DE LA PELL DE BRAU A LA CIUTAT LLUNYANA

DE LA PELL DE BRAU A LA CIUTAT LLUNYANA

Francesc Canosa Farran

Article publicat a el Singular Digital

M’agrada tant el que m’ha escrit l’Anna que us ho regalo amb llacet d’aniversari infantil. Va, obrim-ho: “És estranya, oi? Vull dir aquesta sensació de quan més coneixes el teu país més t’hi reconeixes i més sents que d’alguna manera et defineix”. Clap, clap. Perdem la por. El brau és mort. Tots som Manelic, torero de toros, vull dir de carretó proveït de força elevadora. Amunt! Amunt!
Des de la copa on the rocks del presseguer, servidor, és més amic d’animals que de persones. Amb el toros tot i que no hem compartit massa pastissos de gerds garapinyats sempre hem tingut una relació respectuosa. Jo no li clavava res i ell no em fotia cornada. Però per què s’està morint el brau?
Buuuuuu, Buuuuuuu.... Mugeix la bèstia i un se la mira. Se la mira i no pot deixar de pensar com s’estan donant la mà la vida i la mort, el passat i el futur, la realitat i la ficció. En els temps en que el Parlament obre la porta a prohibir les curses de braus, un dels versos metafòrics més suats de les carreres dècades també s’està dessagnant a la infermeria de la plaça: la pell de brau.
El president Pujol (i d’altres) ja fa dies que va burxant: Sepharad ha fracassat. El cuiro de toro tapa a uns i constipa a d’altres. Abriga i desabriga. Els peus calents, el cap gelat. Aquesta península ibèrica poètica que canta (pel gran mèdium Espriu) a la reconciliació dels pobles és menys real que les plaques franquistes dels blocs de pisos de Catalunya avui. El brau ja no té ni espectadors, ni puros, ni pasdobles, ni res. El brau ja no està fora, a l’arena. El brau està dins, moribund a una llitera d’un dispensari de províncies subvencionades. Però fa Buuuuuuu.
“I ara què?” es pregunta la poesia i la prosa. La pell de brau ha fracassat perquè no podia ser d’una altra manera. Quan Espriu diu “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg..” el 1960 -com ara- no podem construir en tots els terrenys. No podem construir sense fonaments, fent pam i pipa a la natura, a la terra, al poble. El problema no és només la Guerra Civil, o quaranta anys de dictadura. El problema és que avui encara no es (re)coneix el que va passar realment ni s’han calibrat els danys que provoquen encara per Catalunya i els catalans (recorden la frase de l’Anna?). Com podem creure en La pell de brau si encara no hem visitat La Ciutat Llunyana. Hem de passar d’Espriu a Màrius Torres.
Espriu fracassa perquè ens hem saltat a Màrius Torres. A l’agost farà cent anys del naixement del poeta lleidatà. D’aquell cos vestit de tuberculosi que va morir al sanatori de Puig d’Olena el 1942. De l’amic al qual Joan Sales li escrivia Cartes a Màrius Torres i així li va explicar, i ens va explicar a tots, la veritat de la Guerra. Com podem construir autovies de diàleg gratuït, rotondes solidàries, cames ortopèdiques, o pròtesis de democràcia si ens hem saltat “el poeta de l’esperança”. Veiem, La pell de brau i no hem vist La ciutat llunyana: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir”. És 1939, quan ho escriu. Com hi pot haver diàleg si desconeixem la veritat? La terra, la terra no sabrà mai mentir.
Catalunya fracassa perquè s’ha saltat el país d’abans de la Guerra (i el del franquisme, i el d’avui, ens ho saltem tot). Ens hem saltat milers de persones, però, ai las, no ens hem saltat el toro. No li hem de dir res a Sepharad, no li hem de dir res al brau: que mori en pau. Que la seva pell abrigui a qui pugui abrigar, que les seves banyes enganxin a qui es vulgui enganxar. Saltem. Tot, tot, ens ho hem de dir a nosaltres mateixos, perquè no sabem, no volem saber que hi havia els fonaments, que existeix La Ciutat llunyana. La terra no sabrà mai mentir: “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze /que de torres altíssimes s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins”. Existeix l’esperança.