Primer és la independència o arreglar el vàter de casa?

Article publica a El Sinular Digital

Francesc Canos Farran

Aquesta és una d’aquelles històries. Comencen al carrer, a un bar, o al crostó d’un pa de pagès. Va aparèixer. Sobtadament, com les desgràcies i les alegries. Era rossa. Arrissada. Ulls de dac blau . Ni alta ni baixa. Somriu, i ja n’hi ha prou. Com una cantant pop dels vuitanta: la innocència vestida de sofisticació. Sí, era anglesa, of course. Gairebé com un miracle vam començar a parlar... Fins que em va dir que el seu avi havia vingut a Espanya, a fer la Revolució. Com?

Doncs això. L’avi de la xiqueta va ser un d’aquells joves comunistes, socialistes, anarquistes, lampistes... que van córrer cap aquí el 1936. No venien a fer la Guerra. Lo seu era fer la Revolució. Ai! M’alegra haver ensopegat amb tu pop-star de classe mitja. Perquè la història de l’avi anglès recorda un interrogant iniciat fa 74 anys i que dura fins avui: primer cal fer la Revolució i després la Guerra? O primer cal fer la Guerra i després la Revolució? Aquest va ser el debat letal i estúpid del bàndol republicà. Especialment a una Catalunya segrestada fins i tot per les puces jamaicanes.
Ara ens torna a picar i tornem a rascar-nos. La pregunta és una altra, però és la mateixa, perquè l’ordre de factors sí que pot alterar el producte: Primer cal la independència i després ja arreglarem el vàter de casa? O primer cal arreglar el vàter de casa i després la independència? Les dues preguntes són doblement tramposes, però també certes. Hi ha gent que creu que primer és solucionar –per exemple- la crisi i després ja parlarem de independència. Als Barri Sèsam d’Inicativa no fa massa que els hi vaig sentir dir. Em permet el lector fer una malèvola comparació?
Els d’IC de 1936, és a dir el PSUC, desitjaven com animals afamats que vinguessin aquests joves que farcien les Brigades Internacional. Per què? Doncs perquè era la manera de fer entrar el comunisme. No sé si ens entenem? Potser el bàndol republicà hagués guanyat la guerra... però igual ens haguessin tornat comunistes fins el 1989. Perquè... recordem, recordem, el que gent amb responsabilitats polítiques –de passat i de present- i amb formació oblida, o vol oblidar. Roig i negre. Uns i altres. I nosaltres, atrapats.
Després hi ha gent com tots aquests socialistes que juguen a sortir de l’armari de la senyoreta Pepis transvestida en catalanista de botox. Penso en aquests intel•lectuals socialistes que ara només parlen de nació, de construir la nació, del futur de la nació... De que treballem, etc. Ara baixem del cavall de cartró? És per dur-ho als jutjats, o a les quadres. Clar, treballem, per reparar tot el que el socialisme ha destruït vers Catalunya. Doncs, ja cal que s’arromanguin i baixin a la rasa. O no els toca? Perquè... Això sona a l’eterna canción del verano: Milagro! Ayer franquistas, hoy demócratas.
Tot es resumeix en que ara, i sempre, sempre, diuen que Catalunya ha d’esperar. Sempre el nostre rellotge o està parat, o avançat, o retardat. Som gent que no sabem mirar, ni dir, l’hora. De fet, ja ningú diu... quarts de set i tothom diu les set i mitja. I un quart i cinc de tres... ja et diuen que això deu ser aranès. Espanya sempre té urgència, com una ambulància demanant pas enmig de l’embús. Catalunya és un cotxe parat a la ronda de Dalt cada matí. I saben qui serà el nou rellotge espatllat que ens marcarà una nova hora errònia? La sentència sobre l’Estatut. Una altra pèrdua de temps.
Sí, aquesta és una d’aquelles històries. On una noia britànica només sap que el seu avi va venir a Espanya (oido cocina!) a fer la Revolució. I ella ara ve a fer la Revolució festiva. Mentre el món civilitzat va pujant els graons de la vida nosaltres encara ens preguntem què hem de fer. Què és primer, darling? I clar, hem de respondre i hem de respondre nosaltres.