LA VERITAT SOBRE LA GUERRA CIVIL

Article publicat al Singular Digital

Se’ns moren. Se’ns moren i no fem res, ni tampoc sabem res. S’ha mort Núria Folch i em fa ràbia perquè l’havíem d’entrevistar fa mesos però va caure. Potser per aquells escales endimoniades per les quals pujava i baixava com una col.legiala amb trenetes. Tenia un posat de fada que vivia a la terra. Cosia mons. Encara recordo com va punxar l’aire quan va començar a recitar aquell poema d’en Màrius Torres que a tots ens pertoca: “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual...”. I ho feia fins al final: “I gairebé donaria, per morir ara —morir per sempre—, una ànima immortal”. Bufa, rebufa i esbufega.
Tenia una memòria del més enllà. Per això ara penso en la “Confessió de l’autor” que encapçala Incerta glòria, l’obra immortal d’en Joan Sales, el seu marit: “Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimes i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre. Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi”. Això li escau a la Núria Folch, ens escau. Crec que per això és una de les dones que més m’ha impressionat: diu la veritat. Com la meva padrina.
La meva padrina és pastada a la Núria Folch, per això ho entenc tot. I ho entenc tot tant clarament. I no tinc problemes de identitat ni de ruqueries de metafísica de PVC. Ni tinc depressions low cost, ni sóc un gandul, i detecto els farsants a deu mil quilometres a la rodona i a l’octogonal. Tots els que hem estat educats en la veritat patim l’exèrcit de la mentida que ocupa aquest país.
El dia que morin totes les Núries Folchs veurem veritablement fins on ha arribat el drama de la Guerra Civil. Sorgirà la veritat, ni que sigui cruel i mortífera. Caurà tot. Els mentiders juguen a explicar-nos una Guerra Civil que no és veritat, que no és real, per això Núria Folch, Joan Sales, o la meva padrina no existeixen. Ni voldran que existeixen mai. Però tampoc ni els fills, ni els nets. No ens enganyem. A les persones se les pot matar de moltes maneres. Hi ha genocidis de bomba i baioneta i hi ha genocidis de paraules, silencis i ombres.
La mentida, les mentides, són tant desorbitants que cada dia es rebenta un nou botó. Vegin, per exemple, un dels temés més negats i ocultats de la Guerra Civil (Però n’hi ha tants!!!!). L’incansable Miquel Mir acaba de treure un nou lllibre, El preu de la traïció. La FAI, Tarradellas i l’assassinat de 172 maristes, on explica, això: l’assassinat d’aquests maristes a mans de les patrulles de la CNT-FAI. L’ordre religiosa va pagar el rescat que exigien els anarquistes, però la delinqüència organitzada va incomplir el pacte: es van quedar els diners i els van assassinar. Una CNT-FAI que estava al Govern de la Generalitat. En fi. Com escriu l’escriptor a la introducció:
“La persecució religiosa indiscriminada és un dels aspectes més vidriosos i conflictius de la Guerra Civil espanyola, amb un tràgic resultat de 6.832 morts: 4.184 capellans diocesans, 2.365 religiosos i 283 religioses. Aquestes xifres són una part representativa de les 55.000 víctimes de la violència desencadenada a la zona republicana. Cap altra organització o grup social, no tan sols l’exèrcit insurrecte, no va patir una repressió semblant”.
La veritat és aquesta. La veritat és que inclús una persona que no sigui religiosa ha de saber aquesta veritat. No és la única. És una de tantes. De tantes que se’ns han negat, que ens neguen, que ens maten. Perquè sempre hi ha un denominador comú que ve de fora, inclús quan ve de dins. Diuen, et diuen: Catalunya no és veritat. Catalunya mai és veritat. Catalunya sempre és mentida.
Cal que totes les Núries Folchs que encara queden vives lleguin la veritat del nostre país. Potser és urgent que moltes de les coses que encara no s’han revelat de la Guerra Civil, del franquisme, de la transició, de la democràcia esdevinguin veritat. Cal fer la crida a totes les persones, a les anònimes, a les que han tingut resposanbilitats polítiques, socials. Cal que rumiïn i que s’expliquin i ens expliquin. Cal que no tinguin por, els que tenen por, perquè la por és el triomf formiguejant de la mentida. Perquè només ens salvarà, i ens farà lliures, la veritat. Aquesta serà la darrera batalla. La que dura anys i panys: un poble, un país, uns persones atrapades entre el roig i el negre. Entre la seva mentida, mentre nosaltres morim de veritat.