dijous, 18 de març del 2010
"No trigarem a veure una pel.lícula catalan als oscars"
Entrevista a Valentí Sanjuan, director de cine.cat Parlem de cinema i sobretot de la indústria cinematogràfica del país i de les seves possibilitats, immillorables, per enlairar-se. Tot, la darrer butlletí de Sobirania i Justícia.
Realitat i ficció d'una altra Guerra Civil
Aquí teniu l'article que hem fet l'Elena Yeste i jo "Atrapats entre Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres. Realitat i ficció d’una altra Guerra Civil" i que a partir de l'obra real i de ficció del gran escriptor Joan Sales mostra un dels relats invisibles de la Guerra Civil. Relat atrapat pels realats hegemònics del roig i del negre.
L'article forma part del monogràfic sobre memòria històrica La lluita de la memòria. Dolor, oblit i el passat a revisió de la revista Trípodos.
L'article forma part del monogràfic sobre memòria històrica La lluita de la memòria. Dolor, oblit i el passat a revisió de la revista Trípodos.
Catalunya al búnquer de Hitler
Catalunya al búnquer de Hitler
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
Un dia. A un país molt i molt llunyà. Un paio em diu: “Vostè és català?, oi?” Doncs... sí. I com ho ha endevinat criatura? “Miri, es veu d’una hora lluny...el seu posat salvatge, primitiu, bàrbar, ignorant, inculte”. Gràcies, senyor, és molt amable, cortès, i considerat, però no entenc res. “El que li dic: és burro, ruc, ase”. Ihà-ihà.. Només els pollins no saben que la mega-súper-hiper nevada de dilluns havia d’arribar. Ihà-ihà.
Com tothom coneix L’Apocalipsi és una revista d’esports que devoren des de els mocs de la bata de parvulari fins als bastons ergonòmics de la llar de juliverts. És com un himne nacional. Dempeus, burros: “Tocà la trompeta el quart àngel, i quedà ferida una tercera part del sol i de la lluna i una tercera part de les estrelles: així es van enfosquir en un terç, i van quedar sense llum un terç del dia i també un terç de la nit. Llavors vaig veure encara, i vaig sentir una àguila volant damunt de mi, al centre del cel, i dient amb veu forta: “Ai ai ai dels habitants de Catalunya, pels altres tocs de trompeta que els tres àngels estan a punt de fer!” Està clar, no?
Si tu llegeixes L’Apocalipi, tot fent una copeta de salfumant, saps el què ha de passar. És una profecia. Tot quadra. Té una estructura septenària... set grups, set subgrups... com la proposta de set vegueries. Ah! Mira, el quart àngel són les elèctriques. Tururut violes . Clar, ara no veus res. Doncs, a les fosques, els tres àngels són el tripartit. Ah! L’àguila no em quedar massa clar, però, bé, potser qualsevol saltimbanqui d’aquesta punyeta de país, ja que com va dir el talp del cap del carrer: “Si els malparits volessin el cel s’ennuvolaria”. Cal llegir, entre línies i si cal entre bitlles, o entrecuixes. Diguem-ho clar i català. Oi tant! Caragol treu banya i puja a la muntanya, caragol treu bri que em vull penjar d’un pi.
Vaig viure la nevada del 2001. Aturat abans d’entrar al Túnel del Bruc. Impressionant. Des de les cinc de la tarda d’un divendres fins a les tres de la tarda del dissabte tancat al cotxe. Inimaginable. Puc entendre com se senten les persones que encara està vivint la barbàrie. Que ningú s’equivoqui: això és l’Apocalipsi. Ens va avisar el 2001, el 2007 amb l’apagada de Barcelona, i ara, 2010. Ens avisa amb el salvatgisme dels tres de rodalies, amb el sobrepès de l’atur, amb la gestió de la immigració, amb la bogeria col•lectiva. I espera’t, assentat. Aquest país se’n va a la merda. I t’avisa: com un intermitent, com una bombeta fent pampallugues. Com pot ser que tot pugui caure: la Sagrada Família, l’AVE; Colón, la bastida del carrer d’avall, o el gin tonic que m’estic mamant?
El rebost s’acaba. La Catalunya que en guanya un i mica en mica en fa un munt desapareix. La Catalunya que en guanya dos, en gasta tres i li’n roben tres més és el futur. Catalunya no va morir entre 1936-1939. Catalunya s’està morint des de aleshores i ara ja veiem l’àguila fúnebre que sobrevola la casa. Quan se’n va la llum què et queda? Els llençols? El vàter? Fins on arribarà l’àguila?
No dubto ni una crosta de pa de pagès que el país se’n va a la merda. La raó és bàsica. Catalunya sempre ha estat pionera en infraestructures. El país del primer terç de segle XX i la resta de l’estat no tenen res a veure: són dos mons, dos països diferents. Ara ens falla tot i tot està basat en el país de principis de segle passat. El país peta ara, i no pararà de petar, però perquè fa molts i molts anys que tot va començar. És la Guerra, i a la Guerra sempre falla lo més bàsic. Primer hem menjat les mentides de la Guerra Civil, del franquisme, de la transició i de la pseudo democràcia destructiva dels Governs espanyols d’esquerres i de dretes. I ara les mentides s’estan fent realitat. Tants anys sembrant! Com un conte de Pinotxo que treu un nas real, torturador, i ens atonyina la cartera, la pebrotera i ens deixa sense llumenera.
Avui Catalunya és com Hitler tancat al seu búnquer el 1945. Boja, delirant, irreal, pensant que pot guanyar la Guerra. I al voltant oficials, soldats, secretàries emborratxant-se, cavalcant, sagnant en un Cabaret suïcida. Perquè s’ha de ser molt i molt ruc per no veure que la culpa és nostra. Paraula de pollí que només se li acut una rucada: estarem a temps quan no ja tenim temps? Mirem a veure què diu el rellotge de l’Apocalipsi.
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
Un dia. A un país molt i molt llunyà. Un paio em diu: “Vostè és català?, oi?” Doncs... sí. I com ho ha endevinat criatura? “Miri, es veu d’una hora lluny...el seu posat salvatge, primitiu, bàrbar, ignorant, inculte”. Gràcies, senyor, és molt amable, cortès, i considerat, però no entenc res. “El que li dic: és burro, ruc, ase”. Ihà-ihà.. Només els pollins no saben que la mega-súper-hiper nevada de dilluns havia d’arribar. Ihà-ihà.
Com tothom coneix L’Apocalipsi és una revista d’esports que devoren des de els mocs de la bata de parvulari fins als bastons ergonòmics de la llar de juliverts. És com un himne nacional. Dempeus, burros: “Tocà la trompeta el quart àngel, i quedà ferida una tercera part del sol i de la lluna i una tercera part de les estrelles: així es van enfosquir en un terç, i van quedar sense llum un terç del dia i també un terç de la nit. Llavors vaig veure encara, i vaig sentir una àguila volant damunt de mi, al centre del cel, i dient amb veu forta: “Ai ai ai dels habitants de Catalunya, pels altres tocs de trompeta que els tres àngels estan a punt de fer!” Està clar, no?
Si tu llegeixes L’Apocalipi, tot fent una copeta de salfumant, saps el què ha de passar. És una profecia. Tot quadra. Té una estructura septenària... set grups, set subgrups... com la proposta de set vegueries. Ah! Mira, el quart àngel són les elèctriques. Tururut violes . Clar, ara no veus res. Doncs, a les fosques, els tres àngels són el tripartit. Ah! L’àguila no em quedar massa clar, però, bé, potser qualsevol saltimbanqui d’aquesta punyeta de país, ja que com va dir el talp del cap del carrer: “Si els malparits volessin el cel s’ennuvolaria”. Cal llegir, entre línies i si cal entre bitlles, o entrecuixes. Diguem-ho clar i català. Oi tant! Caragol treu banya i puja a la muntanya, caragol treu bri que em vull penjar d’un pi.
Vaig viure la nevada del 2001. Aturat abans d’entrar al Túnel del Bruc. Impressionant. Des de les cinc de la tarda d’un divendres fins a les tres de la tarda del dissabte tancat al cotxe. Inimaginable. Puc entendre com se senten les persones que encara està vivint la barbàrie. Que ningú s’equivoqui: això és l’Apocalipsi. Ens va avisar el 2001, el 2007 amb l’apagada de Barcelona, i ara, 2010. Ens avisa amb el salvatgisme dels tres de rodalies, amb el sobrepès de l’atur, amb la gestió de la immigració, amb la bogeria col•lectiva. I espera’t, assentat. Aquest país se’n va a la merda. I t’avisa: com un intermitent, com una bombeta fent pampallugues. Com pot ser que tot pugui caure: la Sagrada Família, l’AVE; Colón, la bastida del carrer d’avall, o el gin tonic que m’estic mamant?
El rebost s’acaba. La Catalunya que en guanya un i mica en mica en fa un munt desapareix. La Catalunya que en guanya dos, en gasta tres i li’n roben tres més és el futur. Catalunya no va morir entre 1936-1939. Catalunya s’està morint des de aleshores i ara ja veiem l’àguila fúnebre que sobrevola la casa. Quan se’n va la llum què et queda? Els llençols? El vàter? Fins on arribarà l’àguila?
No dubto ni una crosta de pa de pagès que el país se’n va a la merda. La raó és bàsica. Catalunya sempre ha estat pionera en infraestructures. El país del primer terç de segle XX i la resta de l’estat no tenen res a veure: són dos mons, dos països diferents. Ara ens falla tot i tot està basat en el país de principis de segle passat. El país peta ara, i no pararà de petar, però perquè fa molts i molts anys que tot va començar. És la Guerra, i a la Guerra sempre falla lo més bàsic. Primer hem menjat les mentides de la Guerra Civil, del franquisme, de la transició i de la pseudo democràcia destructiva dels Governs espanyols d’esquerres i de dretes. I ara les mentides s’estan fent realitat. Tants anys sembrant! Com un conte de Pinotxo que treu un nas real, torturador, i ens atonyina la cartera, la pebrotera i ens deixa sense llumenera.
Avui Catalunya és com Hitler tancat al seu búnquer el 1945. Boja, delirant, irreal, pensant que pot guanyar la Guerra. I al voltant oficials, soldats, secretàries emborratxant-se, cavalcant, sagnant en un Cabaret suïcida. Perquè s’ha de ser molt i molt ruc per no veure que la culpa és nostra. Paraula de pollí que només se li acut una rucada: estarem a temps quan no ja tenim temps? Mirem a veure què diu el rellotge de l’Apocalipsi.
EL PAÍS PUYAL
EL PAÍS PUYAL
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
Aquest és un article diferent. Perquè, a vegades, només a vegades, les coses poden ser diferents. És un article dolent, ja els aviso. Em sento totxo. Més esquerrer i esquerrer arrítmic del que ja em pertoca per genètica. Ho sento.
Fa una setmana el Mestre Joaquim Maria Puyal em va entrevistar a la ràdio en directe. I aquesta setmana, mentre en Josep Cuní l’entrevistava als Matins de TV3, va tornar a parlar de mi. Quan era petit jo volia ser Puyal i que ara ell parli de mi em sembla extraterrestre, marcià, selenita, estratosfèric. Per això, tornem a la terra, i millor a sota terra, al xalet de l’amic Talp.
Sóc un drapaire. Apilo tantes coses que no em caben ni als forats dels nas, per això hi ha dies que ni respiro. Tinc desada una entrevista que el setmanari Presència li va fer a en Puyal a mitjans dels vuitanta. Osti, vibrava quan deia que, de petit, jugava amb les agulles d’estendre la roba. A mi aquestes coses ja m’al·lucinaven als vuitanta i continuen fent-ho ara. I les guardo com un cuc de seda. No tothom sap que en aquesta vida tot és vida.
Jo sóc fill d’en Puyal. Dels seus partits a la ràdio. Mentre jugava amb musaranyes. Mentre em vestia amb les samarretes de l’Artola, l’Urruti (en Zubi ja no). Quan somiava des de les finestres un futur que ja ha arribat. Vaig créixer amb els seus programes a la televisió. Sempre voldré viure a la Granja i fer-li un petó a la cuina a la Laura Barrufet. I segurament sóc un Mercader: “No sé si m’entén?”. Sempre voldré viure als divendres. Els divendres de La vida en un xip. I el Vostè Jutja, i en Rafeques, i la Jutgessa; i Un tomb per la vida i Tres pics i Repicó i el Joc del Segle.... I tot. Sense en Puyal jo no seria jo.
Algú pensarà que és el meu ídol, el meu referent: no, és una altra cosa. En Puyal és el meu país. A mi m’agrada en Puyal com els agrada als meus pares, els agradava als meus padrins i a tanta i tanta gent. En Puyal som nosaltres. Tot el que aprenia a casa ho veia en ell. Tot: el picar pedra, la feina ben feta, l’honestedat, l’esperança. Déu! Aquesta manera de parlar! Senzilla, directa. Pim, pam. Al pa, pa, i al vi, vi. És de casa. En Puyal. Sí, tots li diem “En Puyal”. Érem nosaltres, som nosaltres.
Han passat tants anys. Han passat tantes coses. Ja ho saben: Jo volia ser Puyal i ell avui parla de mi. Però... ell. Ell continua. I això, en un país que cada cinc minuts hi ha un coitus interruptus, em sembla un miracle. M’agenollo. Aquesta setmana l’han investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i fa poc va llegir la seva tesi doctoral. I el mestre ha dit això de “O ens arremanguem o perdem la llengua”. I ha assenyalat les obvietats que per òbvies s’obliden, o no es volen veure: lo malament que parlen els personatges públics, aquest menyspreu cap al català; la situació crítica dels mitjans de comunicació i dels professionals... Ha parlat en Puyal, ha parlat el país. El país Puyal, el meu.
Ell ha dit el que sento, el que molts sentim i vivim. Ho ha dit ell, que el 1976, va ser el primer en retransmetre en català un partit de futbol. I ho torna a dir el 2010. Què passa? Què ha passat? Que és el que mai ha deixat de passar? (repeteixin fins a escanyar-se). I quan ho diu tot això sabem que ens estem morint una mica. Sí, som els que ens morim. Ningú ens vindrà a salvar. Ningú. El país Puyal s’acaba? Ens apaguem? No ho dubtin ni un segon. Sí í sí.
És així perquè el problema de Catalunya, dels catalans, és de comunicació. No ens entenem. No sabem res. Per això ens agrada en Puyal, perquè amb ell sempre ens hem comunicat (a la ràdio, a la tele). Ell és nosaltres. Nosaltres som ell. Ara, Catalunya no es comunica, Catalunya no se sap explicar. Catalunya no parla, no es coneix. Res de res. El problema és que estem deixant de ser en Puyal. Estem deixant de ser nosaltres.
Per això, a vegades, només a vegades -mirin l’entrevista amb en Cuní- al mestre, li espurnegen els ulls. A vegades hi una bri d’il·lusió. Torna l’emoció, el sentiment, la força. Tornem a ser nosaltres. Torna el país. Només a vegades. Sometimes. A vegades, a vegades. A vegades aquelles agulles d’estendre la roba fan soroll. Nyec-nyec. Es mouen es belluguen, festegen amb l’aire. Volen mossegar la roba, la vida, fins al final, fins a punt de... Perquè, jo, de petit, volia ser en Puyal. I no sóc l’únic.
Fa una setmana el Mestre Joaquim Maria Puyal em va entrevistar a la ràdio en directe. I aquesta setmana, mentre en Josep Cuní l’entrevistava als Matins de TV3, va tornar a parlar de mi. Quan era petit jo volia ser Puyal i que ara ell parli de mi em sembla extraterrestre, marcià, selenita, estratosfèric. Per això, tornem a la terra, i millor a sota terra, al xalet de l’amic Talp.
Sóc un drapaire. Apilo tantes coses que no em caben ni als forats dels nas, per això hi ha dies que ni respiro. Tinc desada una entrevista que el setmanari Presència li va fer a en Puyal a mitjans dels vuitanta. Osti, vibrava quan deia que, de petit, jugava amb les agulles d’estendre la roba. A mi aquestes coses ja m’al·lucinaven als vuitanta i continuen fent-ho ara. I les guardo com un cuc de seda. No tothom sap que en aquesta vida tot és vida.
Jo sóc fill d’en Puyal. Dels seus partits a la ràdio. Mentre jugava amb musaranyes. Mentre em vestia amb les samarretes de l’Artola, l’Urruti (en Zubi ja no). Quan somiava des de les finestres un futur que ja ha arribat. Vaig créixer amb els seus programes a la televisió. Sempre voldré viure a la Granja i fer-li un petó a la cuina a la Laura Barrufet. I segurament sóc un Mercader: “No sé si m’entén?”. Sempre voldré viure als divendres. Els divendres de La vida en un xip. I el Vostè Jutja, i en Rafeques, i la Jutgessa; i Un tomb per la vida i Tres pics i Repicó i el Joc del Segle.... I tot. Sense en Puyal jo no seria jo.
Algú pensarà que és el meu ídol, el meu referent: no, és una altra cosa. En Puyal és el meu país. A mi m’agrada en Puyal com els agrada als meus pares, els agradava als meus padrins i a tanta i tanta gent. En Puyal som nosaltres. Tot el que aprenia a casa ho veia en ell. Tot: el picar pedra, la feina ben feta, l’honestedat, l’esperança. Déu! Aquesta manera de parlar! Senzilla, directa. Pim, pam. Al pa, pa, i al vi, vi. És de casa. En Puyal. Sí, tots li diem “En Puyal”. Érem nosaltres, som nosaltres.
Han passat tants anys. Han passat tantes coses. Ja ho saben: Jo volia ser Puyal i ell avui parla de mi. Però... ell. Ell continua. I això, en un país que cada cinc minuts hi ha un coitus interruptus, em sembla un miracle. M’agenollo. Aquesta setmana l’han investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i fa poc va llegir la seva tesi doctoral. I el mestre ha dit això de “O ens arremanguem o perdem la llengua”. I ha assenyalat les obvietats que per òbvies s’obliden, o no es volen veure: lo malament que parlen els personatges públics, aquest menyspreu cap al català; la situació crítica dels mitjans de comunicació i dels professionals... Ha parlat en Puyal, ha parlat el país. El país Puyal, el meu.
Ell ha dit el que sento, el que molts sentim i vivim. Ho ha dit ell, que el 1976, va ser el primer en retransmetre en català un partit de futbol. I ho torna a dir el 2010. Què passa? Què ha passat? Que és el que mai ha deixat de passar? (repeteixin fins a escanyar-se). I quan ho diu tot això sabem que ens estem morint una mica. Sí, som els que ens morim. Ningú ens vindrà a salvar. Ningú. El país Puyal s’acaba? Ens apaguem? No ho dubtin ni un segon. Sí í sí.
És així perquè el problema de Catalunya, dels catalans, és de comunicació. No ens entenem. No sabem res. Per això ens agrada en Puyal, perquè amb ell sempre ens hem comunicat (a la ràdio, a la tele). Ell és nosaltres. Nosaltres som ell. Ara, Catalunya no es comunica, Catalunya no se sap explicar. Catalunya no parla, no es coneix. Res de res. El problema és que estem deixant de ser en Puyal. Estem deixant de ser nosaltres.
Per això, a vegades, només a vegades -mirin l’entrevista amb en Cuní- al mestre, li espurnegen els ulls. A vegades hi una bri d’il·lusió. Torna l’emoció, el sentiment, la força. Tornem a ser nosaltres. Torna el país. Només a vegades. Sometimes. A vegades, a vegades. A vegades aquelles agulles d’estendre la roba fan soroll. Nyec-nyec. Es mouen es belluguen, festegen amb l’aire. Volen mossegar la roba, la vida, fins al final, fins a punt de... Perquè, jo, de petit, volia ser en Puyal. I no sóc l’únic.
Consulta sobre el funcionariat. Sí. No. Potser. No sap. No hi és. No vindrà
Consulta sobre el funcionariat. Sí. No. Potser. No sap. No hi és. No vindrà
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular
Desgraciadament sóc una criatura que no pot deixar de pensar. A mi m’agradaria ser pedra, o farigola, però vés, surts home. Els ésser humans pensem. Uns més, uns altres menys, però tots ens gratem el cap. Ja és trist. Rumio i.. coi veig que potser la consulta que hauríem de fer és si canviem el sistema funcionarial d’aquest país. Independència!
Xsssstttttttttt! Lector, lector funcionari, lector recol•lector, coleòpter, tranquil mandril. Com va dir l’astronauta del vers sideral: quan assenyalem a la lluna els necis miren al dit. No parlo de tu que fas la teva feina, que la fas bé, molt bé, parlo de dropos, ganduls, farsants, males persones i... coses que no puc dir perquè em penjarien i de moment tinc ganes de viure. I també parlo sobretot d’un sistema més tòxic que l’aiguarràs nuclear i més irrespirable que el tuf de taüt. Ho explico, tot desitjant amb ganes terrícoles, de ser farigola i exiliar-me al país de la farigola.
De primer. Quan es recupera la Generalitat, després del franquisme, el que es copia és el sistema de funcionariat espanyol. És a dir, comencem endreçant-nos com espanyols però amb una bandera catalana. Ciment, grisor, i galeta rància. La frase de Unamuno, “Que inventen ellos!” ens l’hem fet públicament nostra: Que nos ordenen ellos!
De segon. Clar! No m’estranya, no m’estranya que al 2010 Catalunya ja no vulgui ser Catalunya i vulgui ser Extremadura. Avui el somni català és ser Extremadura, Castella, etc. Ells han guanyat: han passat a ser comunitats autònomes, han fabricat classes mitges amb la indústria de la socialització funcionarial. Han canviat radicalment. Qué bello es vivir! Si abans ells ens miraven ara nosaltres els mirem a ells. Em sembla gravíssim. I motiu de cese.
De tercer. Que mitja Catalunya, que molts joves, es tallarien les venes per ser funcionaris a la terra que, eternament, s’ha espavilat, que perpètuament ha estat pagesa i pescadora (mar i muntanya), fet que vol dir sotmesos a l’atzar de la meteorologia, de la vida, al neguit, al nervi... Vol dir que ens hem deixat pispar les estovalles. Sí, hem passat del brillo! (i qui no entengui l’expressió vol dir que és un zombi) a les muntanyes de pols. Pot tirar endavant un país sense emprenedors? Sense persones que tinguin foc interior? Sense il•lusió? Sense viure atrapats per la ficció letal de les 8 hores?
De quart. Estic molt emprenyat, molt. Quan veig tots aquests funcionari que foten la culpa de tot als polítics, als bancs, al Vaticà, als Estats Units, a l’ànec Donald, al pastisset de crema, o a sa tia orelluda... I si la culpa fos teva? Tu, tu, tu, tururú! Tu que robes paquets de folis. Tu, que deixes els ordinadors engegats tot el cap de setmana i durant la setmana, i la llum, i tot. Tu, que arribes tard a treballar. Tu que et deprimeixes i demanes baixes. Tu, tu, tu. Tot això tu paguem a tu. Qui compatibilitza tot això? De qui és la culpa so cogombre florit?
De cinquè. Per què? Per què permeten que els funcionaris (i, ei! També empreses privades!) jubilar a la gent als 55? Que estem bojos? Per què matem a les persones abans d’hora. Per què permetem aquesta desigualtat, camarada? Per què desendollem de la societat a totes aquestes persones? Per què no apostem per una societat inter generacional? Vull gent gran al meu costat, vull gent jove. Us vull a tots.
De sisè. Sindicats. Els sindicats ajuden als treballadors o són només clubs d’amics per ajudar-se entre ells? Sindicats.. Regnes totalitaris dins de la democràcia. Controlen les empreses grans. I les petites? Tot això del sindicat –i parlo de l’actuació- no és donar pagueta i tot callats? Volem diner. El sindicat és la base de les dictadures dels extrems (comunisme, nazisme, feixisme...). Curiós. Sindicat realment per a què? Ningú discuteix els drets dels treballadors però... aquest poder invisible dels sindicats? Aquest gat per llebre. Ummm, no és això, companys, no és això.
N’hi ha més. Molt més. Un dia explicarem casos que esgarrifen. Però, els vull dir una cosa. Si no canviem el sistema funcionarial d’aquest país mel val no ser un país independent, perquè de fet cada cop som més dependents. I el que volem és llibertat i la llibertat és assumir riscos les 24 hores del dia. La vida no tanca mai. La vida. Recorden? Suar, patir, esllomar-se... Mirin i remirin la mítica sèrie britànica Sí, ministre (per cert, aviat l’editorial Acontravent la publicarà en llibre amb àgil traducció d’en Toni Aira). Se’n recorden? La lluita constant entre el ministre Jim Hacker i el secretari funcionari del ministeri Sir Humphrey. Ja la veu clara el ministre: “Els funcionaris tenen un talent extraordinari per embolicar una idea senzilla de manera que sembli extraordinàriament complicada”. O... aquest diàleg magistral:
-Els edificis governamentals no necessiten un permís de segureta contra incendis.
-per què no? –va continuar en Frank
-Potser –va proposar en Humphrey- perquè els funcionaris de Sa Majestat no són fàcilment inflamables.
Prenguin nota: A Anglaterra –i als països civilitzats- almenys el sistema funcionarial fa riure.
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular
Desgraciadament sóc una criatura que no pot deixar de pensar. A mi m’agradaria ser pedra, o farigola, però vés, surts home. Els ésser humans pensem. Uns més, uns altres menys, però tots ens gratem el cap. Ja és trist. Rumio i.. coi veig que potser la consulta que hauríem de fer és si canviem el sistema funcionarial d’aquest país. Independència!
Xsssstttttttttt! Lector, lector funcionari, lector recol•lector, coleòpter, tranquil mandril. Com va dir l’astronauta del vers sideral: quan assenyalem a la lluna els necis miren al dit. No parlo de tu que fas la teva feina, que la fas bé, molt bé, parlo de dropos, ganduls, farsants, males persones i... coses que no puc dir perquè em penjarien i de moment tinc ganes de viure. I també parlo sobretot d’un sistema més tòxic que l’aiguarràs nuclear i més irrespirable que el tuf de taüt. Ho explico, tot desitjant amb ganes terrícoles, de ser farigola i exiliar-me al país de la farigola.
De primer. Quan es recupera la Generalitat, després del franquisme, el que es copia és el sistema de funcionariat espanyol. És a dir, comencem endreçant-nos com espanyols però amb una bandera catalana. Ciment, grisor, i galeta rància. La frase de Unamuno, “Que inventen ellos!” ens l’hem fet públicament nostra: Que nos ordenen ellos!
De segon. Clar! No m’estranya, no m’estranya que al 2010 Catalunya ja no vulgui ser Catalunya i vulgui ser Extremadura. Avui el somni català és ser Extremadura, Castella, etc. Ells han guanyat: han passat a ser comunitats autònomes, han fabricat classes mitges amb la indústria de la socialització funcionarial. Han canviat radicalment. Qué bello es vivir! Si abans ells ens miraven ara nosaltres els mirem a ells. Em sembla gravíssim. I motiu de cese.
De tercer. Que mitja Catalunya, que molts joves, es tallarien les venes per ser funcionaris a la terra que, eternament, s’ha espavilat, que perpètuament ha estat pagesa i pescadora (mar i muntanya), fet que vol dir sotmesos a l’atzar de la meteorologia, de la vida, al neguit, al nervi... Vol dir que ens hem deixat pispar les estovalles. Sí, hem passat del brillo! (i qui no entengui l’expressió vol dir que és un zombi) a les muntanyes de pols. Pot tirar endavant un país sense emprenedors? Sense persones que tinguin foc interior? Sense il•lusió? Sense viure atrapats per la ficció letal de les 8 hores?
De quart. Estic molt emprenyat, molt. Quan veig tots aquests funcionari que foten la culpa de tot als polítics, als bancs, al Vaticà, als Estats Units, a l’ànec Donald, al pastisset de crema, o a sa tia orelluda... I si la culpa fos teva? Tu, tu, tu, tururú! Tu que robes paquets de folis. Tu, que deixes els ordinadors engegats tot el cap de setmana i durant la setmana, i la llum, i tot. Tu, que arribes tard a treballar. Tu que et deprimeixes i demanes baixes. Tu, tu, tu. Tot això tu paguem a tu. Qui compatibilitza tot això? De qui és la culpa so cogombre florit?
De cinquè. Per què? Per què permeten que els funcionaris (i, ei! També empreses privades!) jubilar a la gent als 55? Que estem bojos? Per què matem a les persones abans d’hora. Per què permetem aquesta desigualtat, camarada? Per què desendollem de la societat a totes aquestes persones? Per què no apostem per una societat inter generacional? Vull gent gran al meu costat, vull gent jove. Us vull a tots.
De sisè. Sindicats. Els sindicats ajuden als treballadors o són només clubs d’amics per ajudar-se entre ells? Sindicats.. Regnes totalitaris dins de la democràcia. Controlen les empreses grans. I les petites? Tot això del sindicat –i parlo de l’actuació- no és donar pagueta i tot callats? Volem diner. El sindicat és la base de les dictadures dels extrems (comunisme, nazisme, feixisme...). Curiós. Sindicat realment per a què? Ningú discuteix els drets dels treballadors però... aquest poder invisible dels sindicats? Aquest gat per llebre. Ummm, no és això, companys, no és això.
N’hi ha més. Molt més. Un dia explicarem casos que esgarrifen. Però, els vull dir una cosa. Si no canviem el sistema funcionarial d’aquest país mel val no ser un país independent, perquè de fet cada cop som més dependents. I el que volem és llibertat i la llibertat és assumir riscos les 24 hores del dia. La vida no tanca mai. La vida. Recorden? Suar, patir, esllomar-se... Mirin i remirin la mítica sèrie britànica Sí, ministre (per cert, aviat l’editorial Acontravent la publicarà en llibre amb àgil traducció d’en Toni Aira). Se’n recorden? La lluita constant entre el ministre Jim Hacker i el secretari funcionari del ministeri Sir Humphrey. Ja la veu clara el ministre: “Els funcionaris tenen un talent extraordinari per embolicar una idea senzilla de manera que sembli extraordinàriament complicada”. O... aquest diàleg magistral:
-Els edificis governamentals no necessiten un permís de segureta contra incendis.
-per què no? –va continuar en Frank
-Potser –va proposar en Humphrey- perquè els funcionaris de Sa Majestat no són fàcilment inflamables.
Prenguin nota: A Anglaterra –i als països civilitzats- almenys el sistema funcionarial fa riure.
A QUI REPRESENTA IC?
A QUI REPRESENTA IC?
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
L’altre dia vaig veure un home que volia ofegar-se dins d’un cafè amb llet. Era votant d’Iniciativa per Catalunya. No ho faci senyor, no val la pena. Deixi que li somrigui el sucret. Podem ser feliços sense decret llei. Podem embotir-nos la boca de taronges i treure-li suc a la vida. Ai, que m’escatxigo! Netegi’s, netegi’s. Ara ho veu clar. Vostè creu que Iniciativa el representa? Tic-tac. Tic-tac... Així, a qui representa?
No sé. No sé. Tampoc sé si recorden. Però fa un temps vaig escriure sobre un bon amic meu, votant d’IC. Bé, sento dir-los-hi que encara no li han donat l’alta del centre de desintoxicació. Tranquils. Se’n sortirà. He parlat amb els metges i els micos que el tracten. Pobre. Snif, snif. Diagnòstic definitiu: un vot menys. Però quants en portem ja? Qui vota IC? Tic-tac. Tic-tac.
Ei, que tic-tac, que s’admeten respostes. Encara existeixen els votants d’IC, o són tots al Govern, i a la galàxia d’administracions públiques del país i de la confederació intersideral del pistatxo vegetal? Estem davant d’un partit on tants càrrecs tants votants? Per quan un concurs que es digui Impossible Conèixer-lo (IC)?
Ens ha de preocupar que un partit que Governa no es vegi al país i el pitjor de tot: ni l’entengui ni el vulgui entendre. IC és un microbi metropolità que gestiona, com una plaga llagostera, el país. Això és greu. Què saben del país? Res. Diuen no al Transvasament de l’Ebre només per morralla política i el del Ter? Del Ter no en parlen, perquè beneficia Barcelona i abandona Girona. I un dia en parlarem més i més del Ter (i de la indigestió líquida d’IC) i de Lleida, i de Tarragona.. Perquè Catalunya no és Barcelona. Catalunya no és IC. Perquè IC vol dir Ignorar Catalunya.
I manen. Manen els que legislen sobre els enciams i no han vist un enciam en sa vida, ni en l’altra vida. Manen els que pretenen defensar la natura i van contra natura. Això ens mana i au, mama. Ho ha dit clarament aquesta setmana el gran historiador Josep Termes: va donar-se de baixa del PSUC quan va deixar de ser un partit d’obrers i portat per obrers i hi entraven “els nois de casa bona a manar” Actualitzin les dades. De fet, de fet, a qui representa IC?
Als funcionaris? Raça de sang irreal en un món sanguinàriament real. Hi ha una Catalunya i una altra Catalunya funcionarial. Prenguin nota. Catalunya no podrà tirar endavant sinó s’entra amb katana vietnamita endreçadora a l’univers dictatorial-feudal del funcionariat. La propera guerra serà aquesta. S’olora la pólvora. Noten com la gent que sua litres i litres de realitat ja n’està fins als nassos pebroters dels privilegis i absurditats del funcionaritat? Noten la violència de les converses? Apareix la paraula “funcionari” i tothom es treu ansiolítics (i destrals, i M35K automàtics) de les butxaques. Vota Front d’Alliberament del Funcionariat (FAF)! Així, això representa IC un món immòbil que va contra el món mòbil d’avui? La roca i la soga al coll del suïcidi social i existencial? Pregunto.
Cada cop es clarifica més tot. Veig, veig... IC desapareix. Desapareix. Diluïda en el cafè amb llet del PSC. D’això es tractava, de representació.
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
L’altre dia vaig veure un home que volia ofegar-se dins d’un cafè amb llet. Era votant d’Iniciativa per Catalunya. No ho faci senyor, no val la pena. Deixi que li somrigui el sucret. Podem ser feliços sense decret llei. Podem embotir-nos la boca de taronges i treure-li suc a la vida. Ai, que m’escatxigo! Netegi’s, netegi’s. Ara ho veu clar. Vostè creu que Iniciativa el representa? Tic-tac. Tic-tac... Així, a qui representa?
No sé. No sé. Tampoc sé si recorden. Però fa un temps vaig escriure sobre un bon amic meu, votant d’IC. Bé, sento dir-los-hi que encara no li han donat l’alta del centre de desintoxicació. Tranquils. Se’n sortirà. He parlat amb els metges i els micos que el tracten. Pobre. Snif, snif. Diagnòstic definitiu: un vot menys. Però quants en portem ja? Qui vota IC? Tic-tac. Tic-tac.
Ei, que tic-tac, que s’admeten respostes. Encara existeixen els votants d’IC, o són tots al Govern, i a la galàxia d’administracions públiques del país i de la confederació intersideral del pistatxo vegetal? Estem davant d’un partit on tants càrrecs tants votants? Per quan un concurs que es digui Impossible Conèixer-lo (IC)?
Ens ha de preocupar que un partit que Governa no es vegi al país i el pitjor de tot: ni l’entengui ni el vulgui entendre. IC és un microbi metropolità que gestiona, com una plaga llagostera, el país. Això és greu. Què saben del país? Res. Diuen no al Transvasament de l’Ebre només per morralla política i el del Ter? Del Ter no en parlen, perquè beneficia Barcelona i abandona Girona. I un dia en parlarem més i més del Ter (i de la indigestió líquida d’IC) i de Lleida, i de Tarragona.. Perquè Catalunya no és Barcelona. Catalunya no és IC. Perquè IC vol dir Ignorar Catalunya.
I manen. Manen els que legislen sobre els enciams i no han vist un enciam en sa vida, ni en l’altra vida. Manen els que pretenen defensar la natura i van contra natura. Això ens mana i au, mama. Ho ha dit clarament aquesta setmana el gran historiador Josep Termes: va donar-se de baixa del PSUC quan va deixar de ser un partit d’obrers i portat per obrers i hi entraven “els nois de casa bona a manar” Actualitzin les dades. De fet, de fet, a qui representa IC?
Als funcionaris? Raça de sang irreal en un món sanguinàriament real. Hi ha una Catalunya i una altra Catalunya funcionarial. Prenguin nota. Catalunya no podrà tirar endavant sinó s’entra amb katana vietnamita endreçadora a l’univers dictatorial-feudal del funcionariat. La propera guerra serà aquesta. S’olora la pólvora. Noten com la gent que sua litres i litres de realitat ja n’està fins als nassos pebroters dels privilegis i absurditats del funcionaritat? Noten la violència de les converses? Apareix la paraula “funcionari” i tothom es treu ansiolítics (i destrals, i M35K automàtics) de les butxaques. Vota Front d’Alliberament del Funcionariat (FAF)! Així, això representa IC un món immòbil que va contra el món mòbil d’avui? La roca i la soga al coll del suïcidi social i existencial? Pregunto.
Cada cop es clarifica més tot. Veig, veig... IC desapareix. Desapareix. Diluïda en el cafè amb llet del PSC. D’això es tractava, de representació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
