MONTILLA-MACIÀ: TROBI LES VUIT DIFERÈNCIES
Francesc Canosa Farran
El President de la Generalitat José Montilla ha avançat el dia dels innocents. El lector -sector viu com una perdiu- se n’haurà adonat que tots els mitjans de comunicació han publicat la mateixa broma: Montilla es declara continuador de l’obra d’en Francesc Macià i demés medicaments genèrics. La conya està sent molt celebrada a tot el país i ha provocat que els hospitals no donin a l’abast per l’allau d’atacs de riure. De fet, un dels meus gats acaba de ser operat a rialla oberta. De moment està estabilitzat. Reso per ell.
No sé si la solució rau en viure tota la vida a una metròpoli submarina d’escudella i carn d’olla, o bé a un desert infinit i solitari de torrons de crema, però arribarà un dia que el PSC es declararà obertament independentista, però clara d’ou, matisaran que són independentistes del sector dependentista, vaja, que el seu és un independentisme que defensa continuar independentment dependents d’Espanya. És així, el món al revés.
Els socialistes catalans-espanyols (entén-ho això també, que obri el taüt Freud) han reivindicat el catalanisme de Companys, Macià, Manolo el del Bombo, el osito Misha i si cal demà proclamaran a Cobi com a líder de l’Alliberament Caní de Catalunya. Bub-bub. Pels socialistes tot és catalanista: un gerani, un pastisset de crema, i, clar, també el PSC. Bon cop de riure, talladors de gespa artificial.
Montilla revindica la continuació de Macià perquè així s’aigualeix, s’anivella, s’homogeneïtza, es centralitza tot. I es confon. Arribarà un dia que es dirà que Macià havia begut ideològicament de Pablo Iglesias o de la Pasionaria. Tristesa, tristesa: si s’acaba la diferència morirem. No es pot ser català i espanyol. No, no. El gat és gat, no és gat i anxova a la vegada. No existeixen els gats-anxova. Ara anem a jugar al gat i la rata.
Li proposo a l’estimat lector que busquem les vuit (i buit) diferències entre Macià i Montilla. Abans, de canapè, situem l’època del President Macià, com a President d’una Generalitat restaurada, amb Estatut, i que, ai las, sospitosament és molt semblant als dies de Montilla. Parla, Josep Carner-Ribalta, mà dreta de Macià (poden llegir les clares memòries de l’escriptor i polític balaguerí ara sortosament reeditades):
“Amb les amargors i les injúries que Catalunya sofrí durant el període de regateig de l’Estatut d’autonomia a les Corts, i amb la catalanofòbia demostrada pels espanyols en massa, tots els catalans sentiren que l’Estatut havia estat “concedit” pel govern de la República Espanyola, si no amb mala fe, amb absoluta mesquinesa.... L’odi i la malvolença no s’havien esbravat amb la sorollosa campanya anticatalana suscitada arreu d’Espanya entorn de l’Estatut, ni eren solament els Royo Villanova i els Fanjul els nostres enemics aferrissats. Notabilitats intel•lectuals com Unamuno i Ortega y Gasset demostraven el mateix encegament. I no parlem ja de la gran catèrvola de funcionaris castellans tendents a posar bastons a les rodes en la tramitació o execució de les ordres emanades per les Corts. Per això cada petit fragment d’obra realitzada pel govern català representava una àrdua batalla dins el clima de tensió i de suspicàcies com més anava més asfixiant. Macià viu amb l’ànima torturada per l’angoixa i físicament aviat se’n ressent. La seva mort no es fa esperar”.
Ara busqui les 8 diferències amb el que es deia de Macià a l’època i compari-ho amb el que es diu ara de Montilla. I que cadascú en tregui les conclusions que cregui:
1. Carner-Ribalta: “Macià no era catalanista... ni separatista. Era simplement... català”
2. Carner-Ribalta: “En la vida de Francesc Macià no hi ha ni una sola acció, ni un sol acte, ni un sol gest, ni un sol pensament, ni una sola manifestació del subconscient, diríem, que no vagin adreçats a la independència de Catalunya”.
3. Carner-Ribalta: “Macià, a més, era d’aquells homes que, si l’oportunitat no arriba, la van a cercar”.
4. Josep Carner (escriptor, diplomàtic durant República i oposat políticament a Macià): “El cas de Macià és únic i certament providencial... I la més gran lloança de Macià és aquesta: que la seva popularitat ve tota del seu caràcter de vas transparent, translúcid, on apareix elemental, però definitiu, el daler de Catalunya. Res de més simple que un heroi d’epopeia”.
5. Rossend Llates (periodista, i membre d’Acció Catalana, oposat políticament a Macià): “Per primera vegada els catalans hem tingut la sensació d’haver trobat els homes oportuns en el moment oportú... Catalunya fins ara s’ha esperat; les portes de l’avenir li eren closes, però avui se’ns obren de bat a bat, és un camí ample i bell, amb alguns obstacles que encara temptaran més les ànimes virils i generoses: seguim-lo endavant, que ningú no deserti”.
6. Manuel Carrasco i Formiguera (seria líder d’UDC,): “Tots hem de voltar la rellevant i simbòlica figura del gran patrici Francesc Macià, que encarna avui la representació de les aspiracions nacionals... l’austeritat, la simplicitat de principis, la popularitat d’en Macià són els factors d’aquest miracle que encara ens meravella a tots, i com a resultat dels qual Catalunya viu aquestes hores supremes en les quals s’ha de plantejar i resoldre el plet secular de la seva llibertat”.
7. Antoni Rovira i Virgili, escriptor, intel•lectual d’ERC: “La immensa mobilització fúnebre que va realitzar-se a Barcelona per a donar el trasllat de la despulla del President la companyia de tot un poble, era, en efecte, l’afirmació de la Catalunya immortal, de la Catalunya nacional, davant de la mort del qui fou el Coratge alliberador de la pàtria. I la immortalitat de la Pàtria catalana farà immortal el nom de Francesc Macià i Llussà, que morí després d’haver iniciat l’alliberament de Catalunya i d’haver restablert, sota formes noves, la vella Generalitat”.
8. Manuel Brunet (articulista de La Veu de Catalunya i oposat a ERC) : “Des que existeix Catalunya ben pocs catalans han estat tan idolatrats i tan combatuts com ell... No oblidem, doncs, el que significa la coincidència d’aquesta mort en aquest Nadal. Precisament la visita de la mort, en un dia tan assenyalat, ve a recordar-nos que Catalunya és alguna cosa més que els catalans que ara l’habitem: és el passat, el present i el futur; els morts, els vivents i els que vindran. I cal treballar en honor de tots”.
Benèvol lector que arribes fins aquí: et desitjo molt Bon Nadal i un venturós Any Nou.
dijous, 31 de desembre del 2009
diumenge, 20 de desembre del 2009
CATALUNYA SERA FORMIGA, O NO SERÀ
CATALUNYA SERÀ FORMIGA, O NO SERÀ
Article publica a el Singular Digital
Francesc Canosa Farran
Rac-rac, rac-rac. Fa 60 anys que tinc 60 anys canta el treballador de la serradora. Rac-rac, rac-rac. El 1949 l’Abat Escarré (que no és un nom de carrer, ni tampoc un serraller) els hi diu a uns joves: “Feu pàtria; no feu política”. I vés, un d’aquells xicots li pregunta que quina diferència hi ha. Escarré respon: “Notareu que feu política quan us dividiu”. Aquells nois eren Jordi Pujol, Joan Reventós, Anton Cañellas... Rac-rac fins ara.
De tant serrar ens dividim. De tant fer anar el xerrac, la serra elèctrica i el castor rosegador esclavitzat partim el tronc. No, diem no a la desforestació nacional. Si hem de ser ecologistes siguem-ho del país. Davant de l’extinció del català o del mussol d’encefalograma pla, sord i borni de Tannarive, a qui tries? Arbre va!!!!
No ens dividim. Els divididors que es divideixin. Els divos que es divonitzin. Els dinosaures que es dinosauritzin. Però els catalans no ens podem dividir, fraccionar, dislocar, segmentar, seccionar, fragmentar, esquarterar, desmembrar, desintegrar... Diguem-ho com vulguem, però que quedi clar.
No m’agrada el que he vist després de les consultes. No m’agrada com es fan les coses. No ens agraden les presses. No ens agraden aquestes coses. Nosatres no som d’eixe món. No s’ho mereix la gent que ha votat, la gent que ha treballat, el país. Potser ho solucionem, potser. Diuen que s’hi posen. Ja veurem. Però prenem nota perquè les faves són comptades. No sé, una més? dos? Creieu que tornarem a tenir una altra oportunitat com aquesta? Quan? Al segle XXIV? Al XXX? Després de l’explosió d’albergínies nuclears? No sé. Aquest és el segle de Catalunya. Els temps són catalans. Però també sempre hi ha temps per la imbecilitat, la idiotesa i la ruqueria. No ens confonguem: Això no és Amèrica, ni Leningrad.
Sí, Això no és Amèrica, titula el col•lega Toni Aira el seu darrer llibre sobre comunicació política. Això no és Amèrica, per desgràcia, per desgràcia, penso jo, malgrat els hi pesi a alguns perquè si hi ha dos països que tenen un cabàs de punts i connexions en comú són Catalunya i els Estats Units. Però som a anys llum de la llum. Mentre, espelma i cuc de llum. Per això qualsevol tasca política –i ara em refereixo al lideratge i als líders- necessita professionalització, no amateurisme de ciclista de diumenge que pedala dos quilòmetres i es fot un esmorzar carnívor durant dos hores i en tarda quatre més per fer els dos quilòmetres per tornar a casa i després canta a tothom que és carn de Tour de França. El treball, i l’oci, i el negoci, cansen. Vés, bada. Com apunta Aira, prenem nota, les claus són: “Estratègia, estratègia, estratègia”; “Comunicació, comunicació, comunicació” i “Innovació, innovació, innovació”. Jo crec que això és molt català, vaja, al pa, pa i al vi, vi.
Menjar i beure. Tranquil•litat i bons aliments que fan sanes a les gents. Com va dir el líder de la ginebra política, Sir Winston Churchill, “El temps és més important en política que en gramàtica”. Mentre ens preparem un gin-tonic, fixeu-vos en les formigues. Mireu com passen. Des del Cretaci Mitjà que viuen aquí. Entre 110 i 130 milions d’anys. Més de 12 mil espècies diferents i centenars de gèneres, subfamílies i no sé quantes galeries inacabables. He estat moltes vegades a formiguers i conec el tema. La formiga és una de les coses més sèries que hi ha en aquest món. Res acaba amb elles.
Les consultes per la independència són formigues davant d’un elefant espanyol que no sap com reaccionar. No les pot xafar totes. Què fa? Com ho fa? Per on surten? On van? Podem ser àgils, o podem ser burros amb obesitat mòrbida. Podem fer-ho bé, o malament. Les formigues són llibertat: van per aquí, per allà, aquella és tieta de l’altra, la de més aquí és neboda, es casen, se separen, practiquen l’esquí, o juguen a la botifarra. Ara bé totes tenen un punt comú, totes van a petar al mateix lloc: el formiguer.
La victòria és formiga. La victòria és el formiguer. La victòria és la continuïtat, la perseverança, la fidelitat. La victòria és l’estratègia del formiguer. La victòria no és un orgasme de matinada, la victòria és un formigueig caminant per la pell.
Article publica a el Singular Digital
Francesc Canosa Farran
Rac-rac, rac-rac. Fa 60 anys que tinc 60 anys canta el treballador de la serradora. Rac-rac, rac-rac. El 1949 l’Abat Escarré (que no és un nom de carrer, ni tampoc un serraller) els hi diu a uns joves: “Feu pàtria; no feu política”. I vés, un d’aquells xicots li pregunta que quina diferència hi ha. Escarré respon: “Notareu que feu política quan us dividiu”. Aquells nois eren Jordi Pujol, Joan Reventós, Anton Cañellas... Rac-rac fins ara.
De tant serrar ens dividim. De tant fer anar el xerrac, la serra elèctrica i el castor rosegador esclavitzat partim el tronc. No, diem no a la desforestació nacional. Si hem de ser ecologistes siguem-ho del país. Davant de l’extinció del català o del mussol d’encefalograma pla, sord i borni de Tannarive, a qui tries? Arbre va!!!!
No ens dividim. Els divididors que es divideixin. Els divos que es divonitzin. Els dinosaures que es dinosauritzin. Però els catalans no ens podem dividir, fraccionar, dislocar, segmentar, seccionar, fragmentar, esquarterar, desmembrar, desintegrar... Diguem-ho com vulguem, però que quedi clar.
No m’agrada el que he vist després de les consultes. No m’agrada com es fan les coses. No ens agraden les presses. No ens agraden aquestes coses. Nosatres no som d’eixe món. No s’ho mereix la gent que ha votat, la gent que ha treballat, el país. Potser ho solucionem, potser. Diuen que s’hi posen. Ja veurem. Però prenem nota perquè les faves són comptades. No sé, una més? dos? Creieu que tornarem a tenir una altra oportunitat com aquesta? Quan? Al segle XXIV? Al XXX? Després de l’explosió d’albergínies nuclears? No sé. Aquest és el segle de Catalunya. Els temps són catalans. Però també sempre hi ha temps per la imbecilitat, la idiotesa i la ruqueria. No ens confonguem: Això no és Amèrica, ni Leningrad.
Sí, Això no és Amèrica, titula el col•lega Toni Aira el seu darrer llibre sobre comunicació política. Això no és Amèrica, per desgràcia, per desgràcia, penso jo, malgrat els hi pesi a alguns perquè si hi ha dos països que tenen un cabàs de punts i connexions en comú són Catalunya i els Estats Units. Però som a anys llum de la llum. Mentre, espelma i cuc de llum. Per això qualsevol tasca política –i ara em refereixo al lideratge i als líders- necessita professionalització, no amateurisme de ciclista de diumenge que pedala dos quilòmetres i es fot un esmorzar carnívor durant dos hores i en tarda quatre més per fer els dos quilòmetres per tornar a casa i després canta a tothom que és carn de Tour de França. El treball, i l’oci, i el negoci, cansen. Vés, bada. Com apunta Aira, prenem nota, les claus són: “Estratègia, estratègia, estratègia”; “Comunicació, comunicació, comunicació” i “Innovació, innovació, innovació”. Jo crec que això és molt català, vaja, al pa, pa i al vi, vi.
Menjar i beure. Tranquil•litat i bons aliments que fan sanes a les gents. Com va dir el líder de la ginebra política, Sir Winston Churchill, “El temps és més important en política que en gramàtica”. Mentre ens preparem un gin-tonic, fixeu-vos en les formigues. Mireu com passen. Des del Cretaci Mitjà que viuen aquí. Entre 110 i 130 milions d’anys. Més de 12 mil espècies diferents i centenars de gèneres, subfamílies i no sé quantes galeries inacabables. He estat moltes vegades a formiguers i conec el tema. La formiga és una de les coses més sèries que hi ha en aquest món. Res acaba amb elles.
Les consultes per la independència són formigues davant d’un elefant espanyol que no sap com reaccionar. No les pot xafar totes. Què fa? Com ho fa? Per on surten? On van? Podem ser àgils, o podem ser burros amb obesitat mòrbida. Podem fer-ho bé, o malament. Les formigues són llibertat: van per aquí, per allà, aquella és tieta de l’altra, la de més aquí és neboda, es casen, se separen, practiquen l’esquí, o juguen a la botifarra. Ara bé totes tenen un punt comú, totes van a petar al mateix lloc: el formiguer.
La victòria és formiga. La victòria és el formiguer. La victòria és la continuïtat, la perseverança, la fidelitat. La victòria és l’estratègia del formiguer. La victòria no és un orgasme de matinada, la victòria és un formigueig caminant per la pell.
diumenge, 13 de desembre del 2009
ELS ZOMBIES VOTEN SÍ
ELS ZOMBIES VOTEN SÍ
Article publicat al Singular Digital
Francesc Canosa Farran
Dràcula; King Kong; L’home llop (i el sargantana, l’escarola, o l’amoníac); Frankenstein (i la seva nòvia i sa cunyada i sa tia política), La mòmia (amb embenat públic, o privat, o concertat, o concentrat); Godzila; el Fantasma de l’Òpera (i el de la discoteca, i el de la pinacoteca), Fu manxú; Fantomas; el cervatell de dos caps tòxics i orelles metralleta; la rata amb cua de serra elèctrica i bigotis d’alt voltatge... Siguem sincers, honestos, diem la veritat: Ja no ens queden monstres, bèsties malèfiques. Tots han mort. Tots? Tots no! Ens queda... el zombi.
El català és un zombi. L’únic bitxo diabòlic, el pebrot coent, que és manté en peus. Ahhhh!!! Quina por mare! Mira-te’l. Camina entre la mort i la vida. Mort vivent li diuen al passar. Un mort que reneix, que ve del més enllà, però que mai ha marxat. Zombi. Aixeca els braços. Camina. Absent, encantat, automàtic. On vas Zombi meu? De passeig? A xarrupar un gelat? “A votar, caratxos!” Perdoni, vostè. Crec que li he xafat la tomba.
Catalunya s’aixeca del forat. Catalunya ressuscita. Catalunya camina. Potser grogui, potser marejada per un inacabable viatge infantil. Potser narcotitzada per un segrestador mal afaitat, malgirbat. Potser auto perforada per una broca que forada l’orgull, l’auto estima, la confiança, la identitat. El país que viu amagat sota la taula comença a picar. Hi ha vida a sota. Hi ets tu i tu, i tu. I també, tu, clar que sí. Hi som tots. Hi hem estat sempre. Sempre! Però ara sortim. Ara ens veiem les cares, ens coneixem, ens toquem. Estàvem a la tomba i ara esgarrapem l’aire. Venim de la terra i anem a la terra.
El zombi surt a votar perquè vol viure. Vol enterrar la mort. Vol dir adéu a un país endolat i d’olor d’alls. El zombi es muda, s’endiumenja, es perfuma. El zombi diu SÍ a les consultes per la independència. El zombi vol “fer de Catalunya un poble normal”. Com ho va escriure el 1930 l’historiador Ferran Soldevila. Volem ser normals. No volem rosegar-nos les ungles entre la vida i la mort. No volem ser habitants d’una sala d’espera d’urgències eterna. Aiiii!!!!
El moment és imperiós, com l’alè d’una mort sobtada. El moment és com la nit i el dia. Un dia anirem a dormir sent catalans i ens despertarem espanyols. L’èxit, el triomf, la victòria és l’aigualiment. Aviat, aviat, aviat no hi haurà diferències. No hi haurà res. Res de res. Anivellament, aplanament, arrasament. El comunisme i el feixisme es donen la mà. Taula rasa. Catalunya ja no és. No és, no serà. No, no, no. Negació, desaparició, mutilació, aniquilació. Et diran no. No, i no. No. Ja no podré estimar-te zombi meu, ja no. Muas!
Voldran matar-te de nou. Ara diuen: “¿Pero qué les pasa a los catalanes ahora? ¿Porqué se enfadan? És la demagògia vaselina. La nova forma de manipulació genocida.
Vigilem, perquè aquesta és l’actual consigna. Que què ens passa ara? Ara no ens passa res... fa 300 anys que ens passa. Vull dir que.. no se n’havia adonat que sóc català? Potser s’havia pensat que sóc un mandril? Ara. Ara? Ara no és res. Ara i adés. Sempre ens ha passat. Sempre passa. No estem molestos per una baralla de cap de setmana. El nostre cap de setmana no ha acabat mai. Diuen, repeteixen, no pararan de xisclar: ara, ara, ara. Ara és una mentida. No hi ha un ara sense un adés.
Ara és l’hora que els zombies de tots els cementiris de Catalunya surtin. Caminin. En la mateixa direcció. Si la vida és mort. Trobem-nos a la cruïlla. Catalunya s’està reconeixent. Per primer cop, des de fa molts anys. El país surt del nínxol. Milers de zombies per tot el territori. Els veig aquí i allà: “Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. / I quan vinga aquella hora de temença / en què s'acluquin aquests ulls humans, / obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans /per contemplar la vostra faç immensa. / Sia'm la mort una major naixença”. SÍ, terrenal.
Article publicat al Singular Digital
Francesc Canosa Farran
Dràcula; King Kong; L’home llop (i el sargantana, l’escarola, o l’amoníac); Frankenstein (i la seva nòvia i sa cunyada i sa tia política), La mòmia (amb embenat públic, o privat, o concertat, o concentrat); Godzila; el Fantasma de l’Òpera (i el de la discoteca, i el de la pinacoteca), Fu manxú; Fantomas; el cervatell de dos caps tòxics i orelles metralleta; la rata amb cua de serra elèctrica i bigotis d’alt voltatge... Siguem sincers, honestos, diem la veritat: Ja no ens queden monstres, bèsties malèfiques. Tots han mort. Tots? Tots no! Ens queda... el zombi.
El català és un zombi. L’únic bitxo diabòlic, el pebrot coent, que és manté en peus. Ahhhh!!! Quina por mare! Mira-te’l. Camina entre la mort i la vida. Mort vivent li diuen al passar. Un mort que reneix, que ve del més enllà, però que mai ha marxat. Zombi. Aixeca els braços. Camina. Absent, encantat, automàtic. On vas Zombi meu? De passeig? A xarrupar un gelat? “A votar, caratxos!” Perdoni, vostè. Crec que li he xafat la tomba.
Catalunya s’aixeca del forat. Catalunya ressuscita. Catalunya camina. Potser grogui, potser marejada per un inacabable viatge infantil. Potser narcotitzada per un segrestador mal afaitat, malgirbat. Potser auto perforada per una broca que forada l’orgull, l’auto estima, la confiança, la identitat. El país que viu amagat sota la taula comença a picar. Hi ha vida a sota. Hi ets tu i tu, i tu. I també, tu, clar que sí. Hi som tots. Hi hem estat sempre. Sempre! Però ara sortim. Ara ens veiem les cares, ens coneixem, ens toquem. Estàvem a la tomba i ara esgarrapem l’aire. Venim de la terra i anem a la terra.
El zombi surt a votar perquè vol viure. Vol enterrar la mort. Vol dir adéu a un país endolat i d’olor d’alls. El zombi es muda, s’endiumenja, es perfuma. El zombi diu SÍ a les consultes per la independència. El zombi vol “fer de Catalunya un poble normal”. Com ho va escriure el 1930 l’historiador Ferran Soldevila. Volem ser normals. No volem rosegar-nos les ungles entre la vida i la mort. No volem ser habitants d’una sala d’espera d’urgències eterna. Aiiii!!!!
El moment és imperiós, com l’alè d’una mort sobtada. El moment és com la nit i el dia. Un dia anirem a dormir sent catalans i ens despertarem espanyols. L’èxit, el triomf, la victòria és l’aigualiment. Aviat, aviat, aviat no hi haurà diferències. No hi haurà res. Res de res. Anivellament, aplanament, arrasament. El comunisme i el feixisme es donen la mà. Taula rasa. Catalunya ja no és. No és, no serà. No, no, no. Negació, desaparició, mutilació, aniquilació. Et diran no. No, i no. No. Ja no podré estimar-te zombi meu, ja no. Muas!
Voldran matar-te de nou. Ara diuen: “¿Pero qué les pasa a los catalanes ahora? ¿Porqué se enfadan? És la demagògia vaselina. La nova forma de manipulació genocida.
Vigilem, perquè aquesta és l’actual consigna. Que què ens passa ara? Ara no ens passa res... fa 300 anys que ens passa. Vull dir que.. no se n’havia adonat que sóc català? Potser s’havia pensat que sóc un mandril? Ara. Ara? Ara no és res. Ara i adés. Sempre ens ha passat. Sempre passa. No estem molestos per una baralla de cap de setmana. El nostre cap de setmana no ha acabat mai. Diuen, repeteixen, no pararan de xisclar: ara, ara, ara. Ara és una mentida. No hi ha un ara sense un adés.
Ara és l’hora que els zombies de tots els cementiris de Catalunya surtin. Caminin. En la mateixa direcció. Si la vida és mort. Trobem-nos a la cruïlla. Catalunya s’està reconeixent. Per primer cop, des de fa molts anys. El país surt del nínxol. Milers de zombies per tot el territori. Els veig aquí i allà: “Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. / I quan vinga aquella hora de temença / en què s'acluquin aquests ulls humans, / obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans /per contemplar la vostra faç immensa. / Sia'm la mort una major naixença”. SÍ, terrenal.
diumenge, 6 de desembre del 2009
SI EL FUTUR ÉS EL CAS CENTELLES QUE NOSTRE SENYOR ENS AGAFI CONFESSATS
EL CAS CENTELLES QUE NOSTRE SENYOR ENS AGAFI CONFESSATS
Francesc Canosa Farran
No és cap secret que de gran m’agradaria ser pitonisso. Però... veig que el diccionari no accepta el masculí, per tant em tocarà ser pitonissa. La indústria del canvi de sexe té molt futur, de fet té tant futur com el futur mateix. Així, està preparat l’amic lector per encarar el demà? No s’ho ha plantejat mai? Doncs, tranquils mandrils, perquè com diu el lema de l’Associació de Viatgers en Trastorns Impúblics “no hem de perdre la paciència perquè ja ens la faran perdre”. Masteguem un sarpat d’ansiolítics i mirem la bola de cristall.
Frego, frego, frego... passo el motxo i s’apareix, s’apareix... el cas Centelles. Agustí Centelles. Pioner del fotoperiodisme modern. Guerra Civil... El cas d’un dels fotògrafs més valuosos de Catalunya i del món (Sí!!! Del món). Doncs ara el cas és que les seves fotos se’n van... cap a Salamanca. Coneixem la instantània. Els fills de Centelles han decidit vendre l’arxiu del pare al Ministeri de Cultura espanyol i la Generalitat i Catalunya s’han quedat amb cara de coitus interruptus. Al tanto, al tanto amb l’affaire Centelles. Ho diré a la lleidatana: poca broma, poma. El cas Centelles demostra que som una poma podrida, plena de cucs. Som un país malalt. Què em passa doctor?
Obri la boca i tregui la llengua. Escric tot això després de parlar amb diverses persones, de llegir, d’observar, de pensar. El més senzill és que hi hagués un culpable, però no hi és. Tots ho són. Això no vol dir què.... Anem a pams. A pams de maneta d’infant traumat, amb dits nerviosos i cara tremolosa. No és estrany.
Catalunya és un país que fomenta, públicament, el desig de suïcidi col•lectiu. Aquest país no s’ha preocupat, i no es preocupa, del seu passat. L’escup i l’ignora: el tàndem és pura cicuta. El desconeixement, la usurpació, l’abandonament, el menyspreu cap a la nostra història és per denunciar (des de fora i des de dins). Algun dia s’haurà de fer amb pèls i senyals. Estem a uns nivells de talp daltònic i sense claus de casa. No cal riure: el nostre futur com a país depèn de la gestió del nostre ahir. Sense conèixer el passat no tindrem res. Sense assumir, (re)conèixer, admetre el passat no hi haurà llibertat. Fi. RIP.
Preguem. És possible que la Generalitat no hagi sabut, històricament, valorar prou el llegat Centelles... però, paradoxalment, ara que tenim un Conseller de Cultura que coneix la vàlua del fotoperiodista –i ho sé del cert- i posava en marxa el reconeixement li ha esclatat el meló als morros. És injust, el Conseller Tresserras no s’ho mereix, però la bomba ha petat. Som un país on les paradoxes són la nostra pitjor collita. És molt cruel. Per tant, comencem amb un doble mea culpa elevat al cub. Ja cal que pleguem la roba estesa, perquè ve pluja. El cas Centelles només és la punta de l’iceberg. Hi ha molts Centelles. Hi ha molt per robar i manipular.
Ara, treguis la camisa, estimat pacient. La família. Què dir? Podem entendre-la i no podem entendre-la. Podem comprendre que hagi estat fent nyic-nyic perquè el seu pare tingués un reconeixement públic, social. I en aquest sentit li toca a les nostres institucions públiques fer-ho. En altres àmbits (penso en les Universitat i estudis acadèmics) ha tingut consideració i estudi l’obra d’en Centelles. És així. Segurament falta, però hi és. Estic d’acord, ha faltat socialitzar Centelles, fer-lo arribar a tothom, convertir-lo en un punt de referència. Sens dubte... aquest és el nostre mal com a país. No sabem comunicar el nostre passat i la nostra gent. No sabem explicar què hem fet i qui som. No sabem ser majoria. No sabem ser visibles. No sabem existir.
Ara bé, ara bé... No opinaré jo. Vés, bada. Aquest 2009 s’ha publicat el diari inèdit del fotògraf que va escriure al camp de concentració de Bram. Pàgina, 15. 20 d’abril de 1939: “Al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”... Som-hi:
“Abans de tot, fill meu, tinc necessitat de dir-te per què aquesta relació del que ha estat la meva vida, el que és, i el que sia, si visc, i que procuraré continuar plasmant en aquest paper, la faig en català.....Penso –si la sort i les possibilitats m’ho permeten- anar-me’n a l’Amèrica. A quin lloc? No ho sé pas. Mèxic? Xile? Colòmbia? Donaré temps al temps i aquest contestarà? Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.
Ja està tot dit. Amb això ja n’hi ha prou... perquè les fotos no vagin a Salamanca ni a Villanueva del Trabuco.
I ara baixis els pantalons. El Ministeri de Incultura. Mentre hi ha catalans consumint palades de tranquil•litzants, tremolosos per si un dia els tancs tornaran a entrar per la Diagonal, arriba una dona amb un maletí i ens fot un arxiu. Al lloro! Avui el tema no va de tancs... va de maletins, va de papers, va de informació. Pot fer més mal una furgoneta de transport que un tanc. Precaució, amic conductor. Estem en una cruïlla perillosa, perillosa. Molt, remolt, trimolt perillosa: Espanya vol controlar i comprar el passat. Si ho fa no tindrem cap futur. Mira el cel, mira l’horitzó. Bromes, però de les altres.
Sens moren. No és cap broma. Els testimonis directes de la Guerra se’ns moren. Tothom se’ns està morint. Sí, se’ns moren i toquem el flabiol esquerdat de canyissar. Aviat tocarà explicar, de nou, la Guerra Civil, el franquisme... sense veus en primera persona. Qui ho explicarà? Com s’explicarà? Si fins ara s’ha explicat malament (per què diuen que Centelles és el “Robert Capa català”? Perquè, que jo sàpiga d’en Robert Capa, no diuen pas que sigui “el Centelles nord-americà”. Som burros, orelluts, cornuts i tot el que acabi en –ut. Exemple car de que ens expliquen els demés), parcialment, tramposament, mentiderament.... Imaginem-nos ara. Algú creu que és lo mateix veure i explicar Agustí Centelles des de Salamanca que des de Barcelona? Sisplau!!!! Si no ens expliquem, ens explicaran. Ho han fet, ho faran: i serà la seva victòria. Mirem les dates: 1939-2009. Fidelitat als morts: perquè l’eternitat està en vida. I si no és així... si el futur és el cas Centelles que nostre senyor ens agafi confessats. Amén.
Del Diari d’Agustí Centelles, 19 d’octubre de 1939.
“Avui he tingut un gran dia d’enyorament dels meus, sobretot del meu fillet. Unes quantes vegades, en mirar altres infants, les llàgrimes han estat a punt de sortir-me pels ulls. Gairebé he passat tot el dia sospirant fortament. La feina de la tarda m’ha distret una mica. Quines ganes tinc d’abraçar-vos, estimats meus! Si sabés descriure tot el que sento vers vosaltres!”
Francesc Canosa Farran
No és cap secret que de gran m’agradaria ser pitonisso. Però... veig que el diccionari no accepta el masculí, per tant em tocarà ser pitonissa. La indústria del canvi de sexe té molt futur, de fet té tant futur com el futur mateix. Així, està preparat l’amic lector per encarar el demà? No s’ho ha plantejat mai? Doncs, tranquils mandrils, perquè com diu el lema de l’Associació de Viatgers en Trastorns Impúblics “no hem de perdre la paciència perquè ja ens la faran perdre”. Masteguem un sarpat d’ansiolítics i mirem la bola de cristall.
Frego, frego, frego... passo el motxo i s’apareix, s’apareix... el cas Centelles. Agustí Centelles. Pioner del fotoperiodisme modern. Guerra Civil... El cas d’un dels fotògrafs més valuosos de Catalunya i del món (Sí!!! Del món). Doncs ara el cas és que les seves fotos se’n van... cap a Salamanca. Coneixem la instantània. Els fills de Centelles han decidit vendre l’arxiu del pare al Ministeri de Cultura espanyol i la Generalitat i Catalunya s’han quedat amb cara de coitus interruptus. Al tanto, al tanto amb l’affaire Centelles. Ho diré a la lleidatana: poca broma, poma. El cas Centelles demostra que som una poma podrida, plena de cucs. Som un país malalt. Què em passa doctor?
Obri la boca i tregui la llengua. Escric tot això després de parlar amb diverses persones, de llegir, d’observar, de pensar. El més senzill és que hi hagués un culpable, però no hi és. Tots ho són. Això no vol dir què.... Anem a pams. A pams de maneta d’infant traumat, amb dits nerviosos i cara tremolosa. No és estrany.
Catalunya és un país que fomenta, públicament, el desig de suïcidi col•lectiu. Aquest país no s’ha preocupat, i no es preocupa, del seu passat. L’escup i l’ignora: el tàndem és pura cicuta. El desconeixement, la usurpació, l’abandonament, el menyspreu cap a la nostra història és per denunciar (des de fora i des de dins). Algun dia s’haurà de fer amb pèls i senyals. Estem a uns nivells de talp daltònic i sense claus de casa. No cal riure: el nostre futur com a país depèn de la gestió del nostre ahir. Sense conèixer el passat no tindrem res. Sense assumir, (re)conèixer, admetre el passat no hi haurà llibertat. Fi. RIP.
Preguem. És possible que la Generalitat no hagi sabut, històricament, valorar prou el llegat Centelles... però, paradoxalment, ara que tenim un Conseller de Cultura que coneix la vàlua del fotoperiodista –i ho sé del cert- i posava en marxa el reconeixement li ha esclatat el meló als morros. És injust, el Conseller Tresserras no s’ho mereix, però la bomba ha petat. Som un país on les paradoxes són la nostra pitjor collita. És molt cruel. Per tant, comencem amb un doble mea culpa elevat al cub. Ja cal que pleguem la roba estesa, perquè ve pluja. El cas Centelles només és la punta de l’iceberg. Hi ha molts Centelles. Hi ha molt per robar i manipular.
Ara, treguis la camisa, estimat pacient. La família. Què dir? Podem entendre-la i no podem entendre-la. Podem comprendre que hagi estat fent nyic-nyic perquè el seu pare tingués un reconeixement públic, social. I en aquest sentit li toca a les nostres institucions públiques fer-ho. En altres àmbits (penso en les Universitat i estudis acadèmics) ha tingut consideració i estudi l’obra d’en Centelles. És així. Segurament falta, però hi és. Estic d’acord, ha faltat socialitzar Centelles, fer-lo arribar a tothom, convertir-lo en un punt de referència. Sens dubte... aquest és el nostre mal com a país. No sabem comunicar el nostre passat i la nostra gent. No sabem explicar què hem fet i qui som. No sabem ser majoria. No sabem ser visibles. No sabem existir.
Ara bé, ara bé... No opinaré jo. Vés, bada. Aquest 2009 s’ha publicat el diari inèdit del fotògraf que va escriure al camp de concentració de Bram. Pàgina, 15. 20 d’abril de 1939: “Al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”... Som-hi:
“Abans de tot, fill meu, tinc necessitat de dir-te per què aquesta relació del que ha estat la meva vida, el que és, i el que sia, si visc, i que procuraré continuar plasmant en aquest paper, la faig en català.....Penso –si la sort i les possibilitats m’ho permeten- anar-me’n a l’Amèrica. A quin lloc? No ho sé pas. Mèxic? Xile? Colòmbia? Donaré temps al temps i aquest contestarà? Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.
Ja està tot dit. Amb això ja n’hi ha prou... perquè les fotos no vagin a Salamanca ni a Villanueva del Trabuco.
I ara baixis els pantalons. El Ministeri de Incultura. Mentre hi ha catalans consumint palades de tranquil•litzants, tremolosos per si un dia els tancs tornaran a entrar per la Diagonal, arriba una dona amb un maletí i ens fot un arxiu. Al lloro! Avui el tema no va de tancs... va de maletins, va de papers, va de informació. Pot fer més mal una furgoneta de transport que un tanc. Precaució, amic conductor. Estem en una cruïlla perillosa, perillosa. Molt, remolt, trimolt perillosa: Espanya vol controlar i comprar el passat. Si ho fa no tindrem cap futur. Mira el cel, mira l’horitzó. Bromes, però de les altres.
Sens moren. No és cap broma. Els testimonis directes de la Guerra se’ns moren. Tothom se’ns està morint. Sí, se’ns moren i toquem el flabiol esquerdat de canyissar. Aviat tocarà explicar, de nou, la Guerra Civil, el franquisme... sense veus en primera persona. Qui ho explicarà? Com s’explicarà? Si fins ara s’ha explicat malament (per què diuen que Centelles és el “Robert Capa català”? Perquè, que jo sàpiga d’en Robert Capa, no diuen pas que sigui “el Centelles nord-americà”. Som burros, orelluts, cornuts i tot el que acabi en –ut. Exemple car de que ens expliquen els demés), parcialment, tramposament, mentiderament.... Imaginem-nos ara. Algú creu que és lo mateix veure i explicar Agustí Centelles des de Salamanca que des de Barcelona? Sisplau!!!! Si no ens expliquem, ens explicaran. Ho han fet, ho faran: i serà la seva victòria. Mirem les dates: 1939-2009. Fidelitat als morts: perquè l’eternitat està en vida. I si no és així... si el futur és el cas Centelles que nostre senyor ens agafi confessats. Amén.
Del Diari d’Agustí Centelles, 19 d’octubre de 1939.
“Avui he tingut un gran dia d’enyorament dels meus, sobretot del meu fillet. Unes quantes vegades, en mirar altres infants, les llàgrimes han estat a punt de sortir-me pels ulls. Gairebé he passat tot el dia sospirant fortament. La feina de la tarda m’ha distret una mica. Quines ganes tinc d’abraçar-vos, estimats meus! Si sabés descriure tot el que sento vers vosaltres!”
diumenge, 29 de novembre del 2009
ARA TOCA QUE PUJOL DIGUI IN-DE-PEN-DÈN-CI-A
Frances Canosa Farran
Article publicat a El Singular Digital
No sé, no sé. No sé si tot plegat està agafant un aire de Casablanca o de Casita blanca. No sé si som Humphrey Bogart endinyant-li a Ingrid Bergman el parisenc “El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem”. Oooo... gaudim d’orgasmes d’onanisme mut, de meublé atrapat pel franquisme. Som Hamlets de crema catalana més recremada, socarrada i escaldada que les motos de tots els hippies del món mundial ? Què hem de fer? Ser, o no ser. Mar? o Muntanya? Plastilina? o Fang?
“I ara què?” es pregunta el President Pujol al seu darrer editorial. Així, hem de parlar de “el fracàs de La pell de Brau”, o “el fracàs de Sepharad”, o potser “El fracàs de Catalunya”. “I ara què?”, diu Pujol. I rediu: ara toca resposta política. Molt bé. Compta’n dos i vaig de tresos. Jo també penso que la política és la nostra placenta. La nostra fecundació. El nen que bramarà vida. Política. Però quina? Vull dir que jo també em pregunto: i ara què? Sí? No?
Aclarim el meló nacional. Sento un senyoràs de la talla universal d’Antoni M. Badia i Margarit lletrejar: “in-de-pen-dèn-ci-a” i animant a desenes i desenes de persones a repetir amb ell la paraula màgica. Sí, “in-de-pen-dèn-ci-a”. I l’ex conseller Agustí Bassols i la llista és inacabable. I en els darrers temps apareixen per aquí, i per allà... Max Canher, Joan Vallvé, Jacint Ros Hombravella, Moisès Broggi. I Heribert Barrera... Si els nostres avis es declaren plenament, totalment, naturalment independentistes, què està passant? No vol dir res això? Per què Pujol no diu que la única resposta és política, sí, correcte, però és la independència? N’hi ha cap més?
No, no, no. No n’hi hagut, ni n’hi haurà mai cap més. L’estafa d’estofat tòxic és per començar a posar denúncies a Sanitat. Però com podem estar perdent un sol mil•lilitre de saliva sobre una andròmina espatllada, rància i encotillada com l’Estatut? L’Estatut és una rotonda que no té sortida. Mai l’ha tingut. Mai. Ho sabem. Ho oblidem? Ho volem oblidar?
El poeta Pere Quart (Joan Oliver) va cobrir com a periodista els debats de l’Estatut de 1932 a les Cors espanyoles. Allà estava. Veia, sentia, les manifestacions contra l’Estatut de la societat madrilenya. Ara poseu-li música de l’himne de Riego: “Cataluña es un trozo de España / aunque ingrata lo quiera negar / y por más que se empeñen algunos / ¡No se irá! ¡No sé irá! ¡No sé irá”. Això era la canción del verano de 1932. Sí, i dins de l’hemicle diputats-intel.lectuals de la ratlla de José Ortega y Gasset, “reduint el problema de Catalunya a les proporcions d’una anormalitat, esquerpa, d’un particularisme tancat inconciliable amb si mateix i amb els altres”. Intel•lectual, diuen. Com ara, com sempre. Tot igual. Si tot és sempre igual, què passa? Per què passa?
Si fins i tot hi ha socialistes com Ferran Mascarell, Josep Ramoneda i d’altres que ja comencen a menjar-se els pollastres assilvestrats de la pedagogia catalana. Com pots fer pedagogia amb uns paios que volen acabar amb tu? A veure. Si tens un lladre davant teu. Amb una navalla de pam i una xeringa punxada al nas. Què li diràs? “Miri, Sr. Lladre, això de voler agafar coses que no li pertanyen a vostè no és cívic, ni correcte”. Au, vés a pasturar. Prou de pedagogia de sopar de duro, prou d’ensenyances falses de: “El gat respecta i estima a la rata i a més li pagarà la jubilació i unes vacances a Cabo Ratón”. Mentida, mentida, mentida. Per què tanta mentida?
No a la pell de brau. No a Sepharad. No a una Catalunya tartamuda, confusa, estèril. Volem vida. Volem viure. Per què no ho fem? Ho sabem. Ho sabia bé Pere Quart (Joan Oliver) als any setanta, quan escrivia: “La Constitució / no em fa fred ni calor. / L’ha feta sense mi / un ardat grimpador / cobejós i mesquí / d’experts sense parió / en l’art de consentir....” Què escriuria avui el poeta?
Avui, el 2009. És clar. El sabadellenc, fa just ara quaranta anys, escriu el poema “Versos elementals als catalans de 1969”. Anem al final, resum de tot plegat: “Tot depèn, sapiguem-ho! / de la fe, de l’amor, / de les obres. / Tot depèn de nosaltres. / Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!” Ara els versos elementals pels catalans de 2009 continuen igual. Tot depèn de: els joves, com Antoni M. Badia i Margarit. Tot depèn de nosaltres. És la resposta, oi President?
Article publicat a El Singular Digital
No sé, no sé. No sé si tot plegat està agafant un aire de Casablanca o de Casita blanca. No sé si som Humphrey Bogart endinyant-li a Ingrid Bergman el parisenc “El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem”. Oooo... gaudim d’orgasmes d’onanisme mut, de meublé atrapat pel franquisme. Som Hamlets de crema catalana més recremada, socarrada i escaldada que les motos de tots els hippies del món mundial ? Què hem de fer? Ser, o no ser. Mar? o Muntanya? Plastilina? o Fang?
“I ara què?” es pregunta el President Pujol al seu darrer editorial. Així, hem de parlar de “el fracàs de La pell de Brau”, o “el fracàs de Sepharad”, o potser “El fracàs de Catalunya”. “I ara què?”, diu Pujol. I rediu: ara toca resposta política. Molt bé. Compta’n dos i vaig de tresos. Jo també penso que la política és la nostra placenta. La nostra fecundació. El nen que bramarà vida. Política. Però quina? Vull dir que jo també em pregunto: i ara què? Sí? No?
Aclarim el meló nacional. Sento un senyoràs de la talla universal d’Antoni M. Badia i Margarit lletrejar: “in-de-pen-dèn-ci-a” i animant a desenes i desenes de persones a repetir amb ell la paraula màgica. Sí, “in-de-pen-dèn-ci-a”. I l’ex conseller Agustí Bassols i la llista és inacabable. I en els darrers temps apareixen per aquí, i per allà... Max Canher, Joan Vallvé, Jacint Ros Hombravella, Moisès Broggi. I Heribert Barrera... Si els nostres avis es declaren plenament, totalment, naturalment independentistes, què està passant? No vol dir res això? Per què Pujol no diu que la única resposta és política, sí, correcte, però és la independència? N’hi ha cap més?
No, no, no. No n’hi hagut, ni n’hi haurà mai cap més. L’estafa d’estofat tòxic és per començar a posar denúncies a Sanitat. Però com podem estar perdent un sol mil•lilitre de saliva sobre una andròmina espatllada, rància i encotillada com l’Estatut? L’Estatut és una rotonda que no té sortida. Mai l’ha tingut. Mai. Ho sabem. Ho oblidem? Ho volem oblidar?
El poeta Pere Quart (Joan Oliver) va cobrir com a periodista els debats de l’Estatut de 1932 a les Cors espanyoles. Allà estava. Veia, sentia, les manifestacions contra l’Estatut de la societat madrilenya. Ara poseu-li música de l’himne de Riego: “Cataluña es un trozo de España / aunque ingrata lo quiera negar / y por más que se empeñen algunos / ¡No se irá! ¡No sé irá! ¡No sé irá”. Això era la canción del verano de 1932. Sí, i dins de l’hemicle diputats-intel.lectuals de la ratlla de José Ortega y Gasset, “reduint el problema de Catalunya a les proporcions d’una anormalitat, esquerpa, d’un particularisme tancat inconciliable amb si mateix i amb els altres”. Intel•lectual, diuen. Com ara, com sempre. Tot igual. Si tot és sempre igual, què passa? Per què passa?
Si fins i tot hi ha socialistes com Ferran Mascarell, Josep Ramoneda i d’altres que ja comencen a menjar-se els pollastres assilvestrats de la pedagogia catalana. Com pots fer pedagogia amb uns paios que volen acabar amb tu? A veure. Si tens un lladre davant teu. Amb una navalla de pam i una xeringa punxada al nas. Què li diràs? “Miri, Sr. Lladre, això de voler agafar coses que no li pertanyen a vostè no és cívic, ni correcte”. Au, vés a pasturar. Prou de pedagogia de sopar de duro, prou d’ensenyances falses de: “El gat respecta i estima a la rata i a més li pagarà la jubilació i unes vacances a Cabo Ratón”. Mentida, mentida, mentida. Per què tanta mentida?
No a la pell de brau. No a Sepharad. No a una Catalunya tartamuda, confusa, estèril. Volem vida. Volem viure. Per què no ho fem? Ho sabem. Ho sabia bé Pere Quart (Joan Oliver) als any setanta, quan escrivia: “La Constitució / no em fa fred ni calor. / L’ha feta sense mi / un ardat grimpador / cobejós i mesquí / d’experts sense parió / en l’art de consentir....” Què escriuria avui el poeta?
Avui, el 2009. És clar. El sabadellenc, fa just ara quaranta anys, escriu el poema “Versos elementals als catalans de 1969”. Anem al final, resum de tot plegat: “Tot depèn, sapiguem-ho! / de la fe, de l’amor, / de les obres. / Tot depèn de nosaltres. / Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!” Ara els versos elementals pels catalans de 2009 continuen igual. Tot depèn de: els joves, com Antoni M. Badia i Margarit. Tot depèn de nosaltres. És la resposta, oi President?
dimarts, 24 de novembre del 2009
Més República TV: presentacions i mitjans
Més. Aquest dijous 26 de novembre presentem República TV. La Catalunya de la primera televisió, a Barcelona, al Cafè Moka (La Rambla, 126). Per què? Senzill. On hi ha ara situada la cafeteria als anys 30 hi havia la seu de Ràdio Associació de Catalunya. Mireu la foto de sota. Des de aquí s'assajava amb la proto televisió catalana. M'acompanyaran a la presentació l'Albert Sáez, President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i Jordi Margarit, President del Consell Rector de RAC. La CCMA i RAC són els hereus d'aquell somni televisiu avui fet realitat.
Encara més. Després de Barcelona el divendres 18 de desembre anirem a presentar el llibre a Girona, a la Casa de la Cultura, a les 20:00. I a l'endemà, el dissabte 19, cap a casa, a Balaguer, al Consell Comarcal de la Noguera, a les 18:00.
I més de més. Mitjans. Aquests darrers dies República TV ha estat a Ràdio Arenys. La colla del programa Diplomàcia Rebel em van fer dissabte passat una entrevista, la podeu sentir a aquest enllaç.
L'escriptor Vicenç Pagès Jordà també ha parlat del llibre a la seva columna del setmanari Presència, a sota podeu llegir l'article. I sí, aviat, molt més.
Encara més. Després de Barcelona el divendres 18 de desembre anirem a presentar el llibre a Girona, a la Casa de la Cultura, a les 20:00. I a l'endemà, el dissabte 19, cap a casa, a Balaguer, al Consell Comarcal de la Noguera, a les 18:00.
I més de més. Mitjans. Aquests darrers dies República TV ha estat a Ràdio Arenys. La colla del programa Diplomàcia Rebel em van fer dissabte passat una entrevista, la podeu sentir a aquest enllaç.
L'escriptor Vicenç Pagès Jordà també ha parlat del llibre a la seva columna del setmanari Presència, a sota podeu llegir l'article. I sí, aviat, molt més.
dissabte, 21 de novembre del 2009
D’ESPERMATOZOUS I OVARIS VA LA COSA
D’ESPERMATOZOUS I OVARIS VA LA COSA
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
Espero per entrar al lavabo unisex. Arriba un paio gratant-se els baixos a mode acordiònic Parla en la llengua orificial de Catalunya: “Buf! Hay cola... Me estoy meando”. La vida davant d’una porta de wàter sempre agafa un so de confessionari. Ave Maria, fill meu. “Buf, me meo. ¿Lleva mucho rato dentro?” Vés, què vos què et digui. “Seguro que es una tia. Estas mean, se maquillan, se lo hacen todo aquí dentro”. Entenc, entenc. Paciència, fill meu. Mirem al cel.
Pam! S’obre la porta. Surt una senyoreta. Ens mira. La mirem. Ens emmirallem. El primer que veig, el primer que es veu: embarassada. Panxa d’aquelles que comencen a aixecar el dit del “sí”. Surt. I diu: “Perdón”. Res, filla meva. Em deixa pas. S’allunya. I darrere meu, l’acordionista genital es torna a rascar: “Buf, ya te digo, embarazada” Tanco i poso el forrellat de joguina.
Tinc nàusees. Vomito dades. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (feta conjuntament per la Secretaria de Política Lingüística i l’Idescat) del 2003 el 50,7% de les persones, amb un o dos pares de la resta d’Espanya, i nascuts a Catalunya parlen català als fills. Encara no tenim les xifres de 2008... però apunta que podrien pujar. Vaja, estem parlant dels fills de la immigració espanyola del cinquanta, seixanta, setanta. Així, la del lavabo li parlarà català al nen? I el flautista del pica i rasca? Certament cada dia sento més pares de 30 i 40 anys –amb accent xava- parlant català a les criatures. Fantàstic. Puc assegurar que fa un parell d’anys que m’hi fixo segons dades computades al meu Observatori de l’Oïda (ODO). Em trec l’orella al seu pas. Clap, clap.
Tots plegats alguna cosa hem degut/devem estar fent bé. Ara bé, ara bé. També és una realitat de piconadora d’autovia gratuïta espanyola que la quantitat de noies, de pares nascuts a Catalunya, i d’edat d’entre 30 i 40 anys sense cap fill és brutal. Reflexionem, reflexionem, ni que sigui amorrant-nos a una ampolla de lleixiu d’oferta. Així, a què espereu? A què vingui el del butà? Com és que les dones catalanes no tenen fills? Rumiem, rumiem. Ara si cal, enfonsem el cap a un pot de cola industrial de fusteria. Sí, perquè la cosa està entre espermatozous i ovaris. En res més. Si totes aquestes noies no tenen fills a qui li parlaran català?
Dones de Catalunya que heu de parlar català als vostres fills. Llegiu, sentiu, el que li va escriure l’escriptor Xavier Benguerel a la seva mare. 15 de desembre de 1940. Ell, molt i molt lluny: exiliat a Santiago de Xile.
“Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em deu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: “Oi, mare, que aviat serà Nadal? Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa, i tan acollidora! Però enguany, per a tu i per a mi no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria –i és inútil, ja ho sé- demanar-te que enguany paris la taula com si jo fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat ‘i una copa, i amb aquella dolça tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: “Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir..” I amb aquesta segura il•lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa...”.
Només és un fragment de la carta. Preciosa. Única. Sortosament, originalment, emocionalment recollida pel capità Quim Torra Acontravent al volum El Nadal que no vam tornar a casa. Una llàgrima. Un bocí, un tros, un xic, un bri, un gra, una gota, vaja la mica de no res que fa fecundar, que fa reproduir, que fa néixer. Com el Nadal, com el futur del país d’infant que tenim a tocar.
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
Espero per entrar al lavabo unisex. Arriba un paio gratant-se els baixos a mode acordiònic Parla en la llengua orificial de Catalunya: “Buf! Hay cola... Me estoy meando”. La vida davant d’una porta de wàter sempre agafa un so de confessionari. Ave Maria, fill meu. “Buf, me meo. ¿Lleva mucho rato dentro?” Vés, què vos què et digui. “Seguro que es una tia. Estas mean, se maquillan, se lo hacen todo aquí dentro”. Entenc, entenc. Paciència, fill meu. Mirem al cel.
Pam! S’obre la porta. Surt una senyoreta. Ens mira. La mirem. Ens emmirallem. El primer que veig, el primer que es veu: embarassada. Panxa d’aquelles que comencen a aixecar el dit del “sí”. Surt. I diu: “Perdón”. Res, filla meva. Em deixa pas. S’allunya. I darrere meu, l’acordionista genital es torna a rascar: “Buf, ya te digo, embarazada” Tanco i poso el forrellat de joguina.
Tinc nàusees. Vomito dades. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (feta conjuntament per la Secretaria de Política Lingüística i l’Idescat) del 2003 el 50,7% de les persones, amb un o dos pares de la resta d’Espanya, i nascuts a Catalunya parlen català als fills. Encara no tenim les xifres de 2008... però apunta que podrien pujar. Vaja, estem parlant dels fills de la immigració espanyola del cinquanta, seixanta, setanta. Així, la del lavabo li parlarà català al nen? I el flautista del pica i rasca? Certament cada dia sento més pares de 30 i 40 anys –amb accent xava- parlant català a les criatures. Fantàstic. Puc assegurar que fa un parell d’anys que m’hi fixo segons dades computades al meu Observatori de l’Oïda (ODO). Em trec l’orella al seu pas. Clap, clap.
Tots plegats alguna cosa hem degut/devem estar fent bé. Ara bé, ara bé. També és una realitat de piconadora d’autovia gratuïta espanyola que la quantitat de noies, de pares nascuts a Catalunya, i d’edat d’entre 30 i 40 anys sense cap fill és brutal. Reflexionem, reflexionem, ni que sigui amorrant-nos a una ampolla de lleixiu d’oferta. Així, a què espereu? A què vingui el del butà? Com és que les dones catalanes no tenen fills? Rumiem, rumiem. Ara si cal, enfonsem el cap a un pot de cola industrial de fusteria. Sí, perquè la cosa està entre espermatozous i ovaris. En res més. Si totes aquestes noies no tenen fills a qui li parlaran català?
Dones de Catalunya que heu de parlar català als vostres fills. Llegiu, sentiu, el que li va escriure l’escriptor Xavier Benguerel a la seva mare. 15 de desembre de 1940. Ell, molt i molt lluny: exiliat a Santiago de Xile.
“Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em deu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: “Oi, mare, que aviat serà Nadal? Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa, i tan acollidora! Però enguany, per a tu i per a mi no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria –i és inútil, ja ho sé- demanar-te que enguany paris la taula com si jo fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat ‘i una copa, i amb aquella dolça tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: “Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir..” I amb aquesta segura il•lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa...”.
Només és un fragment de la carta. Preciosa. Única. Sortosament, originalment, emocionalment recollida pel capità Quim Torra Acontravent al volum El Nadal que no vam tornar a casa. Una llàgrima. Un bocí, un tros, un xic, un bri, un gra, una gota, vaja la mica de no res que fa fecundar, que fa reproduir, que fa néixer. Com el Nadal, com el futur del país d’infant que tenim a tocar.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Més ressons de República TV: Kapuscinski de veí i viatges per la xarxa
No me'n vaig poder estar. Passejava divendres per l'FNAC de l'Illa Diagonal i allà estava ell. Ben dret, ferm, i al costat de Kapuscinski. Un bon veí. I per cert, només quedaven dos exemplars del meu llibre. Diuen que, de moment, s'està venent bé, esperem que passi a rebé.
Hi ha persones molt amables. L'editor i amic Quim Torra em va brindar un article, República Canosa, que gairebé no em deixa sortir al carrer per la vergonya que sempre passo al sentir parlar de mi. Gràcies, Quim, però, com sempre dic, el veritable mèrit és seu. Tirar endavant una editorial com Acontravent i, precisament, acontravent, sí que és heroic. Ningú pot perdre's el que està editant. I ja ho he dit diverses vegades públicament: està fent el que ningú ha estat fent durant aquests darrers 30 anys.
Canviem. La Fundació Catalanista i Demòcrata CATDEM també s'ha fet eco de República TV, així com, des de fa dies, la Fundació Irla, que ja ens va acollir en la primera presentació del llibre durant les Jornades de la Premsa d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Recanviem. Aquests primers dies de sortida de llibre al mercat també segueixo amb interès, personal i professional, els viatges que fan les informacions sobre el llibre a la xarxa. Així, els rebots són diversos, múltiples i curiosos. En destaca alguns. Per exemple als Fòrums de Racó Català; o bé la pàgina de Normalització lingüística d'Alcúdia. Continuarem informant.
Hi ha persones molt amables. L'editor i amic Quim Torra em va brindar un article, República Canosa, que gairebé no em deixa sortir al carrer per la vergonya que sempre passo al sentir parlar de mi. Gràcies, Quim, però, com sempre dic, el veritable mèrit és seu. Tirar endavant una editorial com Acontravent i, precisament, acontravent, sí que és heroic. Ningú pot perdre's el que està editant. I ja ho he dit diverses vegades públicament: està fent el que ningú ha estat fent durant aquests darrers 30 anys.
Canviem. La Fundació Catalanista i Demòcrata CATDEM també s'ha fet eco de República TV, així com, des de fa dies, la Fundació Irla, que ja ens va acollir en la primera presentació del llibre durant les Jornades de la Premsa d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Recanviem. Aquests primers dies de sortida de llibre al mercat també segueixo amb interès, personal i professional, els viatges que fan les informacions sobre el llibre a la xarxa. Així, els rebots són diversos, múltiples i curiosos. En destaca alguns. Per exemple als Fòrums de Racó Català; o bé la pàgina de Normalització lingüística d'Alcúdia. Continuarem informant.
dissabte, 14 de novembre del 2009
ELS DRETS LINGÜÍSTICS DEL CROISSANT I DEL CRUASÁN
ELS DRETS LINGÜÍSTICS DEL CROISSANT I DEL CRUASÁN
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
L’altre dia estava menjant un croissant amb una senyoreta. Sèiem en un d’aquests bancs de molles modernistes del Passeig de Gràcia (amb Provença). I vés, què vols fer en aquesta vida: mossegar, que hi ha molta gana al món. De sobte vam sentir un patapam pam pam. Una bona hòstia. Per terra rebotaven xiqueta, moto i asteroides de claus.
Força gent va córrer al socors. El croissant, la senyoreta i jo també. A veure. La noia estava bé, masegada, adolorida, però bé i també rebé. La vam dur al banc de molles i jo li vaig oferir una banyeta de croissant i una senyora aigua del Carme.
Al cap de no res va arribar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Pim, pam, pum, preguntes, tràmits, doncs això. I, mica en mica, la gernació és va anar allunyant. Curiós. Uns quants comentaven el mateix: “T’has fixat que cap dels dos guàrdies ha dit una sola paraula en català?”. Cert, cert. Allà vam fer pinya una vintena de persones. Totes, i la noia de l’hòstia, i fins i tot la seva moto i les claus, xerraven en català. Els dos funcionaris municipals de la capital catalana, doncs... por catalán no me viene nada.
Vaig seure amb una banyeta de croissant menys i amb la senyoreta que m’acompanyava esfumada com salfumant amb un estranger d’aquests que orgasmen davant la Pedrera. Sol. Bé... el croissant i jo. Ens miràvem. Ell mutilat, sense extremitats. A punt de ser devorat totalment per la meva boca. Me’l mirava i pensava si aquest croissant amputat no s’assemblava als catalans. Guaita. Dos policies catalans poden parlar en castellà, lliurement, però en canvi, aquesta setmana hem vist al Parlament de Catalunya com es converteix en un pollastre talla XL el fet que es demanin traductors per atendre a una delegació de Nicaragua. Vaja, que els que hem d’acabar mutilats som sempre nosaltres. Com que coneixem el castellà l’hem de parlar per damunt del nostre dret natural de parlar català. Curiós, oi amic croissant?
No s’ha volgut agafar mai per les banyes a la llengua. Molt bé. No s’amoïnin, aviat caldrà fer-ho. Aquesta serà un dels temes que plantejarà més problemes (ja hi són arreu) en un futur no molt llunyà. L’axioma de guillotina de revolució francesa és fàcil: si vostè coneix català i castellà davant d’una persona que parla castellà hem d’usar sempre el castellà. Zas! Clar, com l’àcid clorhídric. Curiosa neteja aquesta: uns sí i els altres no. Jo em salvo, tu et mors.
Sempre hem estat, sempre estem, entre la vida i la mort lingüística. El periodista Josep Maria Francès explicava l’agost de 1933 la història d’un cambrer català, d’un bar de Barcelona, que sempre atenia als clients en castellà. Tenia por que el fotrien fora si parlava català a algú que xerrés castellà. Francès rebla un argument etern: “Aquest assalariat, pel que es veu, no gosaria protestar si hom l’acomiadava per haver-se adreçat en català a un castellà. En canvi, si era per haver-se adreçat en castellà a un català, aleshores voldria “parlar-ne”. Tanmateix, moribunds.
Però els que no agonitzen ni farts de vi són els que es queixen... de que es parli català: PSC, PP i IC. Curiós. Han dit de tot: que si ens entenem amb una llengua oficial perquè usar-ne una altra, que si és una “incongruència”, que si pagar traductors en temps de crisi és malbaratar els diners... Curiós. Molts d’aquests polítics que els pica el cos com si tinguessin puces quan els catalans parlem naturalment en català han viscut i viuen gràcies al català. Sense català no estarien aquí. Pensem com croissant soliu.
Pensem en tots aquests ciudadanos del mundo que denuncien l’opressió que viu el castellà a Catalunya i ells copen les universitats, els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Diuen que són els perseguits. Rumiem. De la rapinya i l’amputació en diuen llibertat. Aviat ens donaran una llista setmanal perquè sapiguem quins dies i a quines hores podem parlar català. Després només les dies de festa i extremunció. Dietes i més dietes. Els morts de gana mai en tenen prou: no pararan fins que el cruasán es mengi el croissant.
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
L’altre dia estava menjant un croissant amb una senyoreta. Sèiem en un d’aquests bancs de molles modernistes del Passeig de Gràcia (amb Provença). I vés, què vols fer en aquesta vida: mossegar, que hi ha molta gana al món. De sobte vam sentir un patapam pam pam. Una bona hòstia. Per terra rebotaven xiqueta, moto i asteroides de claus.
Força gent va córrer al socors. El croissant, la senyoreta i jo també. A veure. La noia estava bé, masegada, adolorida, però bé i també rebé. La vam dur al banc de molles i jo li vaig oferir una banyeta de croissant i una senyora aigua del Carme.
Al cap de no res va arribar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Pim, pam, pum, preguntes, tràmits, doncs això. I, mica en mica, la gernació és va anar allunyant. Curiós. Uns quants comentaven el mateix: “T’has fixat que cap dels dos guàrdies ha dit una sola paraula en català?”. Cert, cert. Allà vam fer pinya una vintena de persones. Totes, i la noia de l’hòstia, i fins i tot la seva moto i les claus, xerraven en català. Els dos funcionaris municipals de la capital catalana, doncs... por catalán no me viene nada.
Vaig seure amb una banyeta de croissant menys i amb la senyoreta que m’acompanyava esfumada com salfumant amb un estranger d’aquests que orgasmen davant la Pedrera. Sol. Bé... el croissant i jo. Ens miràvem. Ell mutilat, sense extremitats. A punt de ser devorat totalment per la meva boca. Me’l mirava i pensava si aquest croissant amputat no s’assemblava als catalans. Guaita. Dos policies catalans poden parlar en castellà, lliurement, però en canvi, aquesta setmana hem vist al Parlament de Catalunya com es converteix en un pollastre talla XL el fet que es demanin traductors per atendre a una delegació de Nicaragua. Vaja, que els que hem d’acabar mutilats som sempre nosaltres. Com que coneixem el castellà l’hem de parlar per damunt del nostre dret natural de parlar català. Curiós, oi amic croissant?
No s’ha volgut agafar mai per les banyes a la llengua. Molt bé. No s’amoïnin, aviat caldrà fer-ho. Aquesta serà un dels temes que plantejarà més problemes (ja hi són arreu) en un futur no molt llunyà. L’axioma de guillotina de revolució francesa és fàcil: si vostè coneix català i castellà davant d’una persona que parla castellà hem d’usar sempre el castellà. Zas! Clar, com l’àcid clorhídric. Curiosa neteja aquesta: uns sí i els altres no. Jo em salvo, tu et mors.
Sempre hem estat, sempre estem, entre la vida i la mort lingüística. El periodista Josep Maria Francès explicava l’agost de 1933 la història d’un cambrer català, d’un bar de Barcelona, que sempre atenia als clients en castellà. Tenia por que el fotrien fora si parlava català a algú que xerrés castellà. Francès rebla un argument etern: “Aquest assalariat, pel que es veu, no gosaria protestar si hom l’acomiadava per haver-se adreçat en català a un castellà. En canvi, si era per haver-se adreçat en castellà a un català, aleshores voldria “parlar-ne”. Tanmateix, moribunds.
Però els que no agonitzen ni farts de vi són els que es queixen... de que es parli català: PSC, PP i IC. Curiós. Han dit de tot: que si ens entenem amb una llengua oficial perquè usar-ne una altra, que si és una “incongruència”, que si pagar traductors en temps de crisi és malbaratar els diners... Curiós. Molts d’aquests polítics que els pica el cos com si tinguessin puces quan els catalans parlem naturalment en català han viscut i viuen gràcies al català. Sense català no estarien aquí. Pensem com croissant soliu.
Pensem en tots aquests ciudadanos del mundo que denuncien l’opressió que viu el castellà a Catalunya i ells copen les universitats, els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Diuen que són els perseguits. Rumiem. De la rapinya i l’amputació en diuen llibertat. Aviat ens donaran una llista setmanal perquè sapiguem quins dies i a quines hores podem parlar català. Després només les dies de festa i extremunció. Dietes i més dietes. Els morts de gana mai en tenen prou: no pararan fins que el cruasán es mengi el croissant.
dissabte, 7 de novembre del 2009
De la escopeta a la escobilla nacional
Si algú vol veure-hi més clar en l'Espanya i la Cataluna del 2009 hauria de viatjar cap el 1978 i mirar-se La escopeta nacional. Aquesta gran pel.lícula del gran Luis García Berlanga mostra com a la Transició es disparava en el que avui és una diana rodona... per Espanya, és clar. Per això jo li dedico l'article del Singulñar Digital d'aquesta setmana.
LLIÇONS DE JAIME CANIVELL: DE LA ESCOPETA A LA ESCOBILLA NACIONAL
Sessió de cine fòrum amb el meu gat i els seus amics. Tornem a veure un dels èxits de la pansició espanyola: La escopeta nacional (collita de 1978 de les bodegues gran Berlanga). Xxsstttttt!!!!!!! Que comença! Apareix un senyor que es diu Jaime Canivell (José Sazatornil). L’home té una empresa de porters electrònics, i un gran neguit per millorar el negoci. Així és que paga de la seva butxaca una cacera a una finca mesetaria. Per què? Doncs vol pastar amb el bestiar de la villa y corte i amb el ministre del ram de l’endollisme perquè li faci una bona comanda dels seus aparells. Quin gran simbolisme l’interfonisme! Vaja, la comunicació Espanya-Catalunya: Correo comersial! que no te escucho! Que dises! Xxxxssssss!
Perdó, que a vegades m’esvaloto amb l’ànima de porter de bata blava que batega dins meu. El cas és que la festa assilvestrada és una mostra de l’Espanya de “charanga y pandereta”, de caspa a granel i oligofrènics a raig. Sonats i torrats. En aquesta acampada de ressacosos del franquisme de sol y sombra ningú fa ni cas a Canivell. Als seus calés, sí, perquè ho paguen tot: menjar, beure, sexe... I a sobre li volen muntar cada dècima de segon a la seva amant (Mònica Randall). Cornuts i a pagar licors i fluids. Bé, posem ja el The end.
Mentre un felí s’eixuga les llàgrimes, un altre ja dispara: on estan avui els Jaime Canivell?” Bona pregunta, Josep . Fixem-nos. Aquí tenim un exemplar de Canivell, com guineu dissecada a qualsevol llibreria de qualsevol llar catalana. Si examinem el Canivellisme presenta els següents trets: 1) Ho paga tot i més, sense voler fer-ho, a contracor, però ell paga que pagaràs. 2) Ningú li fa cas, ningú se’l pren seriosament, a ningú li interessa el que diu. Els Canivells són tractats com éssers invisibles. 3) El Canivellisme té la falsa il•lusió de voler, i poder, influir a Espanya. 4) Els Canivells, pagant, desitjant, furgant... sempre esperen, sempre esperen alguna cosa d’Espanya. Coses que no arriben, que no han arribat mai. Els Canivells potser l’empresa que haurien de muntar és d’Objectes Perduts.
A Canivell el mata aquesta escopeta nacional, per això és una bèstia dissecada, negoci de taxidermista, element decoratiu de llibreries de color tardor. Canivell, guineu estàtica i d’ulls fixos, vidriosos. Canivell pensava que el mercat era Espanya, que el negoci era pagar una fartanera a un ministre. Avui, si la guineu para l’orella sentirà com bona part de les nostres empreses exporten al món. Sento, em diuen, em corroboren xifres i xifres d’empreses capdavanteres, amb exportacions de setantes per cents. Fantàstic.
Una de les alegries d’aquests anys és veure com la butxaca s’implica. Perquè tot sempre comença gratant la butxaca. Els economistes, els empresaris, la gent que sap comptar el cèntim, la gent que sap calcular, quadrar, sap que ens convé: independència. Penso en tota la nostra colla d’economistes que han fet visible i real el debat del dèficit fiscal, en organitzacions com FemCat, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d’Estudis Sobiranistes, associacions com Sobirania i Justícia, etc. etc. Ja sé que me’n deixo. També en petits empresaris d’arreu del país, en tanta i tanta gent anònima, personal, que sap comptar, que sap diferenciar entre un bon i un mal negoci. Entre un + i un - . Per fi. A Catalunya els Canivells estan sortint de l’armari (i cada cop en sortiran més, segur), perquè tot català du un economista dins. Jo no sé sumar, ni multiplicar, ni res de res, però em surten els comptes i no dec ni un cèntim a ningú. Vaja, al pa, pa, i al vi, vi. Amb els calés no s’hi juga i no s’hi jugarà mai. És això, és això. El tret diferencial, el tret amb el que tirem la nostra escopeta nacional. Disparem i que no disparin per nosaltres, que no disparin altres. Només el que tira pot apuntar i tocar el blanc. El seu blanc.
De fet alguna diana devem tocar perquè estem passant de La escopeta nacional a La escobilla nacional. Llegeixo que Toni Soler i el seu equip faran un programa a A3 (La escobilla nacional), on parodiaran el món del cor. Està bé. Espanya està plena d’humoristes catalans. Està bé, està bé. Vol dir que ara els entretenim i mentrestant els negocis els fem al món. Ja només queda tirar de la cadena.
Sessió de cine fòrum amb el meu gat i els seus amics. Tornem a veure un dels èxits de la pansició espanyola: La escopeta nacional (collita de 1978 de les bodegues gran Berlanga). Xxsstttttt!!!!!!! Que comença! Apareix un senyor que es diu Jaime Canivell (José Sazatornil). L’home té una empresa de porters electrònics, i un gran neguit per millorar el negoci. Així és que paga de la seva butxaca una cacera a una finca mesetaria. Per què? Doncs vol pastar amb el bestiar de la villa y corte i amb el ministre del ram de l’endollisme perquè li faci una bona comanda dels seus aparells. Quin gran simbolisme l’interfonisme! Vaja, la comunicació Espanya-Catalunya: Correo comersial! que no te escucho! Que dises! Xxxxssssss!
Perdó, que a vegades m’esvaloto amb l’ànima de porter de bata blava que batega dins meu. El cas és que la festa assilvestrada és una mostra de l’Espanya de “charanga y pandereta”, de caspa a granel i oligofrènics a raig. Sonats i torrats. En aquesta acampada de ressacosos del franquisme de sol y sombra ningú fa ni cas a Canivell. Als seus calés, sí, perquè ho paguen tot: menjar, beure, sexe... I a sobre li volen muntar cada dècima de segon a la seva amant (Mònica Randall). Cornuts i a pagar licors i fluids. Bé, posem ja el The end.
Mentre un felí s’eixuga les llàgrimes, un altre ja dispara: on estan avui els Jaime Canivell?” Bona pregunta, Josep . Fixem-nos. Aquí tenim un exemplar de Canivell, com guineu dissecada a qualsevol llibreria de qualsevol llar catalana. Si examinem el Canivellisme presenta els següents trets: 1) Ho paga tot i més, sense voler fer-ho, a contracor, però ell paga que pagaràs. 2) Ningú li fa cas, ningú se’l pren seriosament, a ningú li interessa el que diu. Els Canivells són tractats com éssers invisibles. 3) El Canivellisme té la falsa il•lusió de voler, i poder, influir a Espanya. 4) Els Canivells, pagant, desitjant, furgant... sempre esperen, sempre esperen alguna cosa d’Espanya. Coses que no arriben, que no han arribat mai. Els Canivells potser l’empresa que haurien de muntar és d’Objectes Perduts.
A Canivell el mata aquesta escopeta nacional, per això és una bèstia dissecada, negoci de taxidermista, element decoratiu de llibreries de color tardor. Canivell, guineu estàtica i d’ulls fixos, vidriosos. Canivell pensava que el mercat era Espanya, que el negoci era pagar una fartanera a un ministre. Avui, si la guineu para l’orella sentirà com bona part de les nostres empreses exporten al món. Sento, em diuen, em corroboren xifres i xifres d’empreses capdavanteres, amb exportacions de setantes per cents. Fantàstic.
Una de les alegries d’aquests anys és veure com la butxaca s’implica. Perquè tot sempre comença gratant la butxaca. Els economistes, els empresaris, la gent que sap comptar el cèntim, la gent que sap calcular, quadrar, sap que ens convé: independència. Penso en tota la nostra colla d’economistes que han fet visible i real el debat del dèficit fiscal, en organitzacions com FemCat, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d’Estudis Sobiranistes, associacions com Sobirania i Justícia, etc. etc. Ja sé que me’n deixo. També en petits empresaris d’arreu del país, en tanta i tanta gent anònima, personal, que sap comptar, que sap diferenciar entre un bon i un mal negoci. Entre un + i un - . Per fi. A Catalunya els Canivells estan sortint de l’armari (i cada cop en sortiran més, segur), perquè tot català du un economista dins. Jo no sé sumar, ni multiplicar, ni res de res, però em surten els comptes i no dec ni un cèntim a ningú. Vaja, al pa, pa, i al vi, vi. Amb els calés no s’hi juga i no s’hi jugarà mai. És això, és això. El tret diferencial, el tret amb el que tirem la nostra escopeta nacional. Disparem i que no disparin per nosaltres, que no disparin altres. Només el que tira pot apuntar i tocar el blanc. El seu blanc.
De fet alguna diana devem tocar perquè estem passant de La escopeta nacional a La escobilla nacional. Llegeixo que Toni Soler i el seu equip faran un programa a A3 (La escobilla nacional), on parodiaran el món del cor. Està bé. Espanya està plena d’humoristes catalans. Està bé, està bé. Vol dir que ara els entretenim i mentrestant els negocis els fem al món. Ja només queda tirar de la cadena.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Més ressons de República TV
Novembrejant. Aquesta primera setmana de mes ja podeu trobar el meu llibre República TV. La Catalunya de la primera televisio a les llibreries. També anem preparant les properes presentacions i una de les principals serà a finals de novembre a Barcelona... El lloc? Sorprenent i desconegut per la relació que té amb el llibre. Avisarem. De moment ja tenim tancada la presentació del 18 de desembre a la Casa de la Cultura de Girona. I bé, continuem treballant en presentacions a la resta del país.
Si moveu la rateta una miqueta cap avall veureu que el llibre ha començat a sortir als mitjans i mica en mica n'anirà apareixent a més. I bé, aquests darrers dies se n'han fet ressó El Singular Digital i el bloc sobre mitjans de comunicació i cultura Pantalla Completa, així és que gràcies.
I de regal us adjunto la coberta estesa del llibre.... Podeu llegir el text de la contra i veure unes fotos molts i molt desconegudes. Sí! Francesc Macià mirant una dels aparells de la futura indústria televisiva catalana... el 1932. Mireu, mireu...
dissabte, 31 d’octubre del 2009
ELS FETS D’OCTUBRE: EL PONT ESPANYOL SOBRE EL RIU LLOBREGAT
El Pont espanyol sobre el riu Llobregat
Article publicat al Singular Digital
Francesc Canosa Farran
Dinem. La carta exclusivament en castellà, els cambrers també. M’agrada: no ens entenen ni els tovallons. Que no t’entenguin et facilita la vida. No has de parlar baixet. I el meu interlocutor la solta: “Les detencions de Garzón són un míssil contra el cor del PSC”. Vols dir, tros de carpaccio? Que sí, que sí. Va, que ja ens duen el primer plat. Efectivament, carpaccio. Carn ben viva, roja, rogent, ben tallada, ben parida.
No ho entenc això. Però qui vol filetejar el PSC? “Doncs... Zapatero”. Vols dir? Zapatero contra Montilla? D’aquesta manera? Ummm... Voldrà dinamitar el Pont sobre el riu del Baixismellobregatismevermellisme? Per què? “Per posar un dels seus no contaminat”. Dels seus no contaminats?... “Doncs Chacón, com a retorn de la filla pròdiga, després de fer la mili, Corbacho, quan es tregui la granota, o qualsevol pájaro de Madrid, Extremadura o Castella”. Com? “Doncs això... Un virrei escombriaire amb escombra model Pablo Iglesias resident a la planta de tractament de residus de Ferraz”. El Puente, el oso, el madroño, el Manzanares sobre el rio Llobregat. Uf, que el bacallà al rum-rum crema com un dimoni enforquillat.
I Garzón i la seva justícia d’ejaculació precoç? “Mira, mira, la pregunta és per qui treballa Garzón? Vull dir a qui beneficia aquesta acció, i ep, possiblement accions futures, de Garzón”? Doncs no sé. “Pregunta’t. Mira el què ha passat, el què està passant”. Han detingut uns del PSC, de CIU, també. Macedònia, però de trossos i gustos desiguals. Això ho han fet a Catalunya... “Sí, sí, ves tirant del fil...”. Em perdo. “Doncs et trobo... Fixa’t d’on arriba en tots els casos la solució als problemes? Espanya, Madrid, Estat, Poder Central .. Punt G, de garrotada, de garjola, de guardar, de gràcies, de glòria”. Vas bé, esparver. Vas bé. “No sé, si anem bé, però Espanya ens torna a salvar. Espanya fins i tot creu que el PSC és catalanista, i CiU el Front d’Alliberament Nacional. Va, fem postres. Maduixes empestades de conyac espanyol. Pensa que Josep Pla deia que el conyac espanyol probablement havia causat més morts que la Guerra Civil”.
Quin octubre! “Sí, quin octubre, això ja semblen els Fets d’Octubre de 1934”. Apa! No et passis! “Ho dic perquè al final sempre és Espanya qui posa ordre i controla el nostre corral i ens el deixa obert, aturat, congelat. Ho dic perquè el 1934 també es va començar a assecar l’oasi català. Mira que escrivia el periodista Manuel Brunet: “havia dit moltes vegades que Catalunya, amb el seu Estatut, hauria pogut ser un oasi... Jo conservo la fe en Catalunya, i encara que múltiples fets i indicis haguessin de conduir-me a una falta de fe, m’agafaria fins a darrera hora a aquesta esperança, o sigui en la fe en el país i en les possibilitats d’una autonomia…. i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podria assegurar, entre temporal i temporal, els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure”. Buf, ara ni pipes per rosegar tenim. Vols cafè?
“Sí, d’acord, només ens queden les pellofes, però jo també penso com aquell Antoni Rovira i Virgili d’octubre de 1934 que “la realitat de Catalunya no podrà suprimir-se mai”. Però mira al teu voltant: ningú t’entén! “Home, vés... no sé què dir-te... Mira el cambrer si m’entén quan li ensenyo el bitllet: ja li xiulen les orelles. Però nosaltres xiulem, xiulem sobre el Riu Kwai, perquè el país som nosaltres”.
Llegir l'article al Singular Digital:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/10/els_fets_d_rsquo_octubre_el_pont_espanyol_sobre_el_riu_llobregat_43658.php
Article publicat al Singular Digital
Francesc Canosa Farran
Dinem. La carta exclusivament en castellà, els cambrers també. M’agrada: no ens entenen ni els tovallons. Que no t’entenguin et facilita la vida. No has de parlar baixet. I el meu interlocutor la solta: “Les detencions de Garzón són un míssil contra el cor del PSC”. Vols dir, tros de carpaccio? Que sí, que sí. Va, que ja ens duen el primer plat. Efectivament, carpaccio. Carn ben viva, roja, rogent, ben tallada, ben parida.
No ho entenc això. Però qui vol filetejar el PSC? “Doncs... Zapatero”. Vols dir? Zapatero contra Montilla? D’aquesta manera? Ummm... Voldrà dinamitar el Pont sobre el riu del Baixismellobregatismevermellisme? Per què? “Per posar un dels seus no contaminat”. Dels seus no contaminats?... “Doncs Chacón, com a retorn de la filla pròdiga, després de fer la mili, Corbacho, quan es tregui la granota, o qualsevol pájaro de Madrid, Extremadura o Castella”. Com? “Doncs això... Un virrei escombriaire amb escombra model Pablo Iglesias resident a la planta de tractament de residus de Ferraz”. El Puente, el oso, el madroño, el Manzanares sobre el rio Llobregat. Uf, que el bacallà al rum-rum crema com un dimoni enforquillat.
I Garzón i la seva justícia d’ejaculació precoç? “Mira, mira, la pregunta és per qui treballa Garzón? Vull dir a qui beneficia aquesta acció, i ep, possiblement accions futures, de Garzón”? Doncs no sé. “Pregunta’t. Mira el què ha passat, el què està passant”. Han detingut uns del PSC, de CIU, també. Macedònia, però de trossos i gustos desiguals. Això ho han fet a Catalunya... “Sí, sí, ves tirant del fil...”. Em perdo. “Doncs et trobo... Fixa’t d’on arriba en tots els casos la solució als problemes? Espanya, Madrid, Estat, Poder Central .. Punt G, de garrotada, de garjola, de guardar, de gràcies, de glòria”. Vas bé, esparver. Vas bé. “No sé, si anem bé, però Espanya ens torna a salvar. Espanya fins i tot creu que el PSC és catalanista, i CiU el Front d’Alliberament Nacional. Va, fem postres. Maduixes empestades de conyac espanyol. Pensa que Josep Pla deia que el conyac espanyol probablement havia causat més morts que la Guerra Civil”.
Quin octubre! “Sí, quin octubre, això ja semblen els Fets d’Octubre de 1934”. Apa! No et passis! “Ho dic perquè al final sempre és Espanya qui posa ordre i controla el nostre corral i ens el deixa obert, aturat, congelat. Ho dic perquè el 1934 també es va començar a assecar l’oasi català. Mira que escrivia el periodista Manuel Brunet: “havia dit moltes vegades que Catalunya, amb el seu Estatut, hauria pogut ser un oasi... Jo conservo la fe en Catalunya, i encara que múltiples fets i indicis haguessin de conduir-me a una falta de fe, m’agafaria fins a darrera hora a aquesta esperança, o sigui en la fe en el país i en les possibilitats d’una autonomia…. i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podria assegurar, entre temporal i temporal, els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure”. Buf, ara ni pipes per rosegar tenim. Vols cafè?
“Sí, d’acord, només ens queden les pellofes, però jo també penso com aquell Antoni Rovira i Virgili d’octubre de 1934 que “la realitat de Catalunya no podrà suprimir-se mai”. Però mira al teu voltant: ningú t’entén! “Home, vés... no sé què dir-te... Mira el cambrer si m’entén quan li ensenyo el bitllet: ja li xiulen les orelles. Però nosaltres xiulem, xiulem sobre el Riu Kwai, perquè el país som nosaltres”.
Llegir l'article al Singular Digital:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/10/els_fets_d_rsquo_octubre_el_pont_espanyol_sobre_el_riu_llobregat_43658.php
dijous, 29 d’octubre del 2009
República TV. La Catalunya de la primera televisió
"Aquesta és una de les històries més desconegudes de Catalunya. Després d’anys d’investigació aquest llibre descobreix el projecte d’una televisió catalana durant la República. Però això és només l’inici. Polítics, empresaris, periodistes, escriptors...; Barcelona, Manlleu, Madrid, París; Berlín, Nova York... A peu, amb cotxe, amb avió... Un tràveling que atrapa tota una societat catalana que se n’adona que el món està canviant. L’era de la imatge ha començat. Tot es fa visible: somnis i malsons; exilis i retorns; promeses i oblits; negocis i ruïnes; batalles mediàtiques i guerres personals; Catalunya i Espanya. Aquesta és la història d’uns anys on la televisió és alguna cosa més que un nou mitjà de comunicació que ha de revolucionar el planeta. La televisió esdevé el símbol d’un país que vol veure-hi i ser vist"
A partir del 2 de novembre ja podeu trobar el llibre a les llibreries, però, de moment, ja n'han parlat l'AVUI; La Mañana i també la Fundació ESCACC. En continuarem parlant i parlant, però sobretot penseu que en aquest món l'invisible governa el visible. No teniu ganes de veure-ho?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
