol dir Ignorar Catalunya.
I manen. Manen els que legislen sobre els enciams i no han vist un enciam en sa vida, ni en l’altra vida. Manen els que pretenen defensar la natura i van contra natura. Això ens mana i au, mama. Ho ha dit clarament aquesta setmana el gran historiador Josep Termes: va donar-se de baixa del PSUC quan va deixar de ser un partit d’obrers i portat per obrers i hi entraven “els nois de casa bona a manar” Actualitzin les dades. De fet, de fet, a qui representa IC?
Als funcionaris? Raça de sang irreal en un món sanguinàriament real. Hi ha una Catalunya i una altra Catalunya funcionarial. Prenguin nota. Catalunya no podrà tirar endavant sinó s’entra amb katana vietnamita endreçadora a l’univers dictatorial-feudal del funcionariat. La propera guerra serà aquesta. S’olora la pólvora. Noten com la gent que sua litres i litres de realitat ja n’està fins als nassos pebroters dels privilegis i absurditats del funcionaritat? Noten la violència de les converses? Apareix la paraula “funcionari” i tothom es treu ansiolítics (i destrals, i M35K automàtics) de les butxaques. Vota Front d’Alliberament del Funcionariat (FAF)! Així, això representa IC un món immòbil que va contra el món mòbil d’avui? La roca i la soga al coll del suïcidi social i existencial? Pregunto.
Cada cop es clarifica més tot. Veig, veig... IC desapareix. Desapareix. Diluïda en el cafè amb llet del PSC. D’això es tractava, de representació.

Entrevistes a Melcior Comes; Queralt Solé i Carme Sansa

2010-02-17T02:49:00.000-08:00

Podeu llegir les diferents entrevistes que he fet, darrerament, pel butlletí de Sobirania i Justícia. Amb l'escriptor Melcior Comes, parlem de la ficció plenament realista de les elits catalanes d'avui arran del seu llibre Viatge al centre de la terra.
Amb l'historiadora Queralt Solé parlem de Fosses, Guerra Civil, Transició i de la necessitat dels canvis generacionals.
I amb l'actriu Carme Sansa recordem el teatre català durant el franquisme i de compromís.

ES POT SER SOCIALISTA... CATALÀ?

2010-02-17T02:38:00.000-08:00

Francesc Canosa Farran
Article publica a El Singular Digital

M’agradaria saber quan podrem reclamar. Quan? Espero, confio, desitjo, que algun dia puguem exigir algun tipus de indemnització –ni que sigui un sugus de pinya- per tota la ruqueria que duem a la ronyonada. Per cada cop que sentim algú del PSC, com el conseller Maragall aquesta setmana, dir això de que vol veure la petjada dels socialistes catalans al congrés. I la fatiga, i la figa, i la bonoloto. Com? Què? Quan? On? Per què? Sisplau! En ple segle XXI s’haurien de preguntar si es pot ser socialista català. Es pot? No, diem no. A qui hem de reclamar a tots aquests que ara juguen a mig caure de la figuera virtual? A qui? Tants estudis i tants anys i tants panys i tants enganys per adonar-se que no es pot ser socialista català? Per ser socialista català has d’anar a treure’t el carnet a Madrid. Al Registre Oficial. A l’herència del negociat franquista. Al melic centralista que mai et tallarà el cordó umbilical. Socialista? Sí! Però passa per Madrid.
Volem reclamar. Volem reclamar perquè som milers de persones, de famílies als que mai ens han enganyat. Socialista i català? Au, passa! Som seriosos. Honrats. Honestos. Tenim dret per tot el que hem patit generació rere generació. M’ENTRISTEIX, I HO ESCRIC EN MAJÚSCULES, quan cada cop és més difícil ser català, quan estem en un dels moments més delicats de la nostra història, quan, quan cada dia hem de lluitar per poder escoltar la nostra llengua, quan ens ataquen insectes, nens de parvulari assilvestrats i jubilats daltònics per poder viure, naturalment, a casa nostra. Quan ens diuen de tot. Quan, quan de quant.
Per què? Per què jugueu a dir mentides? Per què feu mal quan sempre ens han fet mal?
Recordem els que no voleu recordar. Els que no coneixeu. Els que vau escombrar. El periodista Manuel Cruells recorda quan Juan Negrín, President de la Segona República i del PSOE, va traslladar el Govern el 1937 a Barcelona. Aquí es va ensorrar encara més tot. Aquí va arribar el canapè de la dictadura: “Era més que una marginació el que Negrín i els seus homes produïen respecte a la política catalana, era una mena de menyspreu i de desconfiança, com si es tingués interès a humiliar els dirigents catalans després d’haver-los reduït a la mínima expressió política”. I en aquells moments tan decisius “Negrín havia buidat de contingut català tota l’acció política-militar que presida, havia marginat, seguint la constant i permenent tendència del centralisme assimilista peninsular, la política catalana dels llocs decisius de la guerra i la política republicana que havien d’orientar-la”. Per tant “És un fet innegable que el Govern Negrín fins i tot en aquells moments tan crucials per a Catalunya amagava la informació militar i enganyava a consciència Companys i el seu Govern de la Generalitat” I tant i tant, i tant que ningú sap i ningú vol saber. Perquè uns són bons i els altres dolents. I els catalans. Déu meu, els catalans!
Ja ho diu Cruells el 1939: “És clar que, cal dir-ho, sempre hi hagut molts innocents a la política catalana. És, potser, la innocència la virtut constant de molts polític catalans. Recordo, per exemple, un diputat al Parlament català que en dir-li, dos o tres dies abans que caigués Barcelona, què hi feia encara a la nostra ciutat, em va contestar: “Vols dir que caurà Barcelona?” Seria tan greu!”
Aquest és el nostre país. I així, 70 anys després. Encara n’hem de parlar molt i molt. Som molts els que estem tristos, molts tristos. Cada cop se’ns fa més difícil viure aquí. No és política. No reconeixem res. No podem fer la feina ben feta. Estem segrestats per la mediocritat. Es fa difícil. I a sobre hem d’aguantar això. Ho sento, però aneu a pastar fang.
El mestre FM Álvaro amb la seva pituïtària quilomètrica ja ens avisava fa unes setmanes que abans d’arribar a una Catalunya lliure veuríem la ruptura de l’actual PSC. Penso que té tota la raó. Socialista? O català? Aquesta és la qüestió. Si ets socialista abans que català vol dir que són altres els que t’expliquen, els que et diuen qui ets i què has fer. Quan de mal pel país! Quin mal per tota la gent que estimem! Quin mal! Quin mal que potser ens mereixem....I això em fa encara més mal.

HIROSHIMA (INDEPENDENTISTA) MON AMOUR

2010-02-12T07:00:00.000-08:00

HIROSHIMA (INDEPENDENTISTA) MON AMOUR

Francesc Canosa Farran
Publicat a el Singular Digital

En J ja no creu en Catalunya. Hi havia cregut. Molt. Molt de molt. Però ara... ara es passa els dies menjant croissants. No vol saber res. És d’aquells. L’era Estatut l’ha dut a convertir-se en un addicte a la pastisseria industrial. A vegades m’apropo i li dic: “Noi, encara falta la sentència del Tribunal Constitucional”. Et mira una mil•lèsima de micro segon a l’atur i s’omple la boca de croissants, ensaïmades, o pastissets de xarop de padrí de CAP de les 8 del matí. Després vomita i vomita. És així. Catalunya provoca bulímia.
Entenc al meu amic. L’entenc perquè, “Per això, principalment, fa molt temps que (dolorós és confessar-ho), si no fem com los crancs, i en compte de caminar endavant anem endarrere, estem per lo menos deturats en lo mateix punt, veient com los altres nos atrapen i nos passen al davant. Per això Catalunya, que per sa cultura i activitat havia estat al cos dels pobles que portaven Europa la bandera de la civilització, és avui un grup de províncies pobres d’una nació més pobre encara”. La tragèdia és que això ho va escriure Valentí Almirall el 1879. Ara mateix, gràcies, a la constant feina del professor Josep M. Figueres, tenim el primer volum (dels tres) d’un dels pares del catalanisme modern i creador del primer diari en català, El Diari Català (1879). Ara mateix en J està morint d’una sobredosi de pa de pessic.
131 anys després continuem escopint molles com un hàmster metralladora. A Catalunya (i a Espanya) la política gira cada cop més cap a l’independentisme i el país cada cop és menys català. No sé si m’entén amic pastisset. Els polítics, i els seus cercles, parlen de independència, la societat s’allunya però no ja de la independència, s’allunya del país, del català, de Catalunya. Potser hi ha un debat independentista, però el país s’aparta. Veig que la independència va per una banda i Catalunya per una altra. Quantes Catalunyes hi ha a Catalunya?
Alguna cosa no funciona. I si, posats a fer, fa 131 anys, dos-cents, tres-cents, anys que no funciona, que tot continua igual, vol dir que potser que invoquem a Hiroshima, mon amour. Un país no el suporten els polítics (o els bussos, o els astronautes), el sustenta la gent. Veig molts independentistes i pocs catalans. No sé si ens entenem? Si ets català, ja ets. Que l’independentisme (i parlo del concepte) no ens anul•li ser catalans. L’independentisme és un estat general, global, sideral, galàctic, el català, no. El català és singular, propi, únic. Joan Maragall, al seu safareig espiritual, deia allò de “sia’m la mort una major naixença”, doncs que sigui la bomba atòmica una Renaixença (això del cementiri d’Ascó pot ser un bon inici). Perquè si hem de morir, que serveixi per alguna cosa que, morir per morir, ja morim cada dia.

GRANS CRIMS CATALANS. DE LA MATANÇA DEL PORC A LA MATANÇA DEL PAGÈS

2010-01-31T10:02:00.000-08:00

GRANS CRIMS CATALANS. DE LA MATANÇA DEL PORC A LA MATANÇA DEL PAGÈS

Francesc Canosa Farran

Article publica a el Singular Digital

Hola, avui parlaré de porcs. Clar, qui no coneix un porc? Però... no sé si el lector es relaciona habitualment amb marrans. Veuran, el porc ha canviat molt. Molt de molt. No el coneix ni sa mare i això, ja em permetran, és una porqueria. Ja pots grunyir ja, però avui la Generalitat obliga que els porcs tinguin joguines perquè no s’estressin. Vas a una granja i allò sembla Porky’s. Només falten els gin-tonics. Déu meu! És millor tenir un prostíbul de caragols heterosexuals que una granja. Nyi-nyi (així parlen els porcs). Ara l’desadministració pública obliga a fer un curset per ensenyar a portar una granja de porcs. Per què? Molt senzill.

Veuran. Et donen el títol, que no t’ensenya res que no facis, i després vénen i et multen perquè igual no els hi has donat bistec amb patates a 27,5 graus i en plat de vidre transparent i coberts d’una ganiveteria suïssa els dijous i resulta que vas aprovar un examen on deia que els dijous els hi havies de donar als porcs bistec amb patates a 27,5 graus i coberts d’una ganiveteria suïssa. Paga i calla perquè d’això es tractava. Ho senten? Nyi-nyi, nyi-nyi... Estem davant d’una revolució porcina. El cop d’estat pot ser imminent. Si senten un esgüell a prop seu, ja cal que tremolin. Els porcs cada dia són més humans i els humans més porcs.
Que no, que no menteixo, que no sé dir mintides. Guaitin aquests dies de sang i fetge. Els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) han denunciat un llibre de text que es troba a bona part de les escoles catalanes i que s’empassen els nenets de 8 anys (ai, els nostres porcellets!) i que es veu que diu a una pagineta:
“Cada vegada més els animals es crien en granges de grans dimensions i no s’alimenten amb productes naturals, sinó amb preparats industrials que porten components químics: els pinsos. Aquest sistema produeix més carn per a consumir, però pot provocar problemes de salut tant per als animals com per a les persones”.
La cosa és tant grossa que d’un dia per un altre l’editorial i el sindicat han arribat a un acord perquè el proper curs es modifiqui aquesta ruqueria (o porcada) de l’alçada d’un campanar amb aspiracions mercurianes. Però veuen la maldat? Ui, ui, la carn és dolenta... menja ensaïmades industrials farcides de colònia caramel•litzada de la Índia super-txatxi-guai-molongui-delatongui, o herba respectuosa amb el nirvana del jardí respectuós amb el nirvana de l’adossada suburbana respectuosa amb el nirvana. Siguis vegetal metropolità fill meu....i també burro, però això ja t’ho trobaràs (i s’ho trobaran altres) perquè els teus pares respectuosos amb el nirvana no t’ho ensenyaran. Sí, ja han arribat i dominen el país. Com diu en Francesc-Marc Álvaro: Els integristes vegetarians del moviment d’alliberament animal, i jo afegeixo del mineral i del sidral. Les bledes assolellades, els enciams mega espirituals, les pastanagues o sea , l’escarola intel•lectual.... Tota la brutícia de Catalunya. Com li va dir el gran Francesc Pujols a un conegut que li va refusar la invitació a menjar conill perquè era vegetaria: “No s’amoïni, ja matarem un bròquil”. Doncs això... Llibertat Vegetals de Catalunya!!! Amnistia Herbívora!!! No a la matança d’espinacs!!!
Aquest article no és broma, poma. Al tanto, que va de canto! Durant segles la resta de Catalunya, comarques, els pobles han nodrit Barcelona (humanament, productivament, espiritualment..), ara Barcelona està destruint la resta de Catalunya. Tota la ruqueria vegetal ve dirigida des de Barcelona. Des de un concepte de Catalunya dictatorialment urbà. Metropolità i socialista, comunista, espanyol. Ho he dit moltes vegades i tothom ho pot veure: Catalunya és una rotonda. Tot Catalunya és un seguit de rotondes. Rotondes i vegetals (I molt i molt ciment, però li foten una fulla de llorer i diuen que és una amanida tonto biòtica). Tot va contra la vida, contra l’acció, contra el dinamisme. Contra la natura. Contra el sentit comú. La tomatera no es mou, el porc sí. Un és mut l’altre parla. Són dos actituds davant la vida. Són dos models de país.
Qui representa el territori? I com el representa? El PSC quan pensa en Catalunya pensa en la Diputació de Barcelona. S’estima més la Diputació que no pas la Generalitat. Per això vol una Catalunya metropolitana, vegetal, i rotondística. Els d’IC.... no arriben ni a vegetals. Ni plantant-los a la terra més assaonada llucaria res. Els que no han vist mai un enciam ens diuen com hem de plantar els enciams. Els que no han tocat mai la terra ens diuen com ha de ser la terra. Reflexionem un moment: Han amnistiat al porc i han matat al pagès. Aquesta és la brutal matança.

DE LA PELL DE BRAU A LA CIUTAT LLUNYANA

2010-01-27T01:10:00.000-08:00

DE LA PELL DE BRAU A LA CIUTAT LLUNYANA

Francesc Canosa Farran

Article publicat a el Singular Digital

M’agrada tant el que m’ha escrit l’Anna que us ho regalo amb llacet d’aniversari infantil. Va, obrim-ho: “És estranya, oi? Vull dir aquesta sensació de quan més coneixes el teu país més t’hi reconeixes i més sents que d’alguna manera et defineix”. Clap, clap. Perdem la por. El brau és mort. Tots som Manelic, torero de toros, vull dir de carretó proveït de força elevadora. Amunt! Amunt!
Des de la copa on the rocks del presseguer, servidor, és més amic d’animals que de persones. Amb el toros tot i que no hem compartit massa pastissos de gerds garapinyats sempre hem tingut una relació respectuosa. Jo no li clavava res i ell no em fotia cornada. Però per què s’està morint el brau?
Buuuuuu, Buuuuuuu.... Mugeix la bèstia i un se la mira. Se la mira i no pot deixar de pensar com s’estan donant la mà la vida i la mort, el passat i el futur, la realitat i la ficció. En els temps en que el Parlament obre la porta a prohibir les curses de braus, un dels versos metafòrics més suats de les carreres dècades també s’està dessagnant a la infermeria de la plaça: la pell de brau.
El president Pujol (i d’altres) ja fa dies que va burxant: Sepharad ha fracassat. El cuiro de toro tapa a uns i constipa a d’altres. Abriga i desabriga. Els peus calents, el cap gelat. Aquesta península ibèrica poètica que canta (pel gran mèdium Espriu) a la reconciliació dels pobles és menys real que les plaques franquistes dels blocs de pisos de Catalunya avui. El brau ja no té ni espectadors, ni puros, ni pasdobles, ni res. El brau ja no està fora, a l’arena. El brau està dins, moribund a una llitera d’un dispensari de províncies subvencionades. Però fa Buuuuuuu.
“I ara què?” es pregunta la poesia i la prosa. La pell de brau ha fracassat perquè no podia ser d’una altra manera. Quan Espriu diu “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg..” el 1960 -com ara- no podem construir en tots els terrenys. No podem construir sense fonaments, fent pam i pipa a la natura, a la terra, al poble. El problema no és només la Guerra Civil, o quaranta anys de dictadura. El problema és que avui encara no es (re)coneix el que va passar realment ni s’han calibrat els danys que provoquen encara per Catalunya i els catalans (recorden la frase de l’Anna?). Com podem creure en La pell de brau si encara no hem visitat La Ciutat Llunyana. Hem de passar d’Espriu a Màrius Torres.
Espriu fracassa perquè ens hem saltat a Màrius Torres. A l’agost farà cent anys del naixement del poeta lleidatà. D’aquell cos vestit de tuberculosi que va morir al sanatori de Puig d’Olena el 1942. De l’amic al qual Joan Sales li escrivia Cartes a Màrius Torres i així li va explicar, i ens va explicar a tots, la veritat de la Guerra. Com podem construir autovies de diàleg gratuït, rotondes solidàries, cames ortopèdiques, o pròtesis de democràcia si ens hem saltat “el poeta de l’esperança”. Veiem, La pell de brau i no hem vist La ciutat llunyana: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir”. És 1939, quan ho escriu. Com hi pot haver diàleg si desconeixem la veritat? La terra, la terra no sabrà mai mentir.
Catalunya fracassa perquè s’ha saltat el país d’abans de la Guerra (i el del franquisme, i el d’avui, ens ho saltem tot). Ens hem saltat milers de persones, però, ai las, no ens hem saltat el toro. No li hem de dir res a Sepharad, no li hem de dir res al brau: que mori en pau. Que la seva pell abrigui a qui pugui abrigar, que les seves banyes enganxin a qui es vulgui enganxar. Saltem. Tot, tot, ens ho hem de dir a nosaltres mateixos, perquè no sabem, no volem saber que hi havia els fonaments, que existeix La Ciutat llunyana. La terra no sabrà mai mentir: “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze /que de torres altíssimes s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins”. Existeix l’esperança.

Primer és la independència o arreglar el vàter de casa?

2010-01-17T03:04:00.000-08:00

Article publica a El Sinular Digital

Francesc Canos Farran

Aquesta és una d’aquelles històries. Comencen al carrer, a un bar, o al crostó d’un pa de pagès. Va aparèixer. Sobtadament, com les desgràcies i les alegries. Era rossa. Arrissada. Ulls de dac blau . Ni alta ni baixa. Somriu, i ja n’hi ha prou. Com una cantant pop dels vuitanta: la innocència vestida de sofisticació. Sí, era anglesa, of course. Gairebé com un miracle vam començar a parlar... Fins que em va dir que el seu avi havia vingut a Espanya, a fer la Revolució. Com?

Doncs això. L’avi de la xiqueta va ser un d’aquells joves comunistes, socialistes, anarquistes, lampistes... que van córrer cap aquí el 1936. No venien a fer la Guerra. Lo seu era fer la Revolució. Ai! M’alegra haver ensopegat amb tu pop-star de classe mitja. Perquè la història de l’avi anglès recorda un interrogant iniciat fa 74 anys i que dura fins avui: primer cal fer la Revolució i després la Guerra? O primer cal fer la Guerra i després la Revolució? Aquest va ser el debat letal i estúpid del bàndol republicà. Especialment a una Catalunya segrestada fins i tot per les puces jamaicanes.
Ara ens torna a picar i tornem a rascar-nos. La pregunta és una altra, però és la mateixa, perquè l’ordre de factors sí que pot alterar el producte: Primer cal la independència i després ja arreglarem el vàter de casa? O primer cal arreglar el vàter de casa i després la independència? Les dues preguntes són doblement tramposes, però també certes. Hi ha gent que creu que primer és solucionar –per exemple- la crisi i després ja parlarem de independència. Als Barri Sèsam d’Inicativa no fa massa que els hi vaig sentir dir. Em permet el lector fer una malèvola comparació?
Els d’IC de 1936, és a dir el PSUC, desitjaven com animals afamats que vinguessin aquests joves que farcien les Brigades Internacional. Per què? Doncs perquè era la manera de fer entrar el comunisme. No sé si ens entenem? Potser el bàndol republicà hagués guanyat la guerra... però igual ens haguessin tornat comunistes fins el 1989. Perquè... recordem, recordem, el que gent amb responsabilitats polítiques –de passat i de present- i amb formació oblida, o vol oblidar. Roig i negre. Uns i altres. I nosaltres, atrapats.
Després hi ha gent com tots aquests socialistes que juguen a sortir de l’armari de la senyoreta Pepis transvestida en catalanista de botox. Penso en aquests intel•lectuals socialistes que ara només parlen de nació, de construir la nació, del futur de la nació... De que treballem, etc. Ara baixem del cavall de cartró? És per dur-ho als jutjats, o a les quadres. Clar, treballem, per reparar tot el que el socialisme ha destruït vers Catalunya. Doncs, ja cal que s’arromanguin i baixin a la rasa. O no els toca? Perquè... Això sona a l’eterna canción del verano: Milagro! Ayer franquistas, hoy demócratas.
Tot es resumeix en que ara, i sempre, sempre, diuen que Catalunya ha d’esperar. Sempre el nostre rellotge o està parat, o avançat, o retardat. Som gent que no sabem mirar, ni dir, l’hora. De fet, ja ningú diu... quarts de set i tothom diu les set i mitja. I un quart i cinc de tres... ja et diuen que això deu ser aranès. Espanya sempre té urgència, com una ambulància demanant pas enmig de l’embús. Catalunya és un cotxe parat a la ronda de Dalt cada matí. I saben qui serà el nou rellotge espatllat que ens marcarà una nova hora errònia? La sentència sobre l’Estatut. Una altra pèrdua de temps.
Sí, aquesta és una d’aquelles històries. On una noia britànica només sap que el seu avi va venir a Espanya (oido cocina!) a fer la Revolució. I ella ara ve a fer la Revolució festiva. Mentre el món civilitzat va pujant els graons de la vida nosaltres encara ens preguntem què hem de fer. Què és primer, darling? I clar, hem de respondre i hem de respondre nosaltres.

MARRAMEU, JA ESTEM EN CAMPANYA

2010-01-10T13:08:00.000-08:00

MARRAMEU, JA ESTEM EN CAMPANYA

Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital

La gent que té estudis (compta el títol de l’etiqueta de Soberano) sap que l’única nevada que tenim a sobre és l’electoral. Prepara’t perquè la fotrà grossa!, pronostica el pagès recol•locat a meteoròleg polític. L’ha de fotre, l’ha de fotre, doctor albergínia. Ara, vos dir que dintre casa no pedregarà també?

Mirin, tinc tres gats i els tres es volen presentar a les properes eleccions. Cadascú amb a la seva candidatura. En resum: Minin1, Minin2 i Minin3. Molt bé. L’únic problema és que el cens felí és de... tres electors. Candidats i votants tenen la mateixa cua. Dr. Marrameu i Mr. Mèu.. Vaja, no vull avançar escenaris de futur, però pel que he vist als darrers mítings a peu de cuina tots els candidats es votaran a si mateixos. No hi haurà sorpreses ni trànsfugues per mitja dotzena d’arengades. Així, qui serà President? Hi haurà trigatet? Bigatet? Birret? Què farem? Mala cara quan morirem.
La situació gatuna nacional és la mateixa. Els minins principals (CIU i PSC) han de saber que com Peter Pan les coses ja no tornaran a ser mèu més igual. Hi ha, hi haurà, més cues al pipi-gat. Però tot dependrà de com s’espolsin les puces del nerviosisme-por-desorientació-dubtes-ànsia de CIU i de la fam-prepotència-engany-humilitat el PSC davant la presència de més cues. Vull dir que, com sap fins i tot el gos Snoopy, “gat escaldat amb aigua tèbia en té prou”. Per tant, qui aguanti la mossegada-xafada –pròpia i aliena- de la seva cua i en comptes de veure-ho com un càstig ho vegi com un alliberament farà el marrameu final. Qui obri les potes i abraci amb rum-rum serà un gat fort, diu la Bíblia dels minins.
Ara bé, ara bé. Hi ha l’altre bigoti. Perquè potser més que votar partits polítics, a les properes eleccions, només hauríem de respondre’ns Sí, o NO, una cosa ben simple. Realment, veritablement, sincerament, honestament, Catalunya, en ple 2010, ha avançat o no s’ha mogut de lloc? Vull dir que ja pots dir Espanya, t’estimo, Espanya m’escarranxo, Espanya em tatuo un Estatut al braç però s’esborra, eh, s’esborra...ja pots dir el que vulguis que... no, que no cal buscar-li cinc potes al gat. Està escrit a l’Arca de Noe.
Així, o fem com aquesta tàctica de Lo que necesitas es amor amb un José Montilla que diu que tengo una carta para ti i Guerra i tota Espanya tancant-nos, eternament, la porta en directe en una nova, i trista, exhibició d’estar atrapats al temps.... com no pot ser d’una altra manera, com no pot ser d’una altra manera. Això passa perquè ens donen corda al rellotge. Dóna-li tu corda i veuràs com ja li pots cantar les absoltes a la criatura. Perquè com escrivia, tot just proclamar-se la República el 1931, l’historiador Ferran Soldevila (i, ep, com a corresponsal del prestigiós Journal de Gèneve):

21 d’abril de 1931

“Ningú no dubta que en aquesta hora d’esperança i d’efusió, la voluntat dels catalans és constituir una estat federat amb la República espanyola. Voldran els republicans espanyols, ara que són al poder, complir el compromís signat? Sabran vèncer la secular tendència unitària i uniformista espanyola? Ho veurem aviat i aquest és un dels problemes més delicats de la República naixent”

15 de maig de 1931

“Hi ha en primer terme, la campanya de premsa monàrquica contra les aspiracions de Catalunya. Els diaris madrilenys ABC i El Debate arriben a extrems inconcebibles. La veritat hi és falsejada a gratcient, amb una il•limitada invenció. Un exemple: damunt de les pàgines de l’ABC s’ha arribat a dir que avui està plenament demostrat que l’idioma castellà va néixer espontàniament a Catalunya. Un altre exemple: mai com ara no hi havia hagut a Catalunya un sentiment de germanor envers les altres terres hispàniques; Catalunya aspira a una federació amb elles, no a la separació: doncs bé, els diaris monàrquics agiten constantment el fantasma del separatisme català i atien les altres regions contra Catalunya i les seves aspiracions. Aquesta campanya de premsa és contemplada per una campanya per sota mà, la manifestació més viable de la qual és el boicot declarat per alguns comerciants espanyols als productes catalans. No és aquesta la primera vegada que s’intenta aquest boicot: cada cop que Catalunya ha semblat a punt d’obtenir un mica d’autonomia alguns comerciants espanyols s’han apressat a anul•lar llurs comandes a la indústria catalana”.
Si veu el lector que hem canviat, que tot és fabulós, i que Espanya ens acabarà estimant i entenent, ja sap què ha de votar, si veu que (80 anys després i amb democràcia, adés i ara!) continuem igual o pitjor, doncs també. Perquè als catalans ja l’únic que ens queda per provar és anar gats la resta de la vida.

PRESIDENT, LENIN ÉS LA RESPOSTA

2010-01-02T02:32:00.000-08:00

PRESIDENT, LENIN ÉS LA RESPOSTA

Francesc Canosa Farran.
Article publicat al Singular Digital

M’agrada el cafè. Sóc cafeïnòman però mai, mai prenc sucre. Ni un gramet. Tot i això m’entretinc mirant i remirant els sobrets. Llegeixo una frase cerebral estampada al paperet: “A vegades a la vida s’ha de donar un pas endarrere per donar-ne després dos endavant”. Diu el sobret que ho va dir Vladímir Ilitx Uliànov, pels amics Lenin. De sobte em puja el sucre i em dirigeixo al camarada sobret i li dic: “Calla!Vols dir que coneixia la frase el President Montilla al llegir el missatge de Cap d’any?” El sobret rebenta.

Bé, mentre em rento les mans, ja saben com va anar la cosa. Montilla va dir allò de, ai dolentots, heu de triar el camí: “Si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo”. Sembla una pregunta del marejant examen de conduir. Au, A, B, C, o D. Ummmm.... La resposta és Lenin, President. Sí, clar, el Lenin del sobret de sucre. No hi ha una altra contestació correcta.
Sí, cal retrocedir, canviar de direcció, cercar dreceres, senyals de trànsit, buscar l’Assistència de Carretera; canviar la roda; o substituir l’airbag per una bossa de plàstic del súper... Frena, derrapa, fot cop de volant, de parabrises o de cendrer. El que sigui. Per això Montilla ha accelerat per Cap d’any, perquè sap que aquest serà l’any bifurcació. No hi ha espai ni temps per donar més tombs a la rotonda. O Catalunya espanyola (homogeneïtzació, aigualiment, ja no cafè per a tots, sinó que només un cafè: sol, negre, espès). O Catalunya-Catalunya (llibertat, un país amb mirada pròpia, un país que es reconeix a si mateix, un país que sap explicar-se sol, sense que els altres l’expliquin). Qui serà el conductor? I cap a quin camí ens durà?
Veurem. Només ens cal obrir els ulls i mirar, perquè per veure-hi només cal mirar. Sabem que el projecte socialista espanyolista d’aquest PSC no, no serveix per Catalunya. L’article de fa uns dies d’en Francesc Marc Álvaro era brillant, rutilant. Més clar no es pot dir. Els catalans de tot Catalunya que descluquen els ulls ho veuen, ho saben. A cada poble, a cada ciutat. El socialisme és rotondisme. Mareja’t i au, obre la porta del cotxe de pressa...I torna a girar i girar... Tot cada dia és més clar, més veritable. Sempre ho ha estat. Obrim porticons, que entri la llum.
En els dies més tràgics i foscos de la Guerra Civil el filòsof Francesc Pujols hi veu cristal•linament, eternament i escriu que “si a hores d’ara els catalans no ho hem perdut tot és degut a la nostra ànima, que independentment de la voluntat s’arrela i es vivifica en la terra que la produí. Hem pogut persistir gràcies a la geografia i al paisatge físic, forjador del paisatge espiritual” i això és així perquè “la principal característica política de casa nostra, que tot temps ha estat el liberalisme, car en realitat el liberalisme és el clima polític de la temperança, per tal com representa l’equilibri entre l’autoritat despòtica i l’anarquia antisocial”. Apliquis tot plegat adés i ara. Sempre.
Som de naturalesa independents. Personalment penso que ja som independents, sempre ho hem estat. Ara falta dir-ho, explicar-ho, comunicar-ho. El que cal és triar entre un país que té a Lenin a un sobret de sucre amb les seves frases brillants, o bé un país que té a Lenin, virtualment, ensucradament, com a model polític i social (centralisme, igualació, anivellament). Qui dels dos camins han triat i trien el països lliures? És clar, oi? Doncs el cafè, sense sucre.

MONTILLA-MACIÀ: TROBI LES VUIT DIFERÈNCIES

2009-12-31T09:01:00.000-08:00

MONTILLA-MACIÀ: TROBI LES VUIT DIFERÈNCIES

Francesc Canosa Farran

El President de la Generalitat José Montilla ha avançat el dia dels innocents. El lector -sector viu com una perdiu- se n’haurà adonat que tots els mitjans de comunicació han publicat la mateixa broma: Montilla es declara continuador de l’obra d’en Francesc Macià i demés medicaments genèrics. La conya està sent molt celebrada a tot el país i ha provocat que els hospitals no donin a l’abast per l’allau d’atacs de riure. De fet, un dels meus gats acaba de ser operat a rialla oberta. De moment està estabilitzat. Reso per ell.

No sé si la solució rau en viure tota la vida a una metròpoli submarina d’escudella i carn d’olla, o bé a un desert infinit i solitari de torrons de crema, però arribarà un dia que el PSC es declararà obertament independentista, però clara d’ou, matisaran que són independentistes del sector dependentista, vaja, que el seu és un independentisme que defensa continuar independentment dependents d’Espanya. És així, el món al revés.
Els socialistes catalans-espanyols (entén-ho això també, que obri el taüt Freud) han reivindicat el catalanisme de Companys, Macià, Manolo el del Bombo, el osito Misha i si cal demà proclamaran a Cobi com a líder de l’Alliberament Caní de Catalunya. Bub-bub. Pels socialistes tot és catalanista: un gerani, un pastisset de crema, i, clar, també el PSC. Bon cop de riure, talladors de gespa artificial.
Montilla revindica la continuació de Macià perquè així s’aigualeix, s’anivella, s’homogeneïtza, es centralitza tot. I es confon. Arribarà un dia que es dirà que Macià havia begut ideològicament de Pablo Iglesias o de la Pasionaria. Tristesa, tristesa: si s’acaba la diferència morirem. No es pot ser català i espanyol. No, no. El gat és gat, no és gat i anxova a la vegada. No existeixen els gats-anxova. Ara anem a jugar al gat i la rata.
Li proposo a l’estimat lector que busquem les vuit (i buit) diferències entre Macià i Montilla. Abans, de canapè, situem l’època del President Macià, com a President d’una Generalitat restaurada, amb Estatut, i que, ai las, sospitosament és molt semblant als dies de Montilla. Parla, Josep Carner-Ribalta, mà dreta de Macià (poden llegir les clares memòries de l’escriptor i polític balaguerí ara sortosament reeditades):
“Amb les amargors i les injúries que Catalunya sofrí durant el període de regateig de l’Estatut d’autonomia a les Corts, i amb la catalanofòbia demostrada pels espanyols en massa, tots els catalans sentiren que l’Estatut havia estat “concedit” pel govern de la República Espanyola, si no amb mala fe, amb absoluta mesquinesa.... L’odi i la malvolença no s’havien esbravat amb la sorollosa campanya anticatalana suscitada arreu d’Espanya entorn de l’Estatut, ni eren solament els Royo Villanova i els Fanjul els nostres enemics aferrissats. Notabilitats intel•lectuals com Unamuno i Ortega y Gasset demostraven el mateix encegament. I no parlem ja de la gran catèrvola de funcionaris castellans tendents a posar bastons a les rodes en la tramitació o execució de les ordres emanades per les Corts. Per això cada petit fragment d’obra realitzada pel govern català representava una àrdua batalla dins el clima de tensió i de suspicàcies com més anava més asfixiant. Macià viu amb l’ànima torturada per l’angoixa i físicament aviat se’n ressent. La seva mort no es fa esperar”.
Ara busqui les 8 diferències amb el que es deia de Macià a l’època i compari-ho amb el que es diu ara de Montilla. I que cadascú en tregui les conclusions que cregui:

1. Carner-Ribalta: “Macià no era catalanista... ni separatista. Era simplement... català”

2. Carner-Ribalta: “En la vida de Francesc Macià no hi ha ni una sola acció, ni un sol acte, ni un sol gest, ni un sol pensament, ni una sola manifestació del subconscient, diríem, que no vagin adreçats a la independència de Catalunya”.

3. Carner-Ribalta: “Macià, a més, era d’aquells homes que, si l’oportunitat no arriba, la van a cercar”.

4. Josep Carner (escriptor, diplomàtic durant República i oposat políticament a Macià): “El cas de Macià és únic i certament providencial... I la més gran lloança de Macià és aquesta: que la seva popularitat ve tota del seu caràcter de vas transparent, translúcid, on apareix elemental, però definitiu, el daler de Catalunya. Res de més simple que un heroi d’epopeia”.

5. Rossend Llates (periodista, i membre d’Acció Catalana, oposat políticament a Macià): “Per primera vegada els catalans hem tingut la sensació d’haver trobat els homes oportuns en el moment oportú... Catalunya fins ara s’ha esperat; les portes de l’avenir li eren closes, però avui se’ns obren de bat a bat, és un camí ample i bell, amb alguns obstacles que encara temptaran més les ànimes virils i generoses: seguim-lo endavant, que ningú no deserti”.

6. Manuel Carrasco i Formiguera (seria líder d’UDC,): “Tots hem de voltar la rellevant i simbòlica figura del gran patrici Francesc Macià, que encarna avui la representació de les aspiracions nacionals... l’austeritat, la simplicitat de principis, la popularitat d’en Macià són els factors d’aquest miracle que encara ens meravella a tots, i com a resultat dels qual Catalunya viu aquestes hores supremes en les quals s’ha de plantejar i resoldre el plet secular de la seva llibertat”.

7. Antoni Rovira i Virgili, escriptor, intel•lectual d’ERC: “La immensa mobilització fúnebre que va realitzar-se a Barcelona per a donar el trasllat de la despulla del President la companyia de tot un poble, era, en efecte, l’afirmació de la Catalunya immortal, de la Catalunya nacional, davant de la mort del qui fou el Coratge alliberador de la pàtria. I la immortalitat de la Pàtria catalana farà immortal el nom de Francesc Macià i Llussà, que morí després d’haver iniciat l’alliberament de Catalunya i d’haver restablert, sota formes noves, la vella Generalitat”.

8. Manuel Brunet (articulista de La Veu de Catalunya i oposat a ERC) : “Des que existeix Catalunya ben pocs catalans han estat tan idolatrats i tan combatuts com ell... No oblidem, doncs, el que significa la coincidència d’aquesta mort en aquest Nadal. Precisament la visita de la mort, en un dia tan assenyalat, ve a recordar-nos que Catalunya és alguna cosa més que els catalans que ara l’habitem: és el passat, el present i el futur; els morts, els vivents i els que vindran. I cal treballar en honor de tots”.

Benèvol lector que arribes fins aquí: et desitjo molt Bon Nadal i un venturós Any Nou.

CATALUNYA SERA FORMIGA, O NO SERÀ

2009-12-20T02:55:00.000-08:00

CATALUNYA SERÀ FORMIGA, O NO SERÀ

Article publica a el Singular Digital

Francesc Canosa Farran

Rac-rac, rac-rac. Fa 60 anys que tinc 60 anys canta el treballador de la serradora. Rac-rac, rac-rac. El 1949 l’Abat Escarré (que no és un nom de carrer, ni tampoc un serraller) els hi diu a uns joves: “Feu pàtria; no feu política”. I vés, un d’aquells xicots li pregunta que quina diferència hi ha. Escarré respon: “Notareu que feu política quan us dividiu”. Aquells nois eren Jordi Pujol, Joan Reventós, Anton Cañellas... Rac-rac fins ara.

De tant serrar ens dividim. De tant fer anar el xerrac, la serra elèctrica i el castor rosegador esclavitzat partim el tronc. No, diem no a la desforestació nacional. Si hem de ser ecologistes siguem-ho del país. Davant de l’extinció del català o del mussol d’encefalograma pla, sord i borni de Tannarive, a qui tries? Arbre va!!!!
No ens dividim. Els divididors que es divideixin. Els divos que es divonitzin. Els dinosaures que es dinosauritzin. Però els catalans no ens podem dividir, fraccionar, dislocar, segmentar, seccionar, fragmentar, esquarterar, desmembrar, desintegrar... Diguem-ho com vulguem, però que quedi clar.
No m’agrada el que he vist després de les consultes. No m’agrada com es fan les coses. No ens agraden les presses. No ens agraden aquestes coses. Nosatres no som d’eixe món. No s’ho mereix la gent que ha votat, la gent que ha treballat, el país. Potser ho solucionem, potser. Diuen que s’hi posen. Ja veurem. Però prenem nota perquè les faves són comptades. No sé, una més? dos? Creieu que tornarem a tenir una altra oportunitat com aquesta? Quan? Al segle XXIV? Al XXX? Després de l’explosió d’albergínies nuclears? No sé. Aquest és el segle de Catalunya. Els temps són catalans. Però també sempre hi ha temps per la imbecilitat, la idiotesa i la ruqueria. No ens confonguem: Això no és Amèrica, ni Leningrad.
Sí, Això no és Amèrica, titula el col•lega Toni Aira el seu darrer llibre sobre comunicació política. Això no és Amèrica, per desgràcia, per desgràcia, penso jo, malgrat els hi pesi a alguns perquè si hi ha dos països que tenen un cabàs de punts i connexions en comú són Catalunya i els Estats Units. Però som a anys llum de la llum. Mentre, espelma i cuc de llum. Per això qualsevol tasca política –i ara em refereixo al lideratge i als líders- necessita professionalització, no amateurisme de ciclista de diumenge que pedala dos quilòmetres i es fot un esmorzar carnívor durant dos hores i en tarda quatre més per fer els dos quilòmetres per tornar a casa i després canta a tothom que és carn de Tour de França. El treball, i l’oci, i el negoci, cansen. Vés, bada. Com apunta Aira, prenem nota, les claus són: “Estratègia, estratègia, estratègia”; “Comunicació, comunicació, comunicació” i “Innovació, innovació, innovació”. Jo crec que això és molt català, vaja, al pa, pa i al vi, vi.
Menjar i beure. Tranquil•litat i bons aliments que fan sanes a les gents. Com va dir el líder de la ginebra política, Sir Winston Churchill, “El temps és més important en política que en gramàtica”. Mentre ens preparem un gin-tonic, fixeu-vos en les formigues. Mireu com passen. Des del Cretaci Mitjà que viuen aquí. Entre 110 i 130 milions d’anys. Més de 12 mil espècies diferents i centenars de gèneres, subfamílies i no sé quantes galeries inacabables. He estat moltes vegades a formiguers i conec el tema. La formiga és una de les coses més sèries que hi ha en aquest món. Res acaba amb elles.
Les consultes per la independència són formigues davant d’un elefant espanyol que no sap com reaccionar. No les pot xafar totes. Què fa? Com ho fa? Per on surten? On van? Podem ser àgils, o podem ser burros amb obesitat mòrbida. Podem fer-ho bé, o malament. Les formigues són llibertat: van per aquí, per allà, aquella és tieta de l’altra, la de més aquí és neboda, es casen, se separen, practiquen l’esquí, o juguen a la botifarra. Ara bé totes tenen un punt comú, totes van a petar al mateix lloc: el formiguer.
La victòria és formiga. La victòria és el formiguer. La victòria és la continuïtat, la perseverança, la fidelitat. La victòria és l’estratègia del formiguer. La victòria no és un orgasme de matinada, la victòria és un formigueig caminant per la pell.

ELS ZOMBIES VOTEN SÍ

2009-12-13T02:39:00.000-08:00

ELS ZOMBIES VOTEN SÍ

Article publicat al Singular Digital

Francesc Canosa Farran

Dràcula; King Kong; L’home llop (i el sargantana, l’escarola, o l’amoníac); Frankenstein (i la seva nòvia i sa cunyada i sa tia política), La mòmia (amb embenat públic, o privat, o concertat, o concentrat); Godzila; el Fantasma de l’Òpera (i el de la discoteca, i el de la pinacoteca), Fu manxú; Fantomas; el cervatell de dos caps tòxics i orelles metralleta; la rata amb cua de serra elèctrica i bigotis d’alt voltatge... Siguem sincers, honestos, diem la veritat: Ja no ens queden monstres, bèsties malèfiques. Tots han mort. Tots? Tots no! Ens queda... el zombi.

El català és un zombi. L’únic bitxo diabòlic, el pebrot coent, que és manté en peus. Ahhhh!!! Quina por mare! Mira-te’l. Camina entre la mort i la vida. Mort vivent li diuen al passar. Un mort que reneix, que ve del més enllà, però que mai ha marxat. Zombi. Aixeca els braços. Camina. Absent, encantat, automàtic. On vas Zombi meu? De passeig? A xarrupar un gelat? “A votar, caratxos!” Perdoni, vostè. Crec que li he xafat la tomba.
Catalunya s’aixeca del forat. Catalunya ressuscita. Catalunya camina. Potser grogui, potser marejada per un inacabable viatge infantil. Potser narcotitzada per un segrestador mal afaitat, malgirbat. Potser auto perforada per una broca que forada l’orgull, l’auto estima, la confiança, la identitat. El país que viu amagat sota la taula comença a picar. Hi ha vida a sota. Hi ets tu i tu, i tu. I també, tu, clar que sí. Hi som tots. Hi hem estat sempre. Sempre! Però ara sortim. Ara ens veiem les cares, ens coneixem, ens toquem. Estàvem a la tomba i ara esgarrapem l’aire. Venim de la terra i anem a la terra.
El zombi surt a votar perquè vol viure. Vol enterrar la mort. Vol dir adéu a un país endolat i d’olor d’alls. El zombi es muda, s’endiumenja, es perfuma. El zombi diu SÍ a les consultes per la independència. El zombi vol “fer de Catalunya un poble normal”. Com ho va escriure el 1930 l’historiador Ferran Soldevila. Volem ser normals. No volem rosegar-nos les ungles entre la vida i la mort. No volem ser habitants d’una sala d’espera d’urgències eterna. Aiiii!!!!
El moment és imperiós, com l’alè d’una mort sobtada. El moment és com la nit i el dia. Un dia anirem a dormir sent catalans i ens despertarem espanyols. L’èxit, el triomf, la victòria és l’aigualiment. Aviat, aviat, aviat no hi haurà diferències. No hi haurà res. Res de res. Anivellament, aplanament, arrasament. El comunisme i el feixisme es donen la mà. Taula rasa. Catalunya ja no és. No és, no serà. No, no, no. Negació, desaparició, mutilació, aniquilació. Et diran no. No, i no. No. Ja no podré estimar-te zombi meu, ja no. Muas!
Voldran matar-te de nou. Ara diuen: “¿Pero qué les pasa a los catalanes ahora? ¿Porqué se enfadan? És la demagògia vaselina. La nova forma de manipulació genocida.
Vigilem, perquè aquesta és l’actual consigna. Que què ens passa ara? Ara no ens passa res... fa 300 anys que ens passa. Vull dir que.. no se n’havia adonat que sóc català? Potser s’havia pensat que sóc un mandril? Ara. Ara? Ara no és res. Ara i adés. Sempre ens ha passat. Sempre passa. No estem molestos per una baralla de cap de setmana. El nostre cap de setmana no ha acabat mai. Diuen, repeteixen, no pararan de xisclar: ara, ara, ara. Ara és una mentida. No hi ha un ara sense un adés.
Ara és l’hora que els zombies de tots els cementiris de Catalunya surtin. Caminin. En la mateixa direcció. Si la vida és mort. Trobem-nos a la cruïlla. Catalunya s’està reconeixent. Per primer cop, des de fa molts anys. El país surt del nínxol. Milers de zombies per tot el territori. Els veig aquí i allà: “Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. / I quan vinga aquella hora de temença / en què s'acluquin aquests ulls humans, / obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans /per contemplar la vostra faç immensa. / Sia'm la mort una major naixença”. SÍ, terrenal.

SI EL FUTUR ÉS EL CAS CENTELLES QUE NOSTRE SENYOR ENS AGAFI CONFESSATS

2009-12-06T04:39:00.000-08:00

EL CAS CENTELLES QUE NOSTRE SENYOR ENS AGAFI CONFESSATS

Francesc Canosa Farran

No és cap secret que de gran m’agradaria ser pitonisso. Però... veig que el diccionari no accepta el masculí, per tant em tocarà ser pitonissa. La indústria del canvi de sexe té molt futur, de fet té tant futur com el futur mateix. Així, està preparat l’amic lector per encarar el demà? No s’ho ha plantejat mai? Doncs, tranquils mandrils, perquè com diu el lema de l’Associació de Viatgers en Trastorns Impúblics “no hem de perdre la paciència perquè ja ens la faran perdre”. Masteguem un sarpat d’ansiolítics i mirem la bola de cristall.

Frego, frego, frego... passo el motxo i s’apareix, s’apareix... el cas Centelles. Agustí Centelles. Pioner del fotoperiodisme modern. Guerra Civil... El cas d’un dels fotògrafs més valuosos de Catalunya i del món (Sí!!! Del món). Doncs ara el cas és que les seves fotos se’n van... cap a Salamanca. Coneixem la instantània. Els fills de Centelles han decidit vendre l’arxiu del pare al Ministeri de Cultura espanyol i la Generalitat i Catalunya s’han quedat amb cara de coitus interruptus. Al tanto, al tanto amb l’affaire Centelles. Ho diré a la lleidatana: poca broma, poma. El cas Centelles demostra que som una poma podrida, plena de cucs. Som un país malalt. Què em passa doctor?

Obri la boca i tregui la llengua. Escric tot això després de parlar amb diverses persones, de llegir, d’observar, de pensar. El més senzill és que hi hagués un culpable, però no hi és. Tots ho són. Això no vol dir què.... Anem a pams. A pams de maneta d’infant traumat, amb dits nerviosos i cara tremolosa. No és estrany.

Catalunya és un país que fomenta, públicament, el desig de suïcidi col•lectiu. Aquest país no s’ha preocupat, i no es preocupa, del seu passat. L’escup i l’ignora: el tàndem és pura cicuta. El desconeixement, la usurpació, l’abandonament, el menyspreu cap a la nostra història és per denunciar (des de fora i des de dins). Algun dia s’haurà de fer amb pèls i senyals. Estem a uns nivells de talp daltònic i sense claus de casa. No cal riure: el nostre futur com a país depèn de la gestió del nostre ahir. Sense conèixer el passat no tindrem res. Sense assumir, (re)conèixer, admetre el passat no hi haurà llibertat. Fi. RIP.

Preguem. És possible que la Generalitat no hagi sabut, històricament, valorar prou el llegat Centelles... però, paradoxalment, ara que tenim un Conseller de Cultura que coneix la vàlua del fotoperiodista –i ho sé del cert- i posava en marxa el reconeixement li ha esclatat el meló als morros. És injust, el Conseller Tresserras no s’ho mereix, però la bomba ha petat. Som un país on les paradoxes són la nostra pitjor collita. És molt cruel. Per tant, comencem amb un doble mea culpa elevat al cub. Ja cal que pleguem la roba estesa, perquè ve pluja. El cas Centelles només és la punta de l’iceberg. Hi ha molts Centelles. Hi ha molt per robar i manipular.

Ara, treguis la camisa, estimat pacient. La família. Què dir? Podem entendre-la i no podem entendre-la. Podem comprendre que hagi estat fent nyic-nyic perquè el seu pare tingués un reconeixement públic, social. I en aquest sentit li toca a les nostres institucions públiques fer-ho. En altres àmbits (penso en les Universitat i estudis acadèmics) ha tingut consideració i estudi l’obra d’en Centelles. És així. Segurament falta, però hi és. Estic d’acord, ha faltat socialitzar Centelles, fer-lo arribar a tothom, convertir-lo en un punt de referència. Sens dubte... aquest és el nostre mal com a país. No sabem comunicar el nostre passat i la nostra gent. No sabem explicar què hem fet i qui som. No sabem ser majoria. No sabem ser visibles. No sabem existir.

Ara bé, ara bé... No opinaré jo. Vés, bada. Aquest 2009 s’ha publicat el diari inèdit del fotògraf que va escriure al camp de concentració de Bram. Pàgina, 15. 20 d’abril de 1939: “Al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”... Som-hi:

“Abans de tot, fill meu, tinc necessitat de dir-te per què aquesta relació del que ha estat la meva vida, el que és, i el que sia, si visc, i que procuraré continuar plasmant en aquest paper, la faig en català.....Penso –si la sort i les possibilitats m’ho permeten- anar-me’n a l’Amèrica. A quin lloc? No ho sé pas. Mèxic? Xile? Colòmbia? Donaré temps al temps i aquest contestarà? Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.

Ja està tot dit. Amb això ja n’hi ha prou... perquè les fotos no vagin a Salamanca ni a Villanueva del Trabuco.

I ara baixis els pantalons. El Ministeri de Incultura. Mentre hi ha catalans consumint palades de tranquil•litzants, tremolosos per si un dia els tancs tornaran a entrar per la Diagonal, arriba una dona amb un maletí i ens fot un arxiu. Al lloro! Avui el tema no va de tancs... va de maletins, va de papers, va de informació. Pot fer més mal una furgoneta de transport que un tanc. Precaució, amic conductor. Estem en una cruïlla perillosa, perillosa. Molt, remolt, trimolt perillosa: Espanya vol controlar i comprar el passat. Si ho fa no tindrem cap futur. Mira el cel, mira l’horitzó. Bromes, però de les altres.

Sens moren. No és cap broma. Els testimonis directes de la Guerra se’ns moren. Tothom se’ns està morint. Sí, se’ns moren i toquem el flabiol esquerdat de canyissar. Aviat tocarà explicar, de nou, la Guerra Civil, el franquisme... sense veus en primera persona. Qui ho explicarà? Com s’explicarà? Si fins ara s’ha explicat malament (per què diuen que Centelles és el “Robert Capa català”? Perquè, que jo sàpiga d’en Robert Capa, no diuen pas que sigui “el Centelles nord-americà”. Som burros, orelluts, cornuts i tot el que acabi en –ut. Exemple car de que ens expliquen els demés), parcialment, tramposament, mentiderament.... Imaginem-nos ara. Algú creu que és lo mateix veure i explicar Agustí Centelles des de Salamanca que des de Barcelona? Sisplau!!!! Si no ens expliquem, ens explicaran. Ho han fet, ho faran: i serà la seva victòria. Mirem les dates: 1939-2009. Fidelitat als morts: perquè l’eternitat està en vida. I si no és així... si el futur és el cas Centelles que nostre senyor ens agafi confessats. Amén.

Del Diari d’Agustí Centelles, 19 d’octubre de 1939.

“Avui he tingut un gran dia d’enyorament dels meus, sobretot del meu fillet. Unes quantes vegades, en mirar altres infants, les llàgrimes han estat a punt de sortir-me pels ulls. Gairebé he passat tot el dia sospirant fortament. La feina de la tarda m’ha distret una mica. Quines ganes tinc d’abraçar-vos, estimats meus! Si sabés descriure tot el que sento vers vosaltres!”

ARA TOCA QUE PUJOL DIGUI IN-DE-PEN-DÈN-CI-A

2009-11-29T08:08:00.000-08:00

Frances Canosa Farran
Article publicat a El Singular Digital

No sé, no sé. No sé si tot plegat està agafant un aire de Casablanca o de Casita blanca. No sé si som Humphrey Bogart endinyant-li a Ingrid Bergman el parisenc “El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem”. Oooo... gaudim d’orgasmes d’onanisme mut, de meublé atrapat pel franquisme. Som Hamlets de crema catalana més recremada, socarrada i escaldada que les motos de tots els hippies del món mundial ? Què hem de fer? Ser, o no ser. Mar? o Muntanya? Plastilina? o Fang?

“I ara què?” es pregunta el President Pujol al seu darrer editorial. Així, hem de parlar de “el fracàs de La pell de Brau”, o “el fracàs de Sepharad”, o potser “El fracàs de Catalunya”. “I ara què?”, diu Pujol. I rediu: ara toca resposta política. Molt bé. Compta’n dos i vaig de tresos. Jo també penso que la política és la nostra placenta. La nostra fecundació. El nen que bramarà vida. Política. Però quina? Vull dir que jo també em pregunto: i ara què? Sí? No?
Aclarim el meló nacional. Sento un senyoràs de la talla universal d’Antoni M. Badia i Margarit lletrejar: “in-de-pen-dèn-ci-a” i animant a desenes i desenes de persones a repetir amb ell la paraula màgica. Sí, “in-de-pen-dèn-ci-a”. I l’ex conseller Agustí Bassols i la llista és inacabable. I en els darrers temps apareixen per aquí, i per allà... Max Canher, Joan Vallvé, Jacint Ros Hombravella, Moisès Broggi. I Heribert Barrera... Si els nostres avis es declaren plenament, totalment, naturalment independentistes, què està passant? No vol dir res això? Per què Pujol no diu que la única resposta és política, sí, correcte, però és la independència? N’hi ha cap més?
No, no, no. No n’hi hagut, ni n’hi haurà mai cap més. L’estafa d’estofat tòxic és per començar a posar denúncies a Sanitat. Però com podem estar perdent un sol mil•lilitre de saliva sobre una andròmina espatllada, rància i encotillada com l’Estatut? L’Estatut és una rotonda que no té sortida. Mai l’ha tingut. Mai. Ho sabem. Ho oblidem? Ho volem oblidar?
El poeta Pere Quart (Joan Oliver) va cobrir com a periodista els debats de l’Estatut de 1932 a les Cors espanyoles. Allà estava. Veia, sentia, les manifestacions contra l’Estatut de la societat madrilenya. Ara poseu-li música de l’himne de Riego: “Cataluña es un trozo de España / aunque ingrata lo quiera negar / y por más que se empeñen algunos / ¡No se irá! ¡No sé irá! ¡No sé irá”. Això era la canción del verano de 1932. Sí, i dins de l’hemicle diputats-intel.lectuals de la ratlla de José Ortega y Gasset, “reduint el problema de Catalunya a les proporcions d’una anormalitat, esquerpa, d’un particularisme tancat inconciliable amb si mateix i amb els altres”. Intel•lectual, diuen. Com ara, com sempre. Tot igual. Si tot és sempre igual, què passa? Per què passa?
Si fins i tot hi ha socialistes com Ferran Mascarell, Josep Ramoneda i d’altres que ja comencen a menjar-se els pollastres assilvestrats de la pedagogia catalana. Com pots fer pedagogia amb uns paios que volen acabar amb tu? A veure. Si tens un lladre davant teu. Amb una navalla de pam i una xeringa punxada al nas. Què li diràs? “Miri, Sr. Lladre, això de voler agafar coses que no li pertanyen a vostè no és cívic, ni correcte”. Au, vés a pasturar. Prou de pedagogia de sopar de duro, prou d’ensenyances falses de: “El gat respecta i estima a la rata i a més li pagarà la jubilació i unes vacances a Cabo Ratón”. Mentida, mentida, mentida. Per què tanta mentida?
No a la pell de brau. No a Sepharad. No a una Catalunya tartamuda, confusa, estèril. Volem vida. Volem viure. Per què no ho fem? Ho sabem. Ho sabia bé Pere Quart (Joan Oliver) als any setanta, quan escrivia: “La Constitució / no em fa fred ni calor. / L’ha feta sense mi / un ardat grimpador / cobejós i mesquí / d’experts sense parió / en l’art de consentir....” Què escriuria avui el poeta?
Avui, el 2009. És clar. El sabadellenc, fa just ara quaranta anys, escriu el poema “Versos elementals als catalans de 1969”. Anem al final, resum de tot plegat: “Tot depèn, sapiguem-ho! / de la fe, de l’amor, / de les obres. / Tot depèn de nosaltres. / Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!” Ara els versos elementals pels catalans de 2009 continuen igual. Tot depèn de: els joves, com Antoni M. Badia i Margarit. Tot depèn de nosaltres. És la resposta, oi President?

Més República TV: presentacions i mitjans

2009-11-24T04:10:00.000-08:00

Més. Aquest dijous 26 de novembre presentem República TV. La Catalunya de la primera televisió, a Barcelona, al Cafè Moka (La Rambla, 126). Per què? Senzill. On hi ha ara situada la cafeteria als anys 30 hi havia la seu de Ràdio Associació de Catalunya. Mireu la foto de sota. Des de aquí s'assajava amb la proto televisió catalana. M'acompanyaran a la presentació l'Albert Sáez, President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i Jordi Margarit, President del Consell Rector de RAC. La CCMA i RAC són els hereus d'aquell somni televisiu avui fet realitat.

Encara més. Després de Barcelona el divendres 18 de desembre anirem a presentar el llibre a Girona, a la Casa de la Cultura, a les 20:00. I a l'endemà, el dissabte 19, cap a casa, a Balaguer, al Consell Comarcal de la Noguera, a les 18:00.
I més de més. Mitjans. Aquests darrers dies República TV ha estat a Ràdio Arenys. La colla del programa Diplomàcia Rebel em van fer dissabte passat una entrevista, la podeu sentir a aquest enllaç.
L'escriptor Vicenç Pagès Jordà també ha parlat del llibre a la seva columna del setmanari Presència, a sota podeu llegir l'article. I sí, aviat, molt més.

D’ESPERMATOZOUS I OVARIS VA LA COSA

2009-11-21T02:28:00.000-08:00

D’ESPERMATOZOUS I OVARIS VA LA COSA

Francesc Canosa Farran

Article al Singular Digital

Espero per entrar al lavabo unisex. Arriba un paio gratant-se els baixos a mode acordiònic Parla en la llengua orificial de Catalunya: “Buf! Hay cola... Me estoy meando”. La vida davant d’una porta de wàter sempre agafa un so de confessionari. Ave Maria, fill meu. “Buf, me meo. ¿Lleva mucho rato dentro?” Vés, què vos què et digui. “Seguro que es una tia. Estas mean, se maquillan, se lo hacen todo aquí dentro”. Entenc, entenc. Paciència, fill meu. Mirem al cel.

Pam! S’obre la porta. Surt una senyoreta. Ens mira. La mirem. Ens emmirallem. El primer que veig, el primer que es veu: embarassada. Panxa d’aquelles que comencen a aixecar el dit del “sí”. Surt. I diu: “Perdón”. Res, filla meva. Em deixa pas. S’allunya. I darrere meu, l’acordionista genital es torna a rascar: “Buf, ya te digo, embarazada” Tanco i poso el forrellat de joguina.

Tinc nàusees. Vomito dades. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (feta conjuntament per la Secretaria de Política Lingüística i l’Idescat) del 2003 el 50,7% de les persones, amb un o dos pares de la resta d’Espanya, i nascuts a Catalunya parlen català als fills. Encara no tenim les xifres de 2008... però apunta que podrien pujar. Vaja, estem parlant dels fills de la immigració espanyola del cinquanta, seixanta, setanta. Així, la del lavabo li parlarà català al nen? I el flautista del pica i rasca? Certament cada dia sento més pares de 30 i 40 anys –amb accent xava- parlant català a les criatures. Fantàstic. Puc assegurar que fa un parell d’anys que m’hi fixo segons dades computades al meu Observatori de l’Oïda (ODO). Em trec l’orella al seu pas. Clap, clap.

Tots plegats alguna cosa hem degut/devem estar fent bé. Ara bé, ara bé. També és una realitat de piconadora d’autovia gratuïta espanyola que la quantitat de noies, de pares nascuts a Catalunya, i d’edat d’entre 30 i 40 anys sense cap fill és brutal. Reflexionem, reflexionem, ni que sigui amorrant-nos a una ampolla de lleixiu d’oferta. Així, a què espereu? A què vingui el del butà? Com és que les dones catalanes no tenen fills? Rumiem, rumiem. Ara si cal, enfonsem el cap a un pot de cola industrial de fusteria. Sí, perquè la cosa està entre espermatozous i ovaris. En res més. Si totes aquestes noies no tenen fills a qui li parlaran català?

Dones de Catalunya que heu de parlar català als vostres fills. Llegiu, sentiu, el que li va escriure l’escriptor Xavier Benguerel a la seva mare. 15 de desembre de 1940. Ell, molt i molt lluny: exiliat a Santiago de Xile.

“Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em deu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: “Oi, mare, que aviat serà Nadal? Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa, i tan acollidora! Però enguany, per a tu i per a mi no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria –i és inútil, ja ho sé- demanar-te que enguany paris la taula com si jo fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat ‘i una copa, i amb aquella dolça tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: “Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir..” I amb aquesta segura il•lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa...”.

Només és un fragment de la carta. Preciosa. Única. Sortosament, originalment, emocionalment recollida pel capità Quim Torra Acontravent al volum El Nadal que no vam tornar a casa. Una llàgrima. Un bocí, un tros, un xic, un bri, un gra, una gota, vaja la mica de no res que fa fecundar, que fa reproduir, que fa néixer. Com el Nadal, com el futur del país d’infant que tenim a tocar.

Més ressons de República TV: Kapuscinski de veí i viatges per la xarxa

2009-11-15T05:16:00.000-08:00

No me'n vaig poder estar. Passejava divendres per l'FNAC de l'Illa Diagonal i allà estava ell. Ben dret, ferm, i al costat de Kapuscinski. Un bon veí. I per cert, només quedaven dos exemplars del meu llibre. Diuen que, de moment, s'està venent bé, esperem que passi a rebé.

Hi ha persones molt amables. L'editor i amic Quim Torra em va brindar un article, República Canosa, que gairebé no em deixa sortir al carrer per la vergonya que sempre passo al sentir parlar de mi. Gràcies, Quim, però, com sempre dic, el veritable mèrit és seu. Tirar endavant una editorial com Acontravent i, precisament, acontravent, sí que és heroic. Ningú pot perdre's el que està editant. I ja ho he dit diverses vegades públicament: està fent el que ningú ha estat fent durant aquests darrers 30 anys.
Canviem. La Fundació Catalanista i Demòcrata CATDEM també s'ha fet eco de República TV, així com, des de fa dies, la Fundació Irla, que ja ens va acollir en la primera presentació del llibre durant les Jornades de la Premsa d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Recanviem. Aquests primers dies de sortida de llibre al mercat també segueixo amb interès, personal i professional, els viatges que fan les informacions sobre el llibre a la xarxa. Així, els rebots són diversos, múltiples i curiosos. En destaca alguns. Per exemple als Fòrums de Racó Català; o bé la pàgina de Normalització lingüística d'Alcúdia. Continuarem informant.

ELS DRETS LINGÜÍSTICS DEL CROISSANT I DEL CRUASÁN

2009-11-14T09:40:00.000-08:00

ELS DRETS LINGÜÍSTICS DEL CROISSANT I DEL CRUASÁN

Francesc Canosa Farran

Article al Singular Digital

L’altre dia estava menjant un croissant amb una senyoreta. Sèiem en un d’aquests bancs de molles modernistes del Passeig de Gràcia (amb Provença). I vés, què vols fer en aquesta vida: mossegar, que hi ha molta gana al món. De sobte vam sentir un patapam pam pam. Una bona hòstia. Per terra rebotaven xiqueta, moto i asteroides de claus.

Força gent va córrer al socors. El croissant, la senyoreta i jo també. A veure. La noia estava bé, masegada, adolorida, però bé i també rebé. La vam dur al banc de molles i jo li vaig oferir una banyeta de croissant i una senyora aigua del Carme.
Al cap de no res va arribar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Pim, pam, pum, preguntes, tràmits, doncs això. I, mica en mica, la gernació és va anar allunyant. Curiós. Uns quants comentaven el mateix: “T’has fixat que cap dels dos guàrdies ha dit una sola paraula en català?”. Cert, cert. Allà vam fer pinya una vintena de persones. Totes, i la noia de l’hòstia, i fins i tot la seva moto i les claus, xerraven en català. Els dos funcionaris municipals de la capital catalana, doncs... por catalán no me viene nada.
Vaig seure amb una banyeta de croissant menys i amb la senyoreta que m’acompanyava esfumada com salfumant amb un estranger d’aquests que orgasmen davant la Pedrera. Sol. Bé... el croissant i jo. Ens miràvem. Ell mutilat, sense extremitats. A punt de ser devorat totalment per la meva boca. Me’l mirava i pensava si aquest croissant amputat no s’assemblava als catalans. Guaita. Dos policies catalans poden parlar en castellà, lliurement, però en canvi, aquesta setmana hem vist al Parlament de Catalunya com es converteix en un pollastre talla XL el fet que es demanin traductors per atendre a una delegació de Nicaragua. Vaja, que els que hem d’acabar mutilats som sempre nosaltres. Com que coneixem el castellà l’hem de parlar per damunt del nostre dret natural de parlar català. Curiós, oi amic croissant?
No s’ha volgut agafar mai per les banyes a la llengua. Molt bé. No s’amoïnin, aviat caldrà fer-ho. Aquesta serà un dels temes que plantejarà més problemes (ja hi són arreu) en un futur no molt llunyà. L’axioma de guillotina de revolució francesa és fàcil: si vostè coneix català i castellà davant d’una persona que parla castellà hem d’usar sempre el castellà. Zas! Clar, com l’àcid clorhídric. Curiosa neteja aquesta: uns sí i els altres no. Jo em salvo, tu et mors.
Sempre hem estat, sempre estem, entre la vida i la mort lingüística. El periodista Josep Maria Francès explicava l’agost de 1933 la història d’un cambrer català, d’un bar de Barcelona, que sempre atenia als clients en castellà. Tenia por que el fotrien fora si parlava català a algú que xerrés castellà. Francès rebla un argument etern: “Aquest assalariat, pel que es veu, no gosaria protestar si hom l’acomiadava per haver-se adreçat en català a un castellà. En canvi, si era per haver-se adreçat en castellà a un català, aleshores voldria “parlar-ne”. Tanmateix, moribunds.
Però els que no agonitzen ni farts de vi són els que es queixen... de que es parli català: PSC, PP i IC. Curiós. Han dit de tot: que si ens entenem amb una llengua oficial perquè usar-ne una altra, que si és una “incongruència”, que si pagar traductors en temps de crisi és malbaratar els diners... Curiós. Molts d’aquests polítics que els pica el cos com si tinguessin puces quan els catalans parlem naturalment en català han viscut i viuen gràcies al català. Sense català no estarien aquí. Pensem com croissant soliu.
Pensem en tots aquests ciudadanos del mundo que denuncien l’opressió que viu el castellà a Catalunya i ells copen les universitats, els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Diuen que són els perseguits. Rumiem. De la rapinya i l’amputació en diuen llibertat. Aviat ens donaran una llista setmanal perquè sapiguem quins dies i a quines hores podem parlar català. Després només les dies de festa i extremunció. Dietes i més dietes. Els morts de gana mai en tenen prou: no pararan fins que el cruasán es mengi el croissant.

De la escopeta a la escobilla nacional

2009-11-07T10:44:00.000-08:00

Si algú vol veure-hi més clar en l'Espanya i la Cataluna del 2009 hauria de viatjar cap el 1978 i mirar-se La escopeta nacional. Aquesta gran pel.lícula del gran Luis García Berlanga mostra com a la Transició es disparava en el que avui és una diana rodona... per Espanya, és clar. Per això jo li dedico l'article del Singulñar Digital d'aquesta setmana.

LLIÇONS DE JAIME CANIVELL: DE LA ESCOPETA A LA ESCOBILLA NACIONAL

Sessió de cine fòrum amb el meu gat i els seus amics. Tornem a veure un dels èxits de la pansició espanyola: La escopeta nacional (collita de 1978 de les bodegues gran Berlanga). Xxsstttttt!!!!!!! Que comença! Apareix un senyor que es diu Jaime Canivell (José Sazatornil). L’home té una empresa de porters electrònics, i un gran neguit per millorar el negoci. Així és que paga de la seva butxaca una cacera a una finca mesetaria. Per què? Doncs vol pastar amb el bestiar de la villa y corte i amb el ministre del ram de l’endollisme perquè li faci una bona comanda dels seus aparells. Quin gran simbolisme l’interfonisme! Vaja, la comunicació Espanya-Catalunya: Correo comersial! que no te escucho! Que dises! Xxxxssssss!

Perdó, que a vegades m’esvaloto amb l’ànima de porter de bata blava que batega dins meu. El cas és que la festa assilvestrada és una mostra de l’Espanya de “charanga y pandereta”, de caspa a granel i oligofrènics a raig. Sonats i torrats. En aquesta acampada de ressacosos del franquisme de sol y sombra ningú fa ni cas a Canivell. Als seus calés, sí, perquè ho paguen tot: menjar, beure, sexe... I a sobre li volen muntar cada dècima de segon a la seva amant (Mònica Randall). Cornuts i a pagar licors i fluids. Bé, posem ja el The end.
Mentre un felí s’eixuga les llàgrimes, un altre ja dispara: on estan avui els Jaime Canivell?” Bona pregunta, Josep . Fixem-nos. Aquí tenim un exemplar de Canivell, com guineu dissecada a qualsevol llibreria de qualsevol llar catalana. Si examinem el Canivellisme presenta els següents trets: 1) Ho paga tot i més, sense voler fer-ho, a contracor, però ell paga que pagaràs. 2) Ningú li fa cas, ningú se’l pren seriosament, a ningú li interessa el que diu. Els Canivells són tractats com éssers invisibles. 3) El Canivellisme té la falsa il•lusió de voler, i poder, influir a Espanya. 4) Els Canivells, pagant, desitjant, furgant... sempre esperen, sempre esperen alguna cosa d’Espanya. Coses que no arriben, que no han arribat mai. Els Canivells potser l’empresa que haurien de muntar és d’Objectes Perduts.
A Canivell el mata aquesta escopeta nacional, per això és una bèstia dissecada, negoci de taxidermista, element decoratiu de llibreries de color tardor. Canivell, guineu estàtica i d’ulls fixos, vidriosos. Canivell pensava que el mercat era Espanya, que el negoci era pagar una fartanera a un ministre. Avui, si la guineu para l’orella sentirà com bona part de les nostres empreses exporten al món. Sento, em diuen, em corroboren xifres i xifres d’empreses capdavanteres, amb exportacions de setantes per cents. Fantàstic.
Una de les alegries d’aquests anys és veure com la butxaca s’implica. Perquè tot sempre comença gratant la butxaca. Els economistes, els empresaris, la gent que sap comptar el cèntim, la gent que sap calcular, quadrar, sap que ens convé: independència. Penso en tota la nostra colla d’economistes que han fet visible i real el debat del dèficit fiscal, en organitzacions com FemCat, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d’Estudis Sobiranistes, associacions com Sobirania i Justícia, etc. etc. Ja sé que me’n deixo. També en petits empresaris d’arreu del país, en tanta i tanta gent anònima, personal, que sap comptar, que sap diferenciar entre un bon i un mal negoci. Entre un + i un - . Per fi. A Catalunya els Canivells estan sortint de l’armari (i cada cop en sortiran més, segur), perquè tot català du un economista dins. Jo no sé sumar, ni multiplicar, ni res de res, però em surten els comptes i no dec ni un cèntim a ningú. Vaja, al pa, pa, i al vi, vi. Amb els calés no s’hi juga i no s’hi jugarà mai. És això, és això. El tret diferencial, el tret amb el que tirem la nostra escopeta nacional. Disparem i que no disparin per nosaltres, que no disparin altres. Només el que tira pot apuntar i tocar el blanc. El seu blanc.
De fet alguna diana devem tocar perquè estem passant de La escopeta nacional a La escobilla nacional. Llegeixo que Toni Soler i el seu equip faran un programa a A3 (La escobilla nacional), on parodiaran el món del cor. Està bé. Espanya està plena d’humoristes catalans. Està bé, està bé. Vol dir que ara els entretenim i mentrestant els negocis els fem al món. Ja només queda tirar de la cadena.

Més ressons de República TV

2009-11-01T14:02:00.000-08:00

Novembrejant. Aquesta primera setmana de mes ja podeu trobar el meu llibre República TV. La Catalunya de la primera televisio a les llibreries. També anem preparant les properes presentacions i una de les principals serà a finals de novembre a Barcelona... El lloc? Sorprenent i desconegut per la relació que té amb el llibre. Avisarem. De moment ja tenim tancada la presentació del 18 de desembre a la Casa de la Cultura de Girona. I bé, continuem treballant en presentacions a la resta del país.

Si moveu la rateta una miqueta cap avall veureu que el llibre ha començat a sortir als mitjans i mica en mica n'anirà apareixent a més. I bé, aquests darrers dies se n'han fet ressó El Singular Digital i el bloc sobre mitjans de comunicació i cultura Pantalla Completa, així és que gràcies.

I de regal us adjunto la coberta estesa del llibre.... Podeu llegir el text de la contra i veure unes fotos molts i molt desconegudes. Sí! Francesc Macià mirant una dels aparells de la futura indústria televisiva catalana... el 1932. Mireu, mireu...

ELS FETS D’OCTUBRE: EL PONT ESPANYOL SOBRE EL RIU LLOBREGAT

2009-10-31T01:12:00.000-07:00

El Pont espanyol sobre el riu Llobregat

Article publicat al Singular Digital

Francesc Canosa Farran

Dinem. La carta exclusivament en castellà, els cambrers també. M’agrada: no ens entenen ni els tovallons. Que no t’entenguin et facilita la vida. No has de parlar baixet. I el meu interlocutor la solta: “Les detencions de Garzón són un míssil contra el cor del PSC”. Vols dir, tros de carpaccio? Que sí, que sí. Va, que ja ens duen el primer plat. Efectivament, carpaccio. Carn ben viva, roja, rogent, ben tallada, ben parida.

No ho entenc això. Però qui vol filetejar el PSC? “Doncs... Zapatero”. Vols dir? Zapatero contra Montilla? D’aquesta manera? Ummm... Voldrà dinamitar el Pont sobre el riu del Baixismellobregatismevermellisme? Per què? “Per posar un dels seus no contaminat”. Dels seus no contaminats?... “Doncs Chacón, com a retorn de la filla pròdiga, després de fer la mili, Corbacho, quan es tregui la granota, o qualsevol pájaro de Madrid, Extremadura o Castella”. Com? “Doncs això... Un virrei escombriaire amb escombra model Pablo Iglesias resident a la planta de tractament de residus de Ferraz”. El Puente, el oso, el madroño, el Manzanares sobre el rio Llobregat. Uf, que el bacallà al rum-rum crema com un dimoni enforquillat.

I Garzón i la seva justícia d’ejaculació precoç? “Mira, mira, la pregunta és per qui treballa Garzón? Vull dir a qui beneficia aquesta acció, i ep, possiblement accions futures, de Garzón”? Doncs no sé. “Pregunta’t. Mira el què ha passat, el què està passant”. Han detingut uns del PSC, de CIU, també. Macedònia, però de trossos i gustos desiguals. Això ho han fet a Catalunya... “Sí, sí, ves tirant del fil...”. Em perdo. “Doncs et trobo... Fixa’t d’on arriba en tots els casos la solució als problemes? Espanya, Madrid, Estat, Poder Central .. Punt G, de garrotada, de garjola, de guardar, de gràcies, de glòria”. Vas bé, esparver. Vas bé. “No sé, si anem bé, però Espanya ens torna a salvar. Espanya fins i tot creu que el PSC és catalanista, i CiU el Front d’Alliberament Nacional. Va, fem postres. Maduixes empestades de conyac espanyol. Pensa que Josep Pla deia que el conyac espanyol probablement havia causat més morts que la Guerra Civil”.

Quin octubre! “Sí, quin octubre, això ja semblen els Fets d’Octubre de 1934”. Apa! No et passis! “Ho dic perquè al final sempre és Espanya qui posa ordre i controla el nostre corral i ens el deixa obert, aturat, congelat. Ho dic perquè el 1934 també es va començar a assecar l’oasi català. Mira que escrivia el periodista Manuel Brunet: “havia dit moltes vegades que Catalunya, amb el seu Estatut, hauria pogut ser un oasi... Jo conservo la fe en Catalunya, i encara que múltiples fets i indicis haguessin de conduir-me a una falta de fe, m’agafaria fins a darrera hora a aquesta esperança, o sigui en la fe en el país i en les possibilitats d’una autonomia…. i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podria assegurar, entre temporal i temporal, els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure”. Buf, ara ni pipes per rosegar tenim. Vols cafè?

“Sí, d’acord, només ens queden les pellofes, però jo també penso com aquell Antoni Rovira i Virgili d’octubre de 1934 que “la realitat de Catalunya no podrà suprimir-se mai”. Però mira al teu voltant: ningú t’entén! “Home, vés... no sé què dir-te... Mira el cambrer si m’entén quan li ensenyo el bitllet: ja li xiulen les orelles. Però nosaltres xiulem, xiulem sobre el Riu Kwai, perquè el país som nosaltres”.

Llegir l'article al Singular Digital:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/10/els_fets_d_rsquo_octubre_el_pont_espanyol_sobre_el_riu_llobregat_43658.php

República TV. La Catalunya de la primera televisió

2009-10-29T16:21:00.000-07:00

He necessitat gairebé set anys per arribar aquí: República TV. La Catalunya de la primera televisió. Sí, és un llibre -com tots- que s'ha de llegir, però també s'ha de veure. És un llibre visible, bé, és un llibre que fa visible l'invisible: la Catalunya iceberg, enfonsada, congelada tot i ser real. Crec que tothom al llegir-lo ho podrà veure.

"Aquesta és una de les històries més desconegudes de Catalunya. Després d’anys d’investigació aquest llibre descobreix el projecte d’una televisió catalana durant la República. Però això és només l’inici. Polítics, empresaris, periodistes, escriptors...; Barcelona, Manlleu, Madrid, París; Berlín, Nova York... A peu, amb cotxe, amb avió... Un tràveling que atrapa tota una societat catalana que se n’adona que el món està canviant. L’era de la imatge ha començat. Tot es fa visible: somnis i malsons; exilis i retorns; promeses i oblits; negocis i ruïnes; batalles mediàtiques i guerres personals; Catalunya i Espanya. Aquesta és la història d’uns anys on la televisió és alguna cosa més que un nou mitjà de comunicació que ha de revolucionar el planeta. La televisió esdevé el símbol d’un país que vol veure-hi i ser vist"

A partir del 2 de novembre ja podeu trobar el llibre a les llibreries, però, de moment, ja n'han parlat l'AVUI; La Mañana i també la Fundació ESCACC. En continuarem parlant i parlant, però sobretot penseu que en aquest món l'invisible governa el visible. No teniu ganes de veure-ho?