GRANS CRIMS CATALANS. DE LA MATANÇA DEL PORC A LA MATANÇA DEL PAGÈS
Francesc Canosa Farran
Article publica a el Singular Digital
Hola, avui parlaré de porcs. Clar, qui no coneix un porc? Però... no sé si el lector es relaciona habitualment amb marrans. Veuran, el porc ha canviat molt. Molt de molt. No el coneix ni sa mare i això, ja em permetran, és una porqueria. Ja pots grunyir ja, però avui la Generalitat obliga que els porcs tinguin joguines perquè no s’estressin. Vas a una granja i allò sembla Porky’s. Només falten els gin-tonics. Déu meu! És millor tenir un prostíbul de caragols heterosexuals que una granja. Nyi-nyi (així parlen els porcs). Ara l’desadministració pública obliga a fer un curset per ensenyar a portar una granja de porcs. Per què? Molt senzill.
Veuran. Et donen el títol, que no t’ensenya res que no facis, i després vénen i et multen perquè igual no els hi has donat bistec amb patates a 27,5 graus i en plat de vidre transparent i coberts d’una ganiveteria suïssa els dijous i resulta que vas aprovar un examen on deia que els dijous els hi havies de donar als porcs bistec amb patates a 27,5 graus i coberts d’una ganiveteria suïssa. Paga i calla perquè d’això es tractava. Ho senten? Nyi-nyi, nyi-nyi... Estem davant d’una revolució porcina. El cop d’estat pot ser imminent. Si senten un esgüell a prop seu, ja cal que tremolin. Els porcs cada dia són més humans i els humans més porcs.
Que no, que no menteixo, que no sé dir mintides. Guaitin aquests dies de sang i fetge. Els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) han denunciat un llibre de text que es troba a bona part de les escoles catalanes i que s’empassen els nenets de 8 anys (ai, els nostres porcellets!) i que es veu que diu a una pagineta:
“Cada vegada més els animals es crien en granges de grans dimensions i no s’alimenten amb productes naturals, sinó amb preparats industrials que porten components químics: els pinsos. Aquest sistema produeix més carn per a consumir, però pot provocar problemes de salut tant per als animals com per a les persones”.
La cosa és tant grossa que d’un dia per un altre l’editorial i el sindicat han arribat a un acord perquè el proper curs es modifiqui aquesta ruqueria (o porcada) de l’alçada d’un campanar amb aspiracions mercurianes. Però veuen la maldat? Ui, ui, la carn és dolenta... menja ensaïmades industrials farcides de colònia caramel•litzada de la Índia super-txatxi-guai-molongui-delatongui, o herba respectuosa amb el nirvana del jardí respectuós amb el nirvana de l’adossada suburbana respectuosa amb el nirvana. Siguis vegetal metropolità fill meu....i també burro, però això ja t’ho trobaràs (i s’ho trobaran altres) perquè els teus pares respectuosos amb el nirvana no t’ho ensenyaran. Sí, ja han arribat i dominen el país. Com diu en Francesc-Marc Álvaro: Els integristes vegetarians del moviment d’alliberament animal, i jo afegeixo del mineral i del sidral. Les bledes assolellades, els enciams mega espirituals, les pastanagues o sea , l’escarola intel•lectual.... Tota la brutícia de Catalunya. Com li va dir el gran Francesc Pujols a un conegut que li va refusar la invitació a menjar conill perquè era vegetaria: “No s’amoïni, ja matarem un bròquil”. Doncs això... Llibertat Vegetals de Catalunya!!! Amnistia Herbívora!!! No a la matança d’espinacs!!!
Aquest article no és broma, poma. Al tanto, que va de canto! Durant segles la resta de Catalunya, comarques, els pobles han nodrit Barcelona (humanament, productivament, espiritualment..), ara Barcelona està destruint la resta de Catalunya. Tota la ruqueria vegetal ve dirigida des de Barcelona. Des de un concepte de Catalunya dictatorialment urbà. Metropolità i socialista, comunista, espanyol. Ho he dit moltes vegades i tothom ho pot veure: Catalunya és una rotonda. Tot Catalunya és un seguit de rotondes. Rotondes i vegetals (I molt i molt ciment, però li foten una fulla de llorer i diuen que és una amanida tonto biòtica). Tot va contra la vida, contra l’acció, contra el dinamisme. Contra la natura. Contra el sentit comú. La tomatera no es mou, el porc sí. Un és mut l’altre parla. Són dos actituds davant la vida. Són dos models de país.
Qui representa el territori? I com el representa? El PSC quan pensa en Catalunya pensa en la Diputació de Barcelona. S’estima més la Diputació que no pas la Generalitat. Per això vol una Catalunya metropolitana, vegetal, i rotondística. Els d’IC.... no arriben ni a vegetals. Ni plantant-los a la terra més assaonada llucaria res. Els que no han vist mai un enciam ens diuen com hem de plantar els enciams. Els que no han tocat mai la terra ens diuen com ha de ser la terra. Reflexionem un moment: Han amnistiat al porc i han matat al pagès. Aquesta és la brutal matança.
diumenge, 31 de gener del 2010
dimecres, 27 de gener del 2010
DE LA PELL DE BRAU A LA CIUTAT LLUNYANA
DE LA PELL DE BRAU A LA CIUTAT LLUNYANA
Francesc Canosa Farran
Article publicat a el Singular Digital
M’agrada tant el que m’ha escrit l’Anna que us ho regalo amb llacet d’aniversari infantil. Va, obrim-ho: “És estranya, oi? Vull dir aquesta sensació de quan més coneixes el teu país més t’hi reconeixes i més sents que d’alguna manera et defineix”. Clap, clap. Perdem la por. El brau és mort. Tots som Manelic, torero de toros, vull dir de carretó proveït de força elevadora. Amunt! Amunt!
Des de la copa on the rocks del presseguer, servidor, és més amic d’animals que de persones. Amb el toros tot i que no hem compartit massa pastissos de gerds garapinyats sempre hem tingut una relació respectuosa. Jo no li clavava res i ell no em fotia cornada. Però per què s’està morint el brau?
Buuuuuu, Buuuuuuu.... Mugeix la bèstia i un se la mira. Se la mira i no pot deixar de pensar com s’estan donant la mà la vida i la mort, el passat i el futur, la realitat i la ficció. En els temps en que el Parlament obre la porta a prohibir les curses de braus, un dels versos metafòrics més suats de les carreres dècades també s’està dessagnant a la infermeria de la plaça: la pell de brau.
El president Pujol (i d’altres) ja fa dies que va burxant: Sepharad ha fracassat. El cuiro de toro tapa a uns i constipa a d’altres. Abriga i desabriga. Els peus calents, el cap gelat. Aquesta península ibèrica poètica que canta (pel gran mèdium Espriu) a la reconciliació dels pobles és menys real que les plaques franquistes dels blocs de pisos de Catalunya avui. El brau ja no té ni espectadors, ni puros, ni pasdobles, ni res. El brau ja no està fora, a l’arena. El brau està dins, moribund a una llitera d’un dispensari de províncies subvencionades. Però fa Buuuuuuu.
“I ara què?” es pregunta la poesia i la prosa. La pell de brau ha fracassat perquè no podia ser d’una altra manera. Quan Espriu diu “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg..” el 1960 -com ara- no podem construir en tots els terrenys. No podem construir sense fonaments, fent pam i pipa a la natura, a la terra, al poble. El problema no és només la Guerra Civil, o quaranta anys de dictadura. El problema és que avui encara no es (re)coneix el que va passar realment ni s’han calibrat els danys que provoquen encara per Catalunya i els catalans (recorden la frase de l’Anna?). Com podem creure en La pell de brau si encara no hem visitat La Ciutat Llunyana. Hem de passar d’Espriu a Màrius Torres.
Espriu fracassa perquè ens hem saltat a Màrius Torres. A l’agost farà cent anys del naixement del poeta lleidatà. D’aquell cos vestit de tuberculosi que va morir al sanatori de Puig d’Olena el 1942. De l’amic al qual Joan Sales li escrivia Cartes a Màrius Torres i així li va explicar, i ens va explicar a tots, la veritat de la Guerra. Com podem construir autovies de diàleg gratuït, rotondes solidàries, cames ortopèdiques, o pròtesis de democràcia si ens hem saltat “el poeta de l’esperança”. Veiem, La pell de brau i no hem vist La ciutat llunyana: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir”. És 1939, quan ho escriu. Com hi pot haver diàleg si desconeixem la veritat? La terra, la terra no sabrà mai mentir.
Catalunya fracassa perquè s’ha saltat el país d’abans de la Guerra (i el del franquisme, i el d’avui, ens ho saltem tot). Ens hem saltat milers de persones, però, ai las, no ens hem saltat el toro. No li hem de dir res a Sepharad, no li hem de dir res al brau: que mori en pau. Que la seva pell abrigui a qui pugui abrigar, que les seves banyes enganxin a qui es vulgui enganxar. Saltem. Tot, tot, ens ho hem de dir a nosaltres mateixos, perquè no sabem, no volem saber que hi havia els fonaments, que existeix La Ciutat llunyana. La terra no sabrà mai mentir: “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze /que de torres altíssimes s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins”. Existeix l’esperança.
Francesc Canosa Farran
Article publicat a el Singular Digital
M’agrada tant el que m’ha escrit l’Anna que us ho regalo amb llacet d’aniversari infantil. Va, obrim-ho: “És estranya, oi? Vull dir aquesta sensació de quan més coneixes el teu país més t’hi reconeixes i més sents que d’alguna manera et defineix”. Clap, clap. Perdem la por. El brau és mort. Tots som Manelic, torero de toros, vull dir de carretó proveït de força elevadora. Amunt! Amunt!
Des de la copa on the rocks del presseguer, servidor, és més amic d’animals que de persones. Amb el toros tot i que no hem compartit massa pastissos de gerds garapinyats sempre hem tingut una relació respectuosa. Jo no li clavava res i ell no em fotia cornada. Però per què s’està morint el brau?
Buuuuuu, Buuuuuuu.... Mugeix la bèstia i un se la mira. Se la mira i no pot deixar de pensar com s’estan donant la mà la vida i la mort, el passat i el futur, la realitat i la ficció. En els temps en que el Parlament obre la porta a prohibir les curses de braus, un dels versos metafòrics més suats de les carreres dècades també s’està dessagnant a la infermeria de la plaça: la pell de brau.
El president Pujol (i d’altres) ja fa dies que va burxant: Sepharad ha fracassat. El cuiro de toro tapa a uns i constipa a d’altres. Abriga i desabriga. Els peus calents, el cap gelat. Aquesta península ibèrica poètica que canta (pel gran mèdium Espriu) a la reconciliació dels pobles és menys real que les plaques franquistes dels blocs de pisos de Catalunya avui. El brau ja no té ni espectadors, ni puros, ni pasdobles, ni res. El brau ja no està fora, a l’arena. El brau està dins, moribund a una llitera d’un dispensari de províncies subvencionades. Però fa Buuuuuuu.
“I ara què?” es pregunta la poesia i la prosa. La pell de brau ha fracassat perquè no podia ser d’una altra manera. Quan Espriu diu “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg..” el 1960 -com ara- no podem construir en tots els terrenys. No podem construir sense fonaments, fent pam i pipa a la natura, a la terra, al poble. El problema no és només la Guerra Civil, o quaranta anys de dictadura. El problema és que avui encara no es (re)coneix el que va passar realment ni s’han calibrat els danys que provoquen encara per Catalunya i els catalans (recorden la frase de l’Anna?). Com podem creure en La pell de brau si encara no hem visitat La Ciutat Llunyana. Hem de passar d’Espriu a Màrius Torres.
Espriu fracassa perquè ens hem saltat a Màrius Torres. A l’agost farà cent anys del naixement del poeta lleidatà. D’aquell cos vestit de tuberculosi que va morir al sanatori de Puig d’Olena el 1942. De l’amic al qual Joan Sales li escrivia Cartes a Màrius Torres i així li va explicar, i ens va explicar a tots, la veritat de la Guerra. Com podem construir autovies de diàleg gratuït, rotondes solidàries, cames ortopèdiques, o pròtesis de democràcia si ens hem saltat “el poeta de l’esperança”. Veiem, La pell de brau i no hem vist La ciutat llunyana: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir”. És 1939, quan ho escriu. Com hi pot haver diàleg si desconeixem la veritat? La terra, la terra no sabrà mai mentir.
Catalunya fracassa perquè s’ha saltat el país d’abans de la Guerra (i el del franquisme, i el d’avui, ens ho saltem tot). Ens hem saltat milers de persones, però, ai las, no ens hem saltat el toro. No li hem de dir res a Sepharad, no li hem de dir res al brau: que mori en pau. Que la seva pell abrigui a qui pugui abrigar, que les seves banyes enganxin a qui es vulgui enganxar. Saltem. Tot, tot, ens ho hem de dir a nosaltres mateixos, perquè no sabem, no volem saber que hi havia els fonaments, que existeix La Ciutat llunyana. La terra no sabrà mai mentir: “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze /que de torres altíssimes s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins”. Existeix l’esperança.
diumenge, 17 de gener del 2010
Primer és la independència o arreglar el vàter de casa?
Article publica a El Sinular Digital
Francesc Canos Farran
Aquesta és una d’aquelles històries. Comencen al carrer, a un bar, o al crostó d’un pa de pagès. Va aparèixer. Sobtadament, com les desgràcies i les alegries. Era rossa. Arrissada. Ulls de dac blau . Ni alta ni baixa. Somriu, i ja n’hi ha prou. Com una cantant pop dels vuitanta: la innocència vestida de sofisticació. Sí, era anglesa, of course. Gairebé com un miracle vam començar a parlar... Fins que em va dir que el seu avi havia vingut a Espanya, a fer la Revolució. Com?
Doncs això. L’avi de la xiqueta va ser un d’aquells joves comunistes, socialistes, anarquistes, lampistes... que van córrer cap aquí el 1936. No venien a fer la Guerra. Lo seu era fer la Revolució. Ai! M’alegra haver ensopegat amb tu pop-star de classe mitja. Perquè la història de l’avi anglès recorda un interrogant iniciat fa 74 anys i que dura fins avui: primer cal fer la Revolució i després la Guerra? O primer cal fer la Guerra i després la Revolució? Aquest va ser el debat letal i estúpid del bàndol republicà. Especialment a una Catalunya segrestada fins i tot per les puces jamaicanes.
Ara ens torna a picar i tornem a rascar-nos. La pregunta és una altra, però és la mateixa, perquè l’ordre de factors sí que pot alterar el producte: Primer cal la independència i després ja arreglarem el vàter de casa? O primer cal arreglar el vàter de casa i després la independència? Les dues preguntes són doblement tramposes, però també certes. Hi ha gent que creu que primer és solucionar –per exemple- la crisi i després ja parlarem de independència. Als Barri Sèsam d’Inicativa no fa massa que els hi vaig sentir dir. Em permet el lector fer una malèvola comparació?
Els d’IC de 1936, és a dir el PSUC, desitjaven com animals afamats que vinguessin aquests joves que farcien les Brigades Internacional. Per què? Doncs perquè era la manera de fer entrar el comunisme. No sé si ens entenem? Potser el bàndol republicà hagués guanyat la guerra... però igual ens haguessin tornat comunistes fins el 1989. Perquè... recordem, recordem, el que gent amb responsabilitats polítiques –de passat i de present- i amb formació oblida, o vol oblidar. Roig i negre. Uns i altres. I nosaltres, atrapats.
Després hi ha gent com tots aquests socialistes que juguen a sortir de l’armari de la senyoreta Pepis transvestida en catalanista de botox. Penso en aquests intel•lectuals socialistes que ara només parlen de nació, de construir la nació, del futur de la nació... De que treballem, etc. Ara baixem del cavall de cartró? És per dur-ho als jutjats, o a les quadres. Clar, treballem, per reparar tot el que el socialisme ha destruït vers Catalunya. Doncs, ja cal que s’arromanguin i baixin a la rasa. O no els toca? Perquè... Això sona a l’eterna canción del verano: Milagro! Ayer franquistas, hoy demócratas.
Tot es resumeix en que ara, i sempre, sempre, diuen que Catalunya ha d’esperar. Sempre el nostre rellotge o està parat, o avançat, o retardat. Som gent que no sabem mirar, ni dir, l’hora. De fet, ja ningú diu... quarts de set i tothom diu les set i mitja. I un quart i cinc de tres... ja et diuen que això deu ser aranès. Espanya sempre té urgència, com una ambulància demanant pas enmig de l’embús. Catalunya és un cotxe parat a la ronda de Dalt cada matí. I saben qui serà el nou rellotge espatllat que ens marcarà una nova hora errònia? La sentència sobre l’Estatut. Una altra pèrdua de temps.
Sí, aquesta és una d’aquelles històries. On una noia britànica només sap que el seu avi va venir a Espanya (oido cocina!) a fer la Revolució. I ella ara ve a fer la Revolució festiva. Mentre el món civilitzat va pujant els graons de la vida nosaltres encara ens preguntem què hem de fer. Què és primer, darling? I clar, hem de respondre i hem de respondre nosaltres.
Francesc Canos Farran
Aquesta és una d’aquelles històries. Comencen al carrer, a un bar, o al crostó d’un pa de pagès. Va aparèixer. Sobtadament, com les desgràcies i les alegries. Era rossa. Arrissada. Ulls de dac blau . Ni alta ni baixa. Somriu, i ja n’hi ha prou. Com una cantant pop dels vuitanta: la innocència vestida de sofisticació. Sí, era anglesa, of course. Gairebé com un miracle vam començar a parlar... Fins que em va dir que el seu avi havia vingut a Espanya, a fer la Revolució. Com?
Doncs això. L’avi de la xiqueta va ser un d’aquells joves comunistes, socialistes, anarquistes, lampistes... que van córrer cap aquí el 1936. No venien a fer la Guerra. Lo seu era fer la Revolució. Ai! M’alegra haver ensopegat amb tu pop-star de classe mitja. Perquè la història de l’avi anglès recorda un interrogant iniciat fa 74 anys i que dura fins avui: primer cal fer la Revolució i després la Guerra? O primer cal fer la Guerra i després la Revolució? Aquest va ser el debat letal i estúpid del bàndol republicà. Especialment a una Catalunya segrestada fins i tot per les puces jamaicanes.
Ara ens torna a picar i tornem a rascar-nos. La pregunta és una altra, però és la mateixa, perquè l’ordre de factors sí que pot alterar el producte: Primer cal la independència i després ja arreglarem el vàter de casa? O primer cal arreglar el vàter de casa i després la independència? Les dues preguntes són doblement tramposes, però també certes. Hi ha gent que creu que primer és solucionar –per exemple- la crisi i després ja parlarem de independència. Als Barri Sèsam d’Inicativa no fa massa que els hi vaig sentir dir. Em permet el lector fer una malèvola comparació?
Els d’IC de 1936, és a dir el PSUC, desitjaven com animals afamats que vinguessin aquests joves que farcien les Brigades Internacional. Per què? Doncs perquè era la manera de fer entrar el comunisme. No sé si ens entenem? Potser el bàndol republicà hagués guanyat la guerra... però igual ens haguessin tornat comunistes fins el 1989. Perquè... recordem, recordem, el que gent amb responsabilitats polítiques –de passat i de present- i amb formació oblida, o vol oblidar. Roig i negre. Uns i altres. I nosaltres, atrapats.
Després hi ha gent com tots aquests socialistes que juguen a sortir de l’armari de la senyoreta Pepis transvestida en catalanista de botox. Penso en aquests intel•lectuals socialistes que ara només parlen de nació, de construir la nació, del futur de la nació... De que treballem, etc. Ara baixem del cavall de cartró? És per dur-ho als jutjats, o a les quadres. Clar, treballem, per reparar tot el que el socialisme ha destruït vers Catalunya. Doncs, ja cal que s’arromanguin i baixin a la rasa. O no els toca? Perquè... Això sona a l’eterna canción del verano: Milagro! Ayer franquistas, hoy demócratas.
Tot es resumeix en que ara, i sempre, sempre, diuen que Catalunya ha d’esperar. Sempre el nostre rellotge o està parat, o avançat, o retardat. Som gent que no sabem mirar, ni dir, l’hora. De fet, ja ningú diu... quarts de set i tothom diu les set i mitja. I un quart i cinc de tres... ja et diuen que això deu ser aranès. Espanya sempre té urgència, com una ambulància demanant pas enmig de l’embús. Catalunya és un cotxe parat a la ronda de Dalt cada matí. I saben qui serà el nou rellotge espatllat que ens marcarà una nova hora errònia? La sentència sobre l’Estatut. Una altra pèrdua de temps.
Sí, aquesta és una d’aquelles històries. On una noia britànica només sap que el seu avi va venir a Espanya (oido cocina!) a fer la Revolució. I ella ara ve a fer la Revolució festiva. Mentre el món civilitzat va pujant els graons de la vida nosaltres encara ens preguntem què hem de fer. Què és primer, darling? I clar, hem de respondre i hem de respondre nosaltres.
diumenge, 10 de gener del 2010
MARRAMEU, JA ESTEM EN CAMPANYA
MARRAMEU, JA ESTEM EN CAMPANYA
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
La gent que té estudis (compta el títol de l’etiqueta de Soberano) sap que l’única nevada que tenim a sobre és l’electoral. Prepara’t perquè la fotrà grossa!, pronostica el pagès recol•locat a meteoròleg polític. L’ha de fotre, l’ha de fotre, doctor albergínia. Ara, vos dir que dintre casa no pedregarà també?
Mirin, tinc tres gats i els tres es volen presentar a les properes eleccions. Cadascú amb a la seva candidatura. En resum: Minin1, Minin2 i Minin3. Molt bé. L’únic problema és que el cens felí és de... tres electors. Candidats i votants tenen la mateixa cua. Dr. Marrameu i Mr. Mèu.. Vaja, no vull avançar escenaris de futur, però pel que he vist als darrers mítings a peu de cuina tots els candidats es votaran a si mateixos. No hi haurà sorpreses ni trànsfugues per mitja dotzena d’arengades. Així, qui serà President? Hi haurà trigatet? Bigatet? Birret? Què farem? Mala cara quan morirem.
La situació gatuna nacional és la mateixa. Els minins principals (CIU i PSC) han de saber que com Peter Pan les coses ja no tornaran a ser mèu més igual. Hi ha, hi haurà, més cues al pipi-gat. Però tot dependrà de com s’espolsin les puces del nerviosisme-por-desorientació-dubtes-ànsia de CIU i de la fam-prepotència-engany-humilitat el PSC davant la presència de més cues. Vull dir que, com sap fins i tot el gos Snoopy, “gat escaldat amb aigua tèbia en té prou”. Per tant, qui aguanti la mossegada-xafada –pròpia i aliena- de la seva cua i en comptes de veure-ho com un càstig ho vegi com un alliberament farà el marrameu final. Qui obri les potes i abraci amb rum-rum serà un gat fort, diu la Bíblia dels minins.
Ara bé, ara bé. Hi ha l’altre bigoti. Perquè potser més que votar partits polítics, a les properes eleccions, només hauríem de respondre’ns Sí, o NO, una cosa ben simple. Realment, veritablement, sincerament, honestament, Catalunya, en ple 2010, ha avançat o no s’ha mogut de lloc? Vull dir que ja pots dir Espanya, t’estimo, Espanya m’escarranxo, Espanya em tatuo un Estatut al braç però s’esborra, eh, s’esborra...ja pots dir el que vulguis que... no, que no cal buscar-li cinc potes al gat. Està escrit a l’Arca de Noe.
Així, o fem com aquesta tàctica de Lo que necesitas es amor amb un José Montilla que diu que tengo una carta para ti i Guerra i tota Espanya tancant-nos, eternament, la porta en directe en una nova, i trista, exhibició d’estar atrapats al temps.... com no pot ser d’una altra manera, com no pot ser d’una altra manera. Això passa perquè ens donen corda al rellotge. Dóna-li tu corda i veuràs com ja li pots cantar les absoltes a la criatura. Perquè com escrivia, tot just proclamar-se la República el 1931, l’historiador Ferran Soldevila (i, ep, com a corresponsal del prestigiós Journal de Gèneve):
21 d’abril de 1931
“Ningú no dubta que en aquesta hora d’esperança i d’efusió, la voluntat dels catalans és constituir una estat federat amb la República espanyola. Voldran els republicans espanyols, ara que són al poder, complir el compromís signat? Sabran vèncer la secular tendència unitària i uniformista espanyola? Ho veurem aviat i aquest és un dels problemes més delicats de la República naixent”
15 de maig de 1931
“Hi ha en primer terme, la campanya de premsa monàrquica contra les aspiracions de Catalunya. Els diaris madrilenys ABC i El Debate arriben a extrems inconcebibles. La veritat hi és falsejada a gratcient, amb una il•limitada invenció. Un exemple: damunt de les pàgines de l’ABC s’ha arribat a dir que avui està plenament demostrat que l’idioma castellà va néixer espontàniament a Catalunya. Un altre exemple: mai com ara no hi havia hagut a Catalunya un sentiment de germanor envers les altres terres hispàniques; Catalunya aspira a una federació amb elles, no a la separació: doncs bé, els diaris monàrquics agiten constantment el fantasma del separatisme català i atien les altres regions contra Catalunya i les seves aspiracions. Aquesta campanya de premsa és contemplada per una campanya per sota mà, la manifestació més viable de la qual és el boicot declarat per alguns comerciants espanyols als productes catalans. No és aquesta la primera vegada que s’intenta aquest boicot: cada cop que Catalunya ha semblat a punt d’obtenir un mica d’autonomia alguns comerciants espanyols s’han apressat a anul•lar llurs comandes a la indústria catalana”.
Si veu el lector que hem canviat, que tot és fabulós, i que Espanya ens acabarà estimant i entenent, ja sap què ha de votar, si veu que (80 anys després i amb democràcia, adés i ara!) continuem igual o pitjor, doncs també. Perquè als catalans ja l’únic que ens queda per provar és anar gats la resta de la vida.
Francesc Canosa Farran
Article publicat al Singular Digital
La gent que té estudis (compta el títol de l’etiqueta de Soberano) sap que l’única nevada que tenim a sobre és l’electoral. Prepara’t perquè la fotrà grossa!, pronostica el pagès recol•locat a meteoròleg polític. L’ha de fotre, l’ha de fotre, doctor albergínia. Ara, vos dir que dintre casa no pedregarà també?
Mirin, tinc tres gats i els tres es volen presentar a les properes eleccions. Cadascú amb a la seva candidatura. En resum: Minin1, Minin2 i Minin3. Molt bé. L’únic problema és que el cens felí és de... tres electors. Candidats i votants tenen la mateixa cua. Dr. Marrameu i Mr. Mèu.. Vaja, no vull avançar escenaris de futur, però pel que he vist als darrers mítings a peu de cuina tots els candidats es votaran a si mateixos. No hi haurà sorpreses ni trànsfugues per mitja dotzena d’arengades. Així, qui serà President? Hi haurà trigatet? Bigatet? Birret? Què farem? Mala cara quan morirem.
La situació gatuna nacional és la mateixa. Els minins principals (CIU i PSC) han de saber que com Peter Pan les coses ja no tornaran a ser mèu més igual. Hi ha, hi haurà, més cues al pipi-gat. Però tot dependrà de com s’espolsin les puces del nerviosisme-por-desorientació-dubtes-ànsia de CIU i de la fam-prepotència-engany-humilitat el PSC davant la presència de més cues. Vull dir que, com sap fins i tot el gos Snoopy, “gat escaldat amb aigua tèbia en té prou”. Per tant, qui aguanti la mossegada-xafada –pròpia i aliena- de la seva cua i en comptes de veure-ho com un càstig ho vegi com un alliberament farà el marrameu final. Qui obri les potes i abraci amb rum-rum serà un gat fort, diu la Bíblia dels minins.
Ara bé, ara bé. Hi ha l’altre bigoti. Perquè potser més que votar partits polítics, a les properes eleccions, només hauríem de respondre’ns Sí, o NO, una cosa ben simple. Realment, veritablement, sincerament, honestament, Catalunya, en ple 2010, ha avançat o no s’ha mogut de lloc? Vull dir que ja pots dir Espanya, t’estimo, Espanya m’escarranxo, Espanya em tatuo un Estatut al braç però s’esborra, eh, s’esborra...ja pots dir el que vulguis que... no, que no cal buscar-li cinc potes al gat. Està escrit a l’Arca de Noe.
Així, o fem com aquesta tàctica de Lo que necesitas es amor amb un José Montilla que diu que tengo una carta para ti i Guerra i tota Espanya tancant-nos, eternament, la porta en directe en una nova, i trista, exhibició d’estar atrapats al temps.... com no pot ser d’una altra manera, com no pot ser d’una altra manera. Això passa perquè ens donen corda al rellotge. Dóna-li tu corda i veuràs com ja li pots cantar les absoltes a la criatura. Perquè com escrivia, tot just proclamar-se la República el 1931, l’historiador Ferran Soldevila (i, ep, com a corresponsal del prestigiós Journal de Gèneve):
21 d’abril de 1931
“Ningú no dubta que en aquesta hora d’esperança i d’efusió, la voluntat dels catalans és constituir una estat federat amb la República espanyola. Voldran els republicans espanyols, ara que són al poder, complir el compromís signat? Sabran vèncer la secular tendència unitària i uniformista espanyola? Ho veurem aviat i aquest és un dels problemes més delicats de la República naixent”
15 de maig de 1931
“Hi ha en primer terme, la campanya de premsa monàrquica contra les aspiracions de Catalunya. Els diaris madrilenys ABC i El Debate arriben a extrems inconcebibles. La veritat hi és falsejada a gratcient, amb una il•limitada invenció. Un exemple: damunt de les pàgines de l’ABC s’ha arribat a dir que avui està plenament demostrat que l’idioma castellà va néixer espontàniament a Catalunya. Un altre exemple: mai com ara no hi havia hagut a Catalunya un sentiment de germanor envers les altres terres hispàniques; Catalunya aspira a una federació amb elles, no a la separació: doncs bé, els diaris monàrquics agiten constantment el fantasma del separatisme català i atien les altres regions contra Catalunya i les seves aspiracions. Aquesta campanya de premsa és contemplada per una campanya per sota mà, la manifestació més viable de la qual és el boicot declarat per alguns comerciants espanyols als productes catalans. No és aquesta la primera vegada que s’intenta aquest boicot: cada cop que Catalunya ha semblat a punt d’obtenir un mica d’autonomia alguns comerciants espanyols s’han apressat a anul•lar llurs comandes a la indústria catalana”.
Si veu el lector que hem canviat, que tot és fabulós, i que Espanya ens acabarà estimant i entenent, ja sap què ha de votar, si veu que (80 anys després i amb democràcia, adés i ara!) continuem igual o pitjor, doncs també. Perquè als catalans ja l’únic que ens queda per provar és anar gats la resta de la vida.
dissabte, 2 de gener del 2010
PRESIDENT, LENIN ÉS LA RESPOSTA
PRESIDENT, LENIN ÉS LA RESPOSTA
Francesc Canosa Farran.
Article publicat al Singular Digital
M’agrada el cafè. Sóc cafeïnòman però mai, mai prenc sucre. Ni un gramet. Tot i això m’entretinc mirant i remirant els sobrets. Llegeixo una frase cerebral estampada al paperet: “A vegades a la vida s’ha de donar un pas endarrere per donar-ne després dos endavant”. Diu el sobret que ho va dir Vladímir Ilitx Uliànov, pels amics Lenin. De sobte em puja el sucre i em dirigeixo al camarada sobret i li dic: “Calla!Vols dir que coneixia la frase el President Montilla al llegir el missatge de Cap d’any?” El sobret rebenta.
Bé, mentre em rento les mans, ja saben com va anar la cosa. Montilla va dir allò de, ai dolentots, heu de triar el camí: “Si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo”. Sembla una pregunta del marejant examen de conduir. Au, A, B, C, o D. Ummmm.... La resposta és Lenin, President. Sí, clar, el Lenin del sobret de sucre. No hi ha una altra contestació correcta.
Sí, cal retrocedir, canviar de direcció, cercar dreceres, senyals de trànsit, buscar l’Assistència de Carretera; canviar la roda; o substituir l’airbag per una bossa de plàstic del súper... Frena, derrapa, fot cop de volant, de parabrises o de cendrer. El que sigui. Per això Montilla ha accelerat per Cap d’any, perquè sap que aquest serà l’any bifurcació. No hi ha espai ni temps per donar més tombs a la rotonda. O Catalunya espanyola (homogeneïtzació, aigualiment, ja no cafè per a tots, sinó que només un cafè: sol, negre, espès). O Catalunya-Catalunya (llibertat, un país amb mirada pròpia, un país que es reconeix a si mateix, un país que sap explicar-se sol, sense que els altres l’expliquin). Qui serà el conductor? I cap a quin camí ens durà?
Veurem. Només ens cal obrir els ulls i mirar, perquè per veure-hi només cal mirar. Sabem que el projecte socialista espanyolista d’aquest PSC no, no serveix per Catalunya. L’article de fa uns dies d’en Francesc Marc Álvaro era brillant, rutilant. Més clar no es pot dir. Els catalans de tot Catalunya que descluquen els ulls ho veuen, ho saben. A cada poble, a cada ciutat. El socialisme és rotondisme. Mareja’t i au, obre la porta del cotxe de pressa...I torna a girar i girar... Tot cada dia és més clar, més veritable. Sempre ho ha estat. Obrim porticons, que entri la llum.
En els dies més tràgics i foscos de la Guerra Civil el filòsof Francesc Pujols hi veu cristal•linament, eternament i escriu que “si a hores d’ara els catalans no ho hem perdut tot és degut a la nostra ànima, que independentment de la voluntat s’arrela i es vivifica en la terra que la produí. Hem pogut persistir gràcies a la geografia i al paisatge físic, forjador del paisatge espiritual” i això és així perquè “la principal característica política de casa nostra, que tot temps ha estat el liberalisme, car en realitat el liberalisme és el clima polític de la temperança, per tal com representa l’equilibri entre l’autoritat despòtica i l’anarquia antisocial”. Apliquis tot plegat adés i ara. Sempre.
Som de naturalesa independents. Personalment penso que ja som independents, sempre ho hem estat. Ara falta dir-ho, explicar-ho, comunicar-ho. El que cal és triar entre un país que té a Lenin a un sobret de sucre amb les seves frases brillants, o bé un país que té a Lenin, virtualment, ensucradament, com a model polític i social (centralisme, igualació, anivellament). Qui dels dos camins han triat i trien el països lliures? És clar, oi? Doncs el cafè, sense sucre.
Francesc Canosa Farran.
Article publicat al Singular Digital
M’agrada el cafè. Sóc cafeïnòman però mai, mai prenc sucre. Ni un gramet. Tot i això m’entretinc mirant i remirant els sobrets. Llegeixo una frase cerebral estampada al paperet: “A vegades a la vida s’ha de donar un pas endarrere per donar-ne després dos endavant”. Diu el sobret que ho va dir Vladímir Ilitx Uliànov, pels amics Lenin. De sobte em puja el sucre i em dirigeixo al camarada sobret i li dic: “Calla!Vols dir que coneixia la frase el President Montilla al llegir el missatge de Cap d’any?” El sobret rebenta.
Bé, mentre em rento les mans, ja saben com va anar la cosa. Montilla va dir allò de, ai dolentots, heu de triar el camí: “Si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo”. Sembla una pregunta del marejant examen de conduir. Au, A, B, C, o D. Ummmm.... La resposta és Lenin, President. Sí, clar, el Lenin del sobret de sucre. No hi ha una altra contestació correcta.
Sí, cal retrocedir, canviar de direcció, cercar dreceres, senyals de trànsit, buscar l’Assistència de Carretera; canviar la roda; o substituir l’airbag per una bossa de plàstic del súper... Frena, derrapa, fot cop de volant, de parabrises o de cendrer. El que sigui. Per això Montilla ha accelerat per Cap d’any, perquè sap que aquest serà l’any bifurcació. No hi ha espai ni temps per donar més tombs a la rotonda. O Catalunya espanyola (homogeneïtzació, aigualiment, ja no cafè per a tots, sinó que només un cafè: sol, negre, espès). O Catalunya-Catalunya (llibertat, un país amb mirada pròpia, un país que es reconeix a si mateix, un país que sap explicar-se sol, sense que els altres l’expliquin). Qui serà el conductor? I cap a quin camí ens durà?
Veurem. Només ens cal obrir els ulls i mirar, perquè per veure-hi només cal mirar. Sabem que el projecte socialista espanyolista d’aquest PSC no, no serveix per Catalunya. L’article de fa uns dies d’en Francesc Marc Álvaro era brillant, rutilant. Més clar no es pot dir. Els catalans de tot Catalunya que descluquen els ulls ho veuen, ho saben. A cada poble, a cada ciutat. El socialisme és rotondisme. Mareja’t i au, obre la porta del cotxe de pressa...I torna a girar i girar... Tot cada dia és més clar, més veritable. Sempre ho ha estat. Obrim porticons, que entri la llum.
En els dies més tràgics i foscos de la Guerra Civil el filòsof Francesc Pujols hi veu cristal•linament, eternament i escriu que “si a hores d’ara els catalans no ho hem perdut tot és degut a la nostra ànima, que independentment de la voluntat s’arrela i es vivifica en la terra que la produí. Hem pogut persistir gràcies a la geografia i al paisatge físic, forjador del paisatge espiritual” i això és així perquè “la principal característica política de casa nostra, que tot temps ha estat el liberalisme, car en realitat el liberalisme és el clima polític de la temperança, per tal com representa l’equilibri entre l’autoritat despòtica i l’anarquia antisocial”. Apliquis tot plegat adés i ara. Sempre.
Som de naturalesa independents. Personalment penso que ja som independents, sempre ho hem estat. Ara falta dir-ho, explicar-ho, comunicar-ho. El que cal és triar entre un país que té a Lenin a un sobret de sucre amb les seves frases brillants, o bé un país que té a Lenin, virtualment, ensucradament, com a model polític i social (centralisme, igualació, anivellament). Qui dels dos camins han triat i trien el països lliures? És clar, oi? Doncs el cafè, sense sucre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
