Frances Canosa Farran
Article publicat a El Singular Digital
No sé, no sé. No sé si tot plegat està agafant un aire de Casablanca o de Casita blanca. No sé si som Humphrey Bogart endinyant-li a Ingrid Bergman el parisenc “El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem”. Oooo... gaudim d’orgasmes d’onanisme mut, de meublé atrapat pel franquisme. Som Hamlets de crema catalana més recremada, socarrada i escaldada que les motos de tots els hippies del món mundial ? Què hem de fer? Ser, o no ser. Mar? o Muntanya? Plastilina? o Fang?
“I ara què?” es pregunta el President Pujol al seu darrer editorial. Així, hem de parlar de “el fracàs de La pell de Brau”, o “el fracàs de Sepharad”, o potser “El fracàs de Catalunya”. “I ara què?”, diu Pujol. I rediu: ara toca resposta política. Molt bé. Compta’n dos i vaig de tresos. Jo també penso que la política és la nostra placenta. La nostra fecundació. El nen que bramarà vida. Política. Però quina? Vull dir que jo també em pregunto: i ara què? Sí? No?
Aclarim el meló nacional. Sento un senyoràs de la talla universal d’Antoni M. Badia i Margarit lletrejar: “in-de-pen-dèn-ci-a” i animant a desenes i desenes de persones a repetir amb ell la paraula màgica. Sí, “in-de-pen-dèn-ci-a”. I l’ex conseller Agustí Bassols i la llista és inacabable. I en els darrers temps apareixen per aquí, i per allà... Max Canher, Joan Vallvé, Jacint Ros Hombravella, Moisès Broggi. I Heribert Barrera... Si els nostres avis es declaren plenament, totalment, naturalment independentistes, què està passant? No vol dir res això? Per què Pujol no diu que la única resposta és política, sí, correcte, però és la independència? N’hi ha cap més?
No, no, no. No n’hi hagut, ni n’hi haurà mai cap més. L’estafa d’estofat tòxic és per començar a posar denúncies a Sanitat. Però com podem estar perdent un sol mil•lilitre de saliva sobre una andròmina espatllada, rància i encotillada com l’Estatut? L’Estatut és una rotonda que no té sortida. Mai l’ha tingut. Mai. Ho sabem. Ho oblidem? Ho volem oblidar?
El poeta Pere Quart (Joan Oliver) va cobrir com a periodista els debats de l’Estatut de 1932 a les Cors espanyoles. Allà estava. Veia, sentia, les manifestacions contra l’Estatut de la societat madrilenya. Ara poseu-li música de l’himne de Riego: “Cataluña es un trozo de España / aunque ingrata lo quiera negar / y por más que se empeñen algunos / ¡No se irá! ¡No sé irá! ¡No sé irá”. Això era la canción del verano de 1932. Sí, i dins de l’hemicle diputats-intel.lectuals de la ratlla de José Ortega y Gasset, “reduint el problema de Catalunya a les proporcions d’una anormalitat, esquerpa, d’un particularisme tancat inconciliable amb si mateix i amb els altres”. Intel•lectual, diuen. Com ara, com sempre. Tot igual. Si tot és sempre igual, què passa? Per què passa?
Si fins i tot hi ha socialistes com Ferran Mascarell, Josep Ramoneda i d’altres que ja comencen a menjar-se els pollastres assilvestrats de la pedagogia catalana. Com pots fer pedagogia amb uns paios que volen acabar amb tu? A veure. Si tens un lladre davant teu. Amb una navalla de pam i una xeringa punxada al nas. Què li diràs? “Miri, Sr. Lladre, això de voler agafar coses que no li pertanyen a vostè no és cívic, ni correcte”. Au, vés a pasturar. Prou de pedagogia de sopar de duro, prou d’ensenyances falses de: “El gat respecta i estima a la rata i a més li pagarà la jubilació i unes vacances a Cabo Ratón”. Mentida, mentida, mentida. Per què tanta mentida?
No a la pell de brau. No a Sepharad. No a una Catalunya tartamuda, confusa, estèril. Volem vida. Volem viure. Per què no ho fem? Ho sabem. Ho sabia bé Pere Quart (Joan Oliver) als any setanta, quan escrivia: “La Constitució / no em fa fred ni calor. / L’ha feta sense mi / un ardat grimpador / cobejós i mesquí / d’experts sense parió / en l’art de consentir....” Què escriuria avui el poeta?
Avui, el 2009. És clar. El sabadellenc, fa just ara quaranta anys, escriu el poema “Versos elementals als catalans de 1969”. Anem al final, resum de tot plegat: “Tot depèn, sapiguem-ho! / de la fe, de l’amor, / de les obres. / Tot depèn de nosaltres. / Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!” Ara els versos elementals pels catalans de 2009 continuen igual. Tot depèn de: els joves, com Antoni M. Badia i Margarit. Tot depèn de nosaltres. És la resposta, oi President?
diumenge, 29 de novembre del 2009
dimarts, 24 de novembre del 2009
Més República TV: presentacions i mitjans
Més. Aquest dijous 26 de novembre presentem República TV. La Catalunya de la primera televisió, a Barcelona, al Cafè Moka (La Rambla, 126). Per què? Senzill. On hi ha ara situada la cafeteria als anys 30 hi havia la seu de Ràdio Associació de Catalunya. Mireu la foto de sota. Des de aquí s'assajava amb la proto televisió catalana. M'acompanyaran a la presentació l'Albert Sáez, President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i Jordi Margarit, President del Consell Rector de RAC. La CCMA i RAC són els hereus d'aquell somni televisiu avui fet realitat.
Encara més. Després de Barcelona el divendres 18 de desembre anirem a presentar el llibre a Girona, a la Casa de la Cultura, a les 20:00. I a l'endemà, el dissabte 19, cap a casa, a Balaguer, al Consell Comarcal de la Noguera, a les 18:00.
I més de més. Mitjans. Aquests darrers dies República TV ha estat a Ràdio Arenys. La colla del programa Diplomàcia Rebel em van fer dissabte passat una entrevista, la podeu sentir a aquest enllaç.
L'escriptor Vicenç Pagès Jordà també ha parlat del llibre a la seva columna del setmanari Presència, a sota podeu llegir l'article. I sí, aviat, molt més.
Encara més. Després de Barcelona el divendres 18 de desembre anirem a presentar el llibre a Girona, a la Casa de la Cultura, a les 20:00. I a l'endemà, el dissabte 19, cap a casa, a Balaguer, al Consell Comarcal de la Noguera, a les 18:00.
I més de més. Mitjans. Aquests darrers dies República TV ha estat a Ràdio Arenys. La colla del programa Diplomàcia Rebel em van fer dissabte passat una entrevista, la podeu sentir a aquest enllaç.
L'escriptor Vicenç Pagès Jordà també ha parlat del llibre a la seva columna del setmanari Presència, a sota podeu llegir l'article. I sí, aviat, molt més.
dissabte, 21 de novembre del 2009
D’ESPERMATOZOUS I OVARIS VA LA COSA
D’ESPERMATOZOUS I OVARIS VA LA COSA
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
Espero per entrar al lavabo unisex. Arriba un paio gratant-se els baixos a mode acordiònic Parla en la llengua orificial de Catalunya: “Buf! Hay cola... Me estoy meando”. La vida davant d’una porta de wàter sempre agafa un so de confessionari. Ave Maria, fill meu. “Buf, me meo. ¿Lleva mucho rato dentro?” Vés, què vos què et digui. “Seguro que es una tia. Estas mean, se maquillan, se lo hacen todo aquí dentro”. Entenc, entenc. Paciència, fill meu. Mirem al cel.
Pam! S’obre la porta. Surt una senyoreta. Ens mira. La mirem. Ens emmirallem. El primer que veig, el primer que es veu: embarassada. Panxa d’aquelles que comencen a aixecar el dit del “sí”. Surt. I diu: “Perdón”. Res, filla meva. Em deixa pas. S’allunya. I darrere meu, l’acordionista genital es torna a rascar: “Buf, ya te digo, embarazada” Tanco i poso el forrellat de joguina.
Tinc nàusees. Vomito dades. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (feta conjuntament per la Secretaria de Política Lingüística i l’Idescat) del 2003 el 50,7% de les persones, amb un o dos pares de la resta d’Espanya, i nascuts a Catalunya parlen català als fills. Encara no tenim les xifres de 2008... però apunta que podrien pujar. Vaja, estem parlant dels fills de la immigració espanyola del cinquanta, seixanta, setanta. Així, la del lavabo li parlarà català al nen? I el flautista del pica i rasca? Certament cada dia sento més pares de 30 i 40 anys –amb accent xava- parlant català a les criatures. Fantàstic. Puc assegurar que fa un parell d’anys que m’hi fixo segons dades computades al meu Observatori de l’Oïda (ODO). Em trec l’orella al seu pas. Clap, clap.
Tots plegats alguna cosa hem degut/devem estar fent bé. Ara bé, ara bé. També és una realitat de piconadora d’autovia gratuïta espanyola que la quantitat de noies, de pares nascuts a Catalunya, i d’edat d’entre 30 i 40 anys sense cap fill és brutal. Reflexionem, reflexionem, ni que sigui amorrant-nos a una ampolla de lleixiu d’oferta. Així, a què espereu? A què vingui el del butà? Com és que les dones catalanes no tenen fills? Rumiem, rumiem. Ara si cal, enfonsem el cap a un pot de cola industrial de fusteria. Sí, perquè la cosa està entre espermatozous i ovaris. En res més. Si totes aquestes noies no tenen fills a qui li parlaran català?
Dones de Catalunya que heu de parlar català als vostres fills. Llegiu, sentiu, el que li va escriure l’escriptor Xavier Benguerel a la seva mare. 15 de desembre de 1940. Ell, molt i molt lluny: exiliat a Santiago de Xile.
“Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em deu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: “Oi, mare, que aviat serà Nadal? Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa, i tan acollidora! Però enguany, per a tu i per a mi no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria –i és inútil, ja ho sé- demanar-te que enguany paris la taula com si jo fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat ‘i una copa, i amb aquella dolça tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: “Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir..” I amb aquesta segura il•lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa...”.
Només és un fragment de la carta. Preciosa. Única. Sortosament, originalment, emocionalment recollida pel capità Quim Torra Acontravent al volum El Nadal que no vam tornar a casa. Una llàgrima. Un bocí, un tros, un xic, un bri, un gra, una gota, vaja la mica de no res que fa fecundar, que fa reproduir, que fa néixer. Com el Nadal, com el futur del país d’infant que tenim a tocar.
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
Espero per entrar al lavabo unisex. Arriba un paio gratant-se els baixos a mode acordiònic Parla en la llengua orificial de Catalunya: “Buf! Hay cola... Me estoy meando”. La vida davant d’una porta de wàter sempre agafa un so de confessionari. Ave Maria, fill meu. “Buf, me meo. ¿Lleva mucho rato dentro?” Vés, què vos què et digui. “Seguro que es una tia. Estas mean, se maquillan, se lo hacen todo aquí dentro”. Entenc, entenc. Paciència, fill meu. Mirem al cel.
Pam! S’obre la porta. Surt una senyoreta. Ens mira. La mirem. Ens emmirallem. El primer que veig, el primer que es veu: embarassada. Panxa d’aquelles que comencen a aixecar el dit del “sí”. Surt. I diu: “Perdón”. Res, filla meva. Em deixa pas. S’allunya. I darrere meu, l’acordionista genital es torna a rascar: “Buf, ya te digo, embarazada” Tanco i poso el forrellat de joguina.
Tinc nàusees. Vomito dades. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (feta conjuntament per la Secretaria de Política Lingüística i l’Idescat) del 2003 el 50,7% de les persones, amb un o dos pares de la resta d’Espanya, i nascuts a Catalunya parlen català als fills. Encara no tenim les xifres de 2008... però apunta que podrien pujar. Vaja, estem parlant dels fills de la immigració espanyola del cinquanta, seixanta, setanta. Així, la del lavabo li parlarà català al nen? I el flautista del pica i rasca? Certament cada dia sento més pares de 30 i 40 anys –amb accent xava- parlant català a les criatures. Fantàstic. Puc assegurar que fa un parell d’anys que m’hi fixo segons dades computades al meu Observatori de l’Oïda (ODO). Em trec l’orella al seu pas. Clap, clap.
Tots plegats alguna cosa hem degut/devem estar fent bé. Ara bé, ara bé. També és una realitat de piconadora d’autovia gratuïta espanyola que la quantitat de noies, de pares nascuts a Catalunya, i d’edat d’entre 30 i 40 anys sense cap fill és brutal. Reflexionem, reflexionem, ni que sigui amorrant-nos a una ampolla de lleixiu d’oferta. Així, a què espereu? A què vingui el del butà? Com és que les dones catalanes no tenen fills? Rumiem, rumiem. Ara si cal, enfonsem el cap a un pot de cola industrial de fusteria. Sí, perquè la cosa està entre espermatozous i ovaris. En res més. Si totes aquestes noies no tenen fills a qui li parlaran català?
Dones de Catalunya que heu de parlar català als vostres fills. Llegiu, sentiu, el que li va escriure l’escriptor Xavier Benguerel a la seva mare. 15 de desembre de 1940. Ell, molt i molt lluny: exiliat a Santiago de Xile.
“Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em deu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: “Oi, mare, que aviat serà Nadal? Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa, i tan acollidora! Però enguany, per a tu i per a mi no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria –i és inútil, ja ho sé- demanar-te que enguany paris la taula com si jo fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat ‘i una copa, i amb aquella dolça tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: “Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir..” I amb aquesta segura il•lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa...”.
Només és un fragment de la carta. Preciosa. Única. Sortosament, originalment, emocionalment recollida pel capità Quim Torra Acontravent al volum El Nadal que no vam tornar a casa. Una llàgrima. Un bocí, un tros, un xic, un bri, un gra, una gota, vaja la mica de no res que fa fecundar, que fa reproduir, que fa néixer. Com el Nadal, com el futur del país d’infant que tenim a tocar.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Més ressons de República TV: Kapuscinski de veí i viatges per la xarxa
No me'n vaig poder estar. Passejava divendres per l'FNAC de l'Illa Diagonal i allà estava ell. Ben dret, ferm, i al costat de Kapuscinski. Un bon veí. I per cert, només quedaven dos exemplars del meu llibre. Diuen que, de moment, s'està venent bé, esperem que passi a rebé.
Hi ha persones molt amables. L'editor i amic Quim Torra em va brindar un article, República Canosa, que gairebé no em deixa sortir al carrer per la vergonya que sempre passo al sentir parlar de mi. Gràcies, Quim, però, com sempre dic, el veritable mèrit és seu. Tirar endavant una editorial com Acontravent i, precisament, acontravent, sí que és heroic. Ningú pot perdre's el que està editant. I ja ho he dit diverses vegades públicament: està fent el que ningú ha estat fent durant aquests darrers 30 anys.
Canviem. La Fundació Catalanista i Demòcrata CATDEM també s'ha fet eco de República TV, així com, des de fa dies, la Fundació Irla, que ja ens va acollir en la primera presentació del llibre durant les Jornades de la Premsa d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Recanviem. Aquests primers dies de sortida de llibre al mercat també segueixo amb interès, personal i professional, els viatges que fan les informacions sobre el llibre a la xarxa. Així, els rebots són diversos, múltiples i curiosos. En destaca alguns. Per exemple als Fòrums de Racó Català; o bé la pàgina de Normalització lingüística d'Alcúdia. Continuarem informant.
Hi ha persones molt amables. L'editor i amic Quim Torra em va brindar un article, República Canosa, que gairebé no em deixa sortir al carrer per la vergonya que sempre passo al sentir parlar de mi. Gràcies, Quim, però, com sempre dic, el veritable mèrit és seu. Tirar endavant una editorial com Acontravent i, precisament, acontravent, sí que és heroic. Ningú pot perdre's el que està editant. I ja ho he dit diverses vegades públicament: està fent el que ningú ha estat fent durant aquests darrers 30 anys.
Canviem. La Fundació Catalanista i Demòcrata CATDEM també s'ha fet eco de República TV, així com, des de fa dies, la Fundació Irla, que ja ens va acollir en la primera presentació del llibre durant les Jornades de la Premsa d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Recanviem. Aquests primers dies de sortida de llibre al mercat també segueixo amb interès, personal i professional, els viatges que fan les informacions sobre el llibre a la xarxa. Així, els rebots són diversos, múltiples i curiosos. En destaca alguns. Per exemple als Fòrums de Racó Català; o bé la pàgina de Normalització lingüística d'Alcúdia. Continuarem informant.
dissabte, 14 de novembre del 2009
ELS DRETS LINGÜÍSTICS DEL CROISSANT I DEL CRUASÁN
ELS DRETS LINGÜÍSTICS DEL CROISSANT I DEL CRUASÁN
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
L’altre dia estava menjant un croissant amb una senyoreta. Sèiem en un d’aquests bancs de molles modernistes del Passeig de Gràcia (amb Provença). I vés, què vols fer en aquesta vida: mossegar, que hi ha molta gana al món. De sobte vam sentir un patapam pam pam. Una bona hòstia. Per terra rebotaven xiqueta, moto i asteroides de claus.
Força gent va córrer al socors. El croissant, la senyoreta i jo també. A veure. La noia estava bé, masegada, adolorida, però bé i també rebé. La vam dur al banc de molles i jo li vaig oferir una banyeta de croissant i una senyora aigua del Carme.
Al cap de no res va arribar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Pim, pam, pum, preguntes, tràmits, doncs això. I, mica en mica, la gernació és va anar allunyant. Curiós. Uns quants comentaven el mateix: “T’has fixat que cap dels dos guàrdies ha dit una sola paraula en català?”. Cert, cert. Allà vam fer pinya una vintena de persones. Totes, i la noia de l’hòstia, i fins i tot la seva moto i les claus, xerraven en català. Els dos funcionaris municipals de la capital catalana, doncs... por catalán no me viene nada.
Vaig seure amb una banyeta de croissant menys i amb la senyoreta que m’acompanyava esfumada com salfumant amb un estranger d’aquests que orgasmen davant la Pedrera. Sol. Bé... el croissant i jo. Ens miràvem. Ell mutilat, sense extremitats. A punt de ser devorat totalment per la meva boca. Me’l mirava i pensava si aquest croissant amputat no s’assemblava als catalans. Guaita. Dos policies catalans poden parlar en castellà, lliurement, però en canvi, aquesta setmana hem vist al Parlament de Catalunya com es converteix en un pollastre talla XL el fet que es demanin traductors per atendre a una delegació de Nicaragua. Vaja, que els que hem d’acabar mutilats som sempre nosaltres. Com que coneixem el castellà l’hem de parlar per damunt del nostre dret natural de parlar català. Curiós, oi amic croissant?
No s’ha volgut agafar mai per les banyes a la llengua. Molt bé. No s’amoïnin, aviat caldrà fer-ho. Aquesta serà un dels temes que plantejarà més problemes (ja hi són arreu) en un futur no molt llunyà. L’axioma de guillotina de revolució francesa és fàcil: si vostè coneix català i castellà davant d’una persona que parla castellà hem d’usar sempre el castellà. Zas! Clar, com l’àcid clorhídric. Curiosa neteja aquesta: uns sí i els altres no. Jo em salvo, tu et mors.
Sempre hem estat, sempre estem, entre la vida i la mort lingüística. El periodista Josep Maria Francès explicava l’agost de 1933 la història d’un cambrer català, d’un bar de Barcelona, que sempre atenia als clients en castellà. Tenia por que el fotrien fora si parlava català a algú que xerrés castellà. Francès rebla un argument etern: “Aquest assalariat, pel que es veu, no gosaria protestar si hom l’acomiadava per haver-se adreçat en català a un castellà. En canvi, si era per haver-se adreçat en castellà a un català, aleshores voldria “parlar-ne”. Tanmateix, moribunds.
Però els que no agonitzen ni farts de vi són els que es queixen... de que es parli català: PSC, PP i IC. Curiós. Han dit de tot: que si ens entenem amb una llengua oficial perquè usar-ne una altra, que si és una “incongruència”, que si pagar traductors en temps de crisi és malbaratar els diners... Curiós. Molts d’aquests polítics que els pica el cos com si tinguessin puces quan els catalans parlem naturalment en català han viscut i viuen gràcies al català. Sense català no estarien aquí. Pensem com croissant soliu.
Pensem en tots aquests ciudadanos del mundo que denuncien l’opressió que viu el castellà a Catalunya i ells copen les universitats, els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Diuen que són els perseguits. Rumiem. De la rapinya i l’amputació en diuen llibertat. Aviat ens donaran una llista setmanal perquè sapiguem quins dies i a quines hores podem parlar català. Després només les dies de festa i extremunció. Dietes i més dietes. Els morts de gana mai en tenen prou: no pararan fins que el cruasán es mengi el croissant.
Francesc Canosa Farran
Article al Singular Digital
L’altre dia estava menjant un croissant amb una senyoreta. Sèiem en un d’aquests bancs de molles modernistes del Passeig de Gràcia (amb Provença). I vés, què vols fer en aquesta vida: mossegar, que hi ha molta gana al món. De sobte vam sentir un patapam pam pam. Una bona hòstia. Per terra rebotaven xiqueta, moto i asteroides de claus.
Força gent va córrer al socors. El croissant, la senyoreta i jo també. A veure. La noia estava bé, masegada, adolorida, però bé i també rebé. La vam dur al banc de molles i jo li vaig oferir una banyeta de croissant i una senyora aigua del Carme.
Al cap de no res va arribar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Pim, pam, pum, preguntes, tràmits, doncs això. I, mica en mica, la gernació és va anar allunyant. Curiós. Uns quants comentaven el mateix: “T’has fixat que cap dels dos guàrdies ha dit una sola paraula en català?”. Cert, cert. Allà vam fer pinya una vintena de persones. Totes, i la noia de l’hòstia, i fins i tot la seva moto i les claus, xerraven en català. Els dos funcionaris municipals de la capital catalana, doncs... por catalán no me viene nada.
Vaig seure amb una banyeta de croissant menys i amb la senyoreta que m’acompanyava esfumada com salfumant amb un estranger d’aquests que orgasmen davant la Pedrera. Sol. Bé... el croissant i jo. Ens miràvem. Ell mutilat, sense extremitats. A punt de ser devorat totalment per la meva boca. Me’l mirava i pensava si aquest croissant amputat no s’assemblava als catalans. Guaita. Dos policies catalans poden parlar en castellà, lliurement, però en canvi, aquesta setmana hem vist al Parlament de Catalunya com es converteix en un pollastre talla XL el fet que es demanin traductors per atendre a una delegació de Nicaragua. Vaja, que els que hem d’acabar mutilats som sempre nosaltres. Com que coneixem el castellà l’hem de parlar per damunt del nostre dret natural de parlar català. Curiós, oi amic croissant?
No s’ha volgut agafar mai per les banyes a la llengua. Molt bé. No s’amoïnin, aviat caldrà fer-ho. Aquesta serà un dels temes que plantejarà més problemes (ja hi són arreu) en un futur no molt llunyà. L’axioma de guillotina de revolució francesa és fàcil: si vostè coneix català i castellà davant d’una persona que parla castellà hem d’usar sempre el castellà. Zas! Clar, com l’àcid clorhídric. Curiosa neteja aquesta: uns sí i els altres no. Jo em salvo, tu et mors.
Sempre hem estat, sempre estem, entre la vida i la mort lingüística. El periodista Josep Maria Francès explicava l’agost de 1933 la història d’un cambrer català, d’un bar de Barcelona, que sempre atenia als clients en castellà. Tenia por que el fotrien fora si parlava català a algú que xerrés castellà. Francès rebla un argument etern: “Aquest assalariat, pel que es veu, no gosaria protestar si hom l’acomiadava per haver-se adreçat en català a un castellà. En canvi, si era per haver-se adreçat en castellà a un català, aleshores voldria “parlar-ne”. Tanmateix, moribunds.
Però els que no agonitzen ni farts de vi són els que es queixen... de que es parli català: PSC, PP i IC. Curiós. Han dit de tot: que si ens entenem amb una llengua oficial perquè usar-ne una altra, que si és una “incongruència”, que si pagar traductors en temps de crisi és malbaratar els diners... Curiós. Molts d’aquests polítics que els pica el cos com si tinguessin puces quan els catalans parlem naturalment en català han viscut i viuen gràcies al català. Sense català no estarien aquí. Pensem com croissant soliu.
Pensem en tots aquests ciudadanos del mundo que denuncien l’opressió que viu el castellà a Catalunya i ells copen les universitats, els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Diuen que són els perseguits. Rumiem. De la rapinya i l’amputació en diuen llibertat. Aviat ens donaran una llista setmanal perquè sapiguem quins dies i a quines hores podem parlar català. Després només les dies de festa i extremunció. Dietes i més dietes. Els morts de gana mai en tenen prou: no pararan fins que el cruasán es mengi el croissant.
dissabte, 7 de novembre del 2009
De la escopeta a la escobilla nacional
Si algú vol veure-hi més clar en l'Espanya i la Cataluna del 2009 hauria de viatjar cap el 1978 i mirar-se La escopeta nacional. Aquesta gran pel.lícula del gran Luis García Berlanga mostra com a la Transició es disparava en el que avui és una diana rodona... per Espanya, és clar. Per això jo li dedico l'article del Singulñar Digital d'aquesta setmana.
LLIÇONS DE JAIME CANIVELL: DE LA ESCOPETA A LA ESCOBILLA NACIONAL
Sessió de cine fòrum amb el meu gat i els seus amics. Tornem a veure un dels èxits de la pansició espanyola: La escopeta nacional (collita de 1978 de les bodegues gran Berlanga). Xxsstttttt!!!!!!! Que comença! Apareix un senyor que es diu Jaime Canivell (José Sazatornil). L’home té una empresa de porters electrònics, i un gran neguit per millorar el negoci. Així és que paga de la seva butxaca una cacera a una finca mesetaria. Per què? Doncs vol pastar amb el bestiar de la villa y corte i amb el ministre del ram de l’endollisme perquè li faci una bona comanda dels seus aparells. Quin gran simbolisme l’interfonisme! Vaja, la comunicació Espanya-Catalunya: Correo comersial! que no te escucho! Que dises! Xxxxssssss!
Perdó, que a vegades m’esvaloto amb l’ànima de porter de bata blava que batega dins meu. El cas és que la festa assilvestrada és una mostra de l’Espanya de “charanga y pandereta”, de caspa a granel i oligofrènics a raig. Sonats i torrats. En aquesta acampada de ressacosos del franquisme de sol y sombra ningú fa ni cas a Canivell. Als seus calés, sí, perquè ho paguen tot: menjar, beure, sexe... I a sobre li volen muntar cada dècima de segon a la seva amant (Mònica Randall). Cornuts i a pagar licors i fluids. Bé, posem ja el The end.
Mentre un felí s’eixuga les llàgrimes, un altre ja dispara: on estan avui els Jaime Canivell?” Bona pregunta, Josep . Fixem-nos. Aquí tenim un exemplar de Canivell, com guineu dissecada a qualsevol llibreria de qualsevol llar catalana. Si examinem el Canivellisme presenta els següents trets: 1) Ho paga tot i més, sense voler fer-ho, a contracor, però ell paga que pagaràs. 2) Ningú li fa cas, ningú se’l pren seriosament, a ningú li interessa el que diu. Els Canivells són tractats com éssers invisibles. 3) El Canivellisme té la falsa il•lusió de voler, i poder, influir a Espanya. 4) Els Canivells, pagant, desitjant, furgant... sempre esperen, sempre esperen alguna cosa d’Espanya. Coses que no arriben, que no han arribat mai. Els Canivells potser l’empresa que haurien de muntar és d’Objectes Perduts.
A Canivell el mata aquesta escopeta nacional, per això és una bèstia dissecada, negoci de taxidermista, element decoratiu de llibreries de color tardor. Canivell, guineu estàtica i d’ulls fixos, vidriosos. Canivell pensava que el mercat era Espanya, que el negoci era pagar una fartanera a un ministre. Avui, si la guineu para l’orella sentirà com bona part de les nostres empreses exporten al món. Sento, em diuen, em corroboren xifres i xifres d’empreses capdavanteres, amb exportacions de setantes per cents. Fantàstic.
Una de les alegries d’aquests anys és veure com la butxaca s’implica. Perquè tot sempre comença gratant la butxaca. Els economistes, els empresaris, la gent que sap comptar el cèntim, la gent que sap calcular, quadrar, sap que ens convé: independència. Penso en tota la nostra colla d’economistes que han fet visible i real el debat del dèficit fiscal, en organitzacions com FemCat, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d’Estudis Sobiranistes, associacions com Sobirania i Justícia, etc. etc. Ja sé que me’n deixo. També en petits empresaris d’arreu del país, en tanta i tanta gent anònima, personal, que sap comptar, que sap diferenciar entre un bon i un mal negoci. Entre un + i un - . Per fi. A Catalunya els Canivells estan sortint de l’armari (i cada cop en sortiran més, segur), perquè tot català du un economista dins. Jo no sé sumar, ni multiplicar, ni res de res, però em surten els comptes i no dec ni un cèntim a ningú. Vaja, al pa, pa, i al vi, vi. Amb els calés no s’hi juga i no s’hi jugarà mai. És això, és això. El tret diferencial, el tret amb el que tirem la nostra escopeta nacional. Disparem i que no disparin per nosaltres, que no disparin altres. Només el que tira pot apuntar i tocar el blanc. El seu blanc.
De fet alguna diana devem tocar perquè estem passant de La escopeta nacional a La escobilla nacional. Llegeixo que Toni Soler i el seu equip faran un programa a A3 (La escobilla nacional), on parodiaran el món del cor. Està bé. Espanya està plena d’humoristes catalans. Està bé, està bé. Vol dir que ara els entretenim i mentrestant els negocis els fem al món. Ja només queda tirar de la cadena.
Sessió de cine fòrum amb el meu gat i els seus amics. Tornem a veure un dels èxits de la pansició espanyola: La escopeta nacional (collita de 1978 de les bodegues gran Berlanga). Xxsstttttt!!!!!!! Que comença! Apareix un senyor que es diu Jaime Canivell (José Sazatornil). L’home té una empresa de porters electrònics, i un gran neguit per millorar el negoci. Així és que paga de la seva butxaca una cacera a una finca mesetaria. Per què? Doncs vol pastar amb el bestiar de la villa y corte i amb el ministre del ram de l’endollisme perquè li faci una bona comanda dels seus aparells. Quin gran simbolisme l’interfonisme! Vaja, la comunicació Espanya-Catalunya: Correo comersial! que no te escucho! Que dises! Xxxxssssss!
Perdó, que a vegades m’esvaloto amb l’ànima de porter de bata blava que batega dins meu. El cas és que la festa assilvestrada és una mostra de l’Espanya de “charanga y pandereta”, de caspa a granel i oligofrènics a raig. Sonats i torrats. En aquesta acampada de ressacosos del franquisme de sol y sombra ningú fa ni cas a Canivell. Als seus calés, sí, perquè ho paguen tot: menjar, beure, sexe... I a sobre li volen muntar cada dècima de segon a la seva amant (Mònica Randall). Cornuts i a pagar licors i fluids. Bé, posem ja el The end.
Mentre un felí s’eixuga les llàgrimes, un altre ja dispara: on estan avui els Jaime Canivell?” Bona pregunta, Josep . Fixem-nos. Aquí tenim un exemplar de Canivell, com guineu dissecada a qualsevol llibreria de qualsevol llar catalana. Si examinem el Canivellisme presenta els següents trets: 1) Ho paga tot i més, sense voler fer-ho, a contracor, però ell paga que pagaràs. 2) Ningú li fa cas, ningú se’l pren seriosament, a ningú li interessa el que diu. Els Canivells són tractats com éssers invisibles. 3) El Canivellisme té la falsa il•lusió de voler, i poder, influir a Espanya. 4) Els Canivells, pagant, desitjant, furgant... sempre esperen, sempre esperen alguna cosa d’Espanya. Coses que no arriben, que no han arribat mai. Els Canivells potser l’empresa que haurien de muntar és d’Objectes Perduts.
A Canivell el mata aquesta escopeta nacional, per això és una bèstia dissecada, negoci de taxidermista, element decoratiu de llibreries de color tardor. Canivell, guineu estàtica i d’ulls fixos, vidriosos. Canivell pensava que el mercat era Espanya, que el negoci era pagar una fartanera a un ministre. Avui, si la guineu para l’orella sentirà com bona part de les nostres empreses exporten al món. Sento, em diuen, em corroboren xifres i xifres d’empreses capdavanteres, amb exportacions de setantes per cents. Fantàstic.
Una de les alegries d’aquests anys és veure com la butxaca s’implica. Perquè tot sempre comença gratant la butxaca. Els economistes, els empresaris, la gent que sap comptar el cèntim, la gent que sap calcular, quadrar, sap que ens convé: independència. Penso en tota la nostra colla d’economistes que han fet visible i real el debat del dèficit fiscal, en organitzacions com FemCat, el Cercle Català de Negocis, el Cercle d’Estudis Sobiranistes, associacions com Sobirania i Justícia, etc. etc. Ja sé que me’n deixo. També en petits empresaris d’arreu del país, en tanta i tanta gent anònima, personal, que sap comptar, que sap diferenciar entre un bon i un mal negoci. Entre un + i un - . Per fi. A Catalunya els Canivells estan sortint de l’armari (i cada cop en sortiran més, segur), perquè tot català du un economista dins. Jo no sé sumar, ni multiplicar, ni res de res, però em surten els comptes i no dec ni un cèntim a ningú. Vaja, al pa, pa, i al vi, vi. Amb els calés no s’hi juga i no s’hi jugarà mai. És això, és això. El tret diferencial, el tret amb el que tirem la nostra escopeta nacional. Disparem i que no disparin per nosaltres, que no disparin altres. Només el que tira pot apuntar i tocar el blanc. El seu blanc.
De fet alguna diana devem tocar perquè estem passant de La escopeta nacional a La escobilla nacional. Llegeixo que Toni Soler i el seu equip faran un programa a A3 (La escobilla nacional), on parodiaran el món del cor. Està bé. Espanya està plena d’humoristes catalans. Està bé, està bé. Vol dir que ara els entretenim i mentrestant els negocis els fem al món. Ja només queda tirar de la cadena.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Més ressons de República TV
Novembrejant. Aquesta primera setmana de mes ja podeu trobar el meu llibre República TV. La Catalunya de la primera televisio a les llibreries. També anem preparant les properes presentacions i una de les principals serà a finals de novembre a Barcelona... El lloc? Sorprenent i desconegut per la relació que té amb el llibre. Avisarem. De moment ja tenim tancada la presentació del 18 de desembre a la Casa de la Cultura de Girona. I bé, continuem treballant en presentacions a la resta del país.
Si moveu la rateta una miqueta cap avall veureu que el llibre ha començat a sortir als mitjans i mica en mica n'anirà apareixent a més. I bé, aquests darrers dies se n'han fet ressó El Singular Digital i el bloc sobre mitjans de comunicació i cultura Pantalla Completa, així és que gràcies.
I de regal us adjunto la coberta estesa del llibre.... Podeu llegir el text de la contra i veure unes fotos molts i molt desconegudes. Sí! Francesc Macià mirant una dels aparells de la futura indústria televisiva catalana... el 1932. Mireu, mireu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
