Podeu llegir les diferents entrevistes que he fet, darrerament, pel butlletí de Sobirania i Justícia. Amb l'escriptor Melcior Comes, parlem de la ficció plenament realista de les elits catalanes d'avui arran del seu llibre Viatge al centre de la terra.
Amb l'historiadora Queralt Solé parlem de Fosses, Guerra Civil, Transició i de la necessitat dels canvis generacionals.
I amb l'actriu Carme Sansa recordem el teatre català durant el franquisme i de compromís.
dimecres, 17 de febrer del 2010
ES POT SER SOCIALISTA... CATALÀ?
Francesc Canosa Farran
Article publica a El Singular Digital
M’agradaria saber quan podrem reclamar. Quan? Espero, confio, desitjo, que algun dia puguem exigir algun tipus de indemnització –ni que sigui un sugus de pinya- per tota la ruqueria que duem a la ronyonada. Per cada cop que sentim algú del PSC, com el conseller Maragall aquesta setmana, dir això de que vol veure la petjada dels socialistes catalans al congrés. I la fatiga, i la figa, i la bonoloto. Com? Què? Quan? On? Per què? Sisplau! En ple segle XXI s’haurien de preguntar si es pot ser socialista català. Es pot? No, diem no. A qui hem de reclamar a tots aquests que ara juguen a mig caure de la figuera virtual? A qui? Tants estudis i tants anys i tants panys i tants enganys per adonar-se que no es pot ser socialista català? Per ser socialista català has d’anar a treure’t el carnet a Madrid. Al Registre Oficial. A l’herència del negociat franquista. Al melic centralista que mai et tallarà el cordó umbilical. Socialista? Sí! Però passa per Madrid.
Volem reclamar. Volem reclamar perquè som milers de persones, de famílies als que mai ens han enganyat. Socialista i català? Au, passa! Som seriosos. Honrats. Honestos. Tenim dret per tot el que hem patit generació rere generació. M’ENTRISTEIX, I HO ESCRIC EN MAJÚSCULES, quan cada cop és més difícil ser català, quan estem en un dels moments més delicats de la nostra història, quan, quan cada dia hem de lluitar per poder escoltar la nostra llengua, quan ens ataquen insectes, nens de parvulari assilvestrats i jubilats daltònics per poder viure, naturalment, a casa nostra. Quan ens diuen de tot. Quan, quan de quant.
Per què? Per què jugueu a dir mentides? Per què feu mal quan sempre ens han fet mal?
Recordem els que no voleu recordar. Els que no coneixeu. Els que vau escombrar. El periodista Manuel Cruells recorda quan Juan Negrín, President de la Segona República i del PSOE, va traslladar el Govern el 1937 a Barcelona. Aquí es va ensorrar encara més tot. Aquí va arribar el canapè de la dictadura: “Era més que una marginació el que Negrín i els seus homes produïen respecte a la política catalana, era una mena de menyspreu i de desconfiança, com si es tingués interès a humiliar els dirigents catalans després d’haver-los reduït a la mínima expressió política”. I en aquells moments tan decisius “Negrín havia buidat de contingut català tota l’acció política-militar que presida, havia marginat, seguint la constant i permenent tendència del centralisme assimilista peninsular, la política catalana dels llocs decisius de la guerra i la política republicana que havien d’orientar-la”. Per tant “És un fet innegable que el Govern Negrín fins i tot en aquells moments tan crucials per a Catalunya amagava la informació militar i enganyava a consciència Companys i el seu Govern de la Generalitat” I tant i tant, i tant que ningú sap i ningú vol saber. Perquè uns són bons i els altres dolents. I els catalans. Déu meu, els catalans!
Ja ho diu Cruells el 1939: “És clar que, cal dir-ho, sempre hi hagut molts innocents a la política catalana. És, potser, la innocència la virtut constant de molts polític catalans. Recordo, per exemple, un diputat al Parlament català que en dir-li, dos o tres dies abans que caigués Barcelona, què hi feia encara a la nostra ciutat, em va contestar: “Vols dir que caurà Barcelona?” Seria tan greu!”
Aquest és el nostre país. I així, 70 anys després. Encara n’hem de parlar molt i molt. Som molts els que estem tristos, molts tristos. Cada cop se’ns fa més difícil viure aquí. No és política. No reconeixem res. No podem fer la feina ben feta. Estem segrestats per la mediocritat. Es fa difícil. I a sobre hem d’aguantar això. Ho sento, però aneu a pastar fang.
El mestre FM Álvaro amb la seva pituïtària quilomètrica ja ens avisava fa unes setmanes que abans d’arribar a una Catalunya lliure veuríem la ruptura de l’actual PSC. Penso que té tota la raó. Socialista? O català? Aquesta és la qüestió. Si ets socialista abans que català vol dir que són altres els que t’expliquen, els que et diuen qui ets i què has fer. Quan de mal pel país! Quin mal per tota la gent que estimem! Quin mal! Quin mal que potser ens mereixem....I això em fa encara més mal.
Article publica a El Singular Digital
M’agradaria saber quan podrem reclamar. Quan? Espero, confio, desitjo, que algun dia puguem exigir algun tipus de indemnització –ni que sigui un sugus de pinya- per tota la ruqueria que duem a la ronyonada. Per cada cop que sentim algú del PSC, com el conseller Maragall aquesta setmana, dir això de que vol veure la petjada dels socialistes catalans al congrés. I la fatiga, i la figa, i la bonoloto. Com? Què? Quan? On? Per què? Sisplau! En ple segle XXI s’haurien de preguntar si es pot ser socialista català. Es pot? No, diem no. A qui hem de reclamar a tots aquests que ara juguen a mig caure de la figuera virtual? A qui? Tants estudis i tants anys i tants panys i tants enganys per adonar-se que no es pot ser socialista català? Per ser socialista català has d’anar a treure’t el carnet a Madrid. Al Registre Oficial. A l’herència del negociat franquista. Al melic centralista que mai et tallarà el cordó umbilical. Socialista? Sí! Però passa per Madrid.
Volem reclamar. Volem reclamar perquè som milers de persones, de famílies als que mai ens han enganyat. Socialista i català? Au, passa! Som seriosos. Honrats. Honestos. Tenim dret per tot el que hem patit generació rere generació. M’ENTRISTEIX, I HO ESCRIC EN MAJÚSCULES, quan cada cop és més difícil ser català, quan estem en un dels moments més delicats de la nostra història, quan, quan cada dia hem de lluitar per poder escoltar la nostra llengua, quan ens ataquen insectes, nens de parvulari assilvestrats i jubilats daltònics per poder viure, naturalment, a casa nostra. Quan ens diuen de tot. Quan, quan de quant.
Per què? Per què jugueu a dir mentides? Per què feu mal quan sempre ens han fet mal?
Recordem els que no voleu recordar. Els que no coneixeu. Els que vau escombrar. El periodista Manuel Cruells recorda quan Juan Negrín, President de la Segona República i del PSOE, va traslladar el Govern el 1937 a Barcelona. Aquí es va ensorrar encara més tot. Aquí va arribar el canapè de la dictadura: “Era més que una marginació el que Negrín i els seus homes produïen respecte a la política catalana, era una mena de menyspreu i de desconfiança, com si es tingués interès a humiliar els dirigents catalans després d’haver-los reduït a la mínima expressió política”. I en aquells moments tan decisius “Negrín havia buidat de contingut català tota l’acció política-militar que presida, havia marginat, seguint la constant i permenent tendència del centralisme assimilista peninsular, la política catalana dels llocs decisius de la guerra i la política republicana que havien d’orientar-la”. Per tant “És un fet innegable que el Govern Negrín fins i tot en aquells moments tan crucials per a Catalunya amagava la informació militar i enganyava a consciència Companys i el seu Govern de la Generalitat” I tant i tant, i tant que ningú sap i ningú vol saber. Perquè uns són bons i els altres dolents. I els catalans. Déu meu, els catalans!
Ja ho diu Cruells el 1939: “És clar que, cal dir-ho, sempre hi hagut molts innocents a la política catalana. És, potser, la innocència la virtut constant de molts polític catalans. Recordo, per exemple, un diputat al Parlament català que en dir-li, dos o tres dies abans que caigués Barcelona, què hi feia encara a la nostra ciutat, em va contestar: “Vols dir que caurà Barcelona?” Seria tan greu!”
Aquest és el nostre país. I així, 70 anys després. Encara n’hem de parlar molt i molt. Som molts els que estem tristos, molts tristos. Cada cop se’ns fa més difícil viure aquí. No és política. No reconeixem res. No podem fer la feina ben feta. Estem segrestats per la mediocritat. Es fa difícil. I a sobre hem d’aguantar això. Ho sento, però aneu a pastar fang.
El mestre FM Álvaro amb la seva pituïtària quilomètrica ja ens avisava fa unes setmanes que abans d’arribar a una Catalunya lliure veuríem la ruptura de l’actual PSC. Penso que té tota la raó. Socialista? O català? Aquesta és la qüestió. Si ets socialista abans que català vol dir que són altres els que t’expliquen, els que et diuen qui ets i què has fer. Quan de mal pel país! Quin mal per tota la gent que estimem! Quin mal! Quin mal que potser ens mereixem....I això em fa encara més mal.
divendres, 12 de febrer del 2010
HIROSHIMA (INDEPENDENTISTA) MON AMOUR
HIROSHIMA (INDEPENDENTISTA) MON AMOUR
Francesc Canosa Farran
Publicat a el Singular Digital
En J ja no creu en Catalunya. Hi havia cregut. Molt. Molt de molt. Però ara... ara es passa els dies menjant croissants. No vol saber res. És d’aquells. L’era Estatut l’ha dut a convertir-se en un addicte a la pastisseria industrial. A vegades m’apropo i li dic: “Noi, encara falta la sentència del Tribunal Constitucional”. Et mira una mil•lèsima de micro segon a l’atur i s’omple la boca de croissants, ensaïmades, o pastissets de xarop de padrí de CAP de les 8 del matí. Després vomita i vomita. És així. Catalunya provoca bulímia.
Entenc al meu amic. L’entenc perquè, “Per això, principalment, fa molt temps que (dolorós és confessar-ho), si no fem com los crancs, i en compte de caminar endavant anem endarrere, estem per lo menos deturats en lo mateix punt, veient com los altres nos atrapen i nos passen al davant. Per això Catalunya, que per sa cultura i activitat havia estat al cos dels pobles que portaven Europa la bandera de la civilització, és avui un grup de províncies pobres d’una nació més pobre encara”. La tragèdia és que això ho va escriure Valentí Almirall el 1879. Ara mateix, gràcies, a la constant feina del professor Josep M. Figueres, tenim el primer volum (dels tres) d’un dels pares del catalanisme modern i creador del primer diari en català, El Diari Català (1879). Ara mateix en J està morint d’una sobredosi de pa de pessic.
131 anys després continuem escopint molles com un hàmster metralladora. A Catalunya (i a Espanya) la política gira cada cop més cap a l’independentisme i el país cada cop és menys català. No sé si m’entén amic pastisset. Els polítics, i els seus cercles, parlen de independència, la societat s’allunya però no ja de la independència, s’allunya del país, del català, de Catalunya. Potser hi ha un debat independentista, però el país s’aparta. Veig que la independència va per una banda i Catalunya per una altra. Quantes Catalunyes hi ha a Catalunya?
Alguna cosa no funciona. I si, posats a fer, fa 131 anys, dos-cents, tres-cents, anys que no funciona, que tot continua igual, vol dir que potser que invoquem a Hiroshima, mon amour. Un país no el suporten els polítics (o els bussos, o els astronautes), el sustenta la gent. Veig molts independentistes i pocs catalans. No sé si ens entenem? Si ets català, ja ets. Que l’independentisme (i parlo del concepte) no ens anul•li ser catalans. L’independentisme és un estat general, global, sideral, galàctic, el català, no. El català és singular, propi, únic. Joan Maragall, al seu safareig espiritual, deia allò de “sia’m la mort una major naixença”, doncs que sigui la bomba atòmica una Renaixença (això del cementiri d’Ascó pot ser un bon inici). Perquè si hem de morir, que serveixi per alguna cosa que, morir per morir, ja morim cada dia.
Francesc Canosa Farran
Publicat a el Singular Digital
En J ja no creu en Catalunya. Hi havia cregut. Molt. Molt de molt. Però ara... ara es passa els dies menjant croissants. No vol saber res. És d’aquells. L’era Estatut l’ha dut a convertir-se en un addicte a la pastisseria industrial. A vegades m’apropo i li dic: “Noi, encara falta la sentència del Tribunal Constitucional”. Et mira una mil•lèsima de micro segon a l’atur i s’omple la boca de croissants, ensaïmades, o pastissets de xarop de padrí de CAP de les 8 del matí. Després vomita i vomita. És així. Catalunya provoca bulímia.
Entenc al meu amic. L’entenc perquè, “Per això, principalment, fa molt temps que (dolorós és confessar-ho), si no fem com los crancs, i en compte de caminar endavant anem endarrere, estem per lo menos deturats en lo mateix punt, veient com los altres nos atrapen i nos passen al davant. Per això Catalunya, que per sa cultura i activitat havia estat al cos dels pobles que portaven Europa la bandera de la civilització, és avui un grup de províncies pobres d’una nació més pobre encara”. La tragèdia és que això ho va escriure Valentí Almirall el 1879. Ara mateix, gràcies, a la constant feina del professor Josep M. Figueres, tenim el primer volum (dels tres) d’un dels pares del catalanisme modern i creador del primer diari en català, El Diari Català (1879). Ara mateix en J està morint d’una sobredosi de pa de pessic.
131 anys després continuem escopint molles com un hàmster metralladora. A Catalunya (i a Espanya) la política gira cada cop més cap a l’independentisme i el país cada cop és menys català. No sé si m’entén amic pastisset. Els polítics, i els seus cercles, parlen de independència, la societat s’allunya però no ja de la independència, s’allunya del país, del català, de Catalunya. Potser hi ha un debat independentista, però el país s’aparta. Veig que la independència va per una banda i Catalunya per una altra. Quantes Catalunyes hi ha a Catalunya?
Alguna cosa no funciona. I si, posats a fer, fa 131 anys, dos-cents, tres-cents, anys que no funciona, que tot continua igual, vol dir que potser que invoquem a Hiroshima, mon amour. Un país no el suporten els polítics (o els bussos, o els astronautes), el sustenta la gent. Veig molts independentistes i pocs catalans. No sé si ens entenem? Si ets català, ja ets. Que l’independentisme (i parlo del concepte) no ens anul•li ser catalans. L’independentisme és un estat general, global, sideral, galàctic, el català, no. El català és singular, propi, únic. Joan Maragall, al seu safareig espiritual, deia allò de “sia’m la mort una major naixença”, doncs que sigui la bomba atòmica una Renaixença (això del cementiri d’Ascó pot ser un bon inici). Perquè si hem de morir, que serveixi per alguna cosa que, morir per morir, ja morim cada dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
